Llistat de punts

Lluita, compromís d’amor i de justícia

Però aquest llenguatge, no resulta ja antiquat? ¿Que no ha estat substituït per un idioma d’ocasió, de claudicacions personals encobertes amb una vestidura pseudo-científica? ¿Que no hi ha l’acord tàcit segons el qual els béns reals són: el diner que tot ho compra, la puixança temporal, la murrieria per quedar sempre a dalt, la saviesa humana que s’autodefineix adulta, que es pensa que ja ha superat el que és sagrat?

No sóc pessimista, ni ho he estat mai perquè la fe em diu que Crist ha vençut definitivament i ens ha donat, com a penyora de la seva conquesta, un manament que es així mateix un compromís: lluitar. Els cristians tenim un compromís d’amor, que hem acceptat lliurement, davant la crida de la gràcia divina: una obligació que ens anima a combatre amb tenacitat, perquè sabem que som tan fràgils com els altres homes. Però al mateix temps no podem oblidar que si hi posem els mitjans, serem la sal, la llum i el llevat del món: serem el consol de Déu.

El nostre ànim de perseverar, entestats en aquest propòsit d’Amor es, a més a més, un deure de justícia. I la matèria d’aquesta exigència, comuna a tots els fidels, es concreta en una batalla constant. Tota la tradició de l’Església ha parlat dels cristians com de milites Christi, soldats de Crist. Soldats que duen la serenitat als altres, mentre combaten contínuament contra les males inclinacions personals. A vegades, per la manca de sentit sobrenatural, per un fet pràctic de no creure, no es vol entendre res de la vida a la terra com a milícia. Insinuen maliciosament que si ens considerem milites Christi, hi ha el perill de fer servir la fe amb fins temporals de violència, de faccions. Aquesta forma de pensar és una trista simplificació poc lògica:, que molt sovint va lligada a la comoditat i a la covardia.

Res no és més lluny de la fe cristiana que el fanatisme, amb què es presenten els estranys maridatges entre allò que és profà i allò que és espiritual, siguin del signe que siguin. Aquest perill no hi és si la lluita s’entén com ens ho ha ensenyat Crist: com una guerra de cadascú amb si mateix, com un esforç sempre renovat d’estimar més Déu, de desterrar l’egoisme, de servir tots els homes. Renunciar a aquesta contesa, amb qualsevol excusa, és declarar-se derrotat abans d’hora, anihilat, sense fe, amb l’ànima caiguda, dispersada en complaences mesquines.

Per al cristià, el combat espiritual davant Déu i tots els germans en la fe, és una necessitat, una conseqüència de la seva condició. Per això, si hi ha algú que no lluita, fa traïció a Jesucrist i a tot el seu cos místic, que és l’Església.

La vida futura

La tasca apostòlica que Crist ha encomanat a tots els seus deixebles dóna, per tant, resultats concrets en l’àmbit social. No és admissible pensar que, per a ser cristians, calgui girar-se d’esquena al món, ser un derrotista de la naturalesa humana. Tot, fins el més petit dels esdeveniments honests, enclou un sentit humà i diví. Crist, perfecte home, no ha vingut a destruir allò que és humà, sinó a ennoblir-ho, assumint la nostra naturalesa humana, tret del pecat: ha vingut a compartir tots els afanys de l’home, fora de la trista aventura del mal.

El cristià s’ha de trobar tothora disposat a santificar la societat des de dins, tot estant plenament en el món, però no essent del món, en allò que té ―no per característica real, sinó per defecte voluntari, pel pecat― de negació de Déu, d’oposició a la seva amable voluntat salvífica.

Permeteu-me que conti un esdeveniment de la meva vida personal, que tingué lloc ja fa molts anys. Un dia, un amic de bon cor, però que no tenia fe, em va dir, mentre assenyalava un mapamundi: miri, de nord a sud i d’est a oest. Què vols que miri? li vaig demanar. La seva resposta fou: el fracàs de Crist. Tants de segles mirant de ficar en la vida dels homes la seva doctrina, i vegi’n els resultats. En un primer moment em vaig omplir de tristesa: és un gran dolor, en efecte, considerar que són molts els qui encara no coneixen el Senyor i que, entre els qui el coneixen, també són molts els qui viuen com si no el coneguessin.

Aquesta sensació, però, només va durar un instant, per deixar pas a l’amor i a l’agraïment, perquè Jesús sempre ha volgut fer cada home cooperador lliure de la seva obra redemptora. No ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida fecunden el món contínuament. La redempció, que Ell porta a terme, es suficient i sobreabundosa.

Déu no vol esclaus, sinó fills, i respecta la nostra llibertat. La salvació continua i nosaltres hi participem: és voluntat de Crist ―segons les fortes paraules de sant Pau― que acomplim en la nostra carn, en la nostra vida, allò que manca a la seva Passió, pro Corpore eius, quod est Ecclesia, en benefici del seu cos, que és L’Església.¹¹

Val la pena Jugar-se la vida, donar-se del tot, per correspondre a l’amor i a la confiança que Déu diposita en nosaltres. Val la pena. abans que res, que ens decidim a prendre seriosament la nostra fe cristiana. Recitant el Credo, professem creure en Déu Pare totpoderós, en el seu Fill Jesucrist que morí i ressuscità, en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. Confessem que l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica, és el cos de Crist animat per l’Esperit Sant. Ens alegrem davant la remissió dels pecats i davant l’esperança de la resurrecció futura. Però aquestes veritats ¿penetren fins al fons del cor o bé no passen dels llavis? El missatge diví de victòria, d’alegria i de pau de la Pentecosta ha d’ésser el fonament infrangible en la forma de pensar, de reaccionar i de viure de tot cristià.

Els cristians portem els grans tresors de la gràcia en vasos de terrissa;¹⁶ Déu ha confiat els seus dons a la fràgil i dèbil llibertat humana, i per bé que la força del Senyor certament ens assisteix, la nostra concupiscència, la nostra comoditat i el nostre orgull de vegades la rebutgen i ens porten a caure en pecat. En moltes ocasions, fa més d’un quart de segle, en resar el Credo i afirmar la meva fe en la divinitat de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica, hi afegeixo malgrat tots els pesars. Quan he comentat aquest costum meu i algú em pregunta a què em vull referir, li responc: als teus pecats i als meus.

Tot això és cert, però no autoritza en cap cas a judicar l’Església de manera humana, sense fe teologal, fixant-se únicament en la major o menor qualitat de determinats eclesiàstics o de certs cristians. Fer-ho així, és romandre a la superfície. Allò que més importa en l’Església no és veure com responem els homes, sinó veure què fa Déu. L’Església es això: Crist present entre nosaltres; Déu que ve devers la humanitat per salvar-la cridant-nos amb la seva revelació, santificant-nos amb la seva gràcia, sostenint-nos amb la seva ajuda constant, en els petits i grans combats de la vida diària.

Podem arribar a desconfiar dels homes, i cada u està obligat a desconfiar personalment de si mateix i a coronar les seves jornades amb un mea culpa, amb un acte de contrició profund i sincer. Però no tenim dret a dubtar de Déu. I dubtar de l’Església, del seu origen diví, de l’eficàcia salvadora de la seva predicació i dels seus sagraments, és dubtar de Déu mateix, és no creure plenament en la realitat de la vinguda de l’Esperit Sant.

Abans que Crist fos crucificat ―escriu sant Joan Crisòstom― no hi havia cap reconciliació. I mentre no n’hi hagué no fou enviat l’Esperit Sant... L’absència de l’Esperit Sant era un signe de la ira divina. Ara que el veus enviat en plenitud, no dubtis de la reconciliació, però si algú preguntava: ¿on és ara l’Esperit Sant? Es podia parlar de la seva presència quan hi havia miracles, quan els morts eren ressuscitats i els leprosos guarits. Ara, ¿com podem saber que és present de debò? No us hi capfiqueu. Us demostraré que ara l’Esperit Sant també es troba entre nosaltres... Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir: Senyor, Jesús, ja que ningú no pot invocar Jesús com a Senyor, si no és en l’Esperit Sant (I Cor XII,3). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem pregar amb confiança. Quan resem, en efecte, diem: Pare nostre que esteu en el Cel (Mt VI,9). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir Pare a Déu. Com ho sabem, això? Perquè l’apòstol ens ensenya: I, per ser fills, Déu envià als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare (Gal IV,6).

Per això, quan invoquis Déu Pare, recorda’t que ha estat l’Esperit el qui, en moure la teva ànima, t’ha donat aquesta oració. Si no existís l’Esperit Sant, no hi hauria en l’Església cap paraula de saviesa o de ciència, puix que és escrit: la paraula de saviesa és donada per l’Esperit (1 Cor XII,8)... Si l’Esperit Sant no fos present, l’Església no existiria. Però, si l’Església existeix, és segur que l’Esperit Sant no hi falta.¹⁷

Per damunt de les deficiències i limitacions humanes, hi insisteixo, l’Església és això: el signe i en una certa manera ―no pas en el sentit estricte en què l’essència dels set sagraments de la Nova Aliança ha estat definida dogmàticament― el sagrament universal de la presència de Déu en el món. Ser cristià és haver estat regenerat per Déu i enviat als homes, per anunciar-los la salvació. Si tinguéssim una fe ferma i viscuda, i féssim conèixer Crist amb audàcia, veuríem que davant els nostres ulls s’esdevenen miracles com els de l’època apostòlica.

Perquè ara també es retorna la vista a cecs, que havien perdut la capacitat d’esguardar el cel i de contemplar les meravelles de Déu; la llibertat és donada a coixos i tolits, que es trobaven lligats pels seus apassionaments i els cors dels quals ja no sabien estimar; hom fa que hi sentin els sords, que no volien saber de Déu; s’aconsegueix que parlin els muts, que tenien la llengua emmordassada perquè no volien confessar llurs derrotes, ressusciten morts, en qui el pecat havia destruït la vida. Comprovem un cop més que la paraula de Déu, és viva i eficaç i més penetrant que cap espasa de dos talls¹⁸ i, talment com els primers fidels cristians, ens alegrem en admirar la força de l’Esperit Sant i la seva acció en la intel·ligència i en la voluntat de les seves criatures.

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.