Llistat de punts

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.

Mireu: la Redempció, que fou consumada quan Jesús morí en la vergonya i en la glòria de la Creu, escàndol per als jueus, niciesa per als gentils,³⁴ per voluntat de Déu continuarà fent-se fins que arribi l’hora del Senyor. No és compatible viure segons el Cor de Jesucrist i no sentir-se enviat, com Ell, peccatores salvos facere,³⁵ per a salvar tots els pecadors, convençuts que nosaltres mateixos necessitem confiar cada dia més en la misericòrdia de Déu. D’aquí ve el desig vehement de considerar-nos corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell totes les ànimes, perquè som, volem ser ipse Christus, el mateix Jesucrist, i Ell es donà en rescat de tothom.³⁶

Tenim una gran tasca davant nostre. No podem romandre parats, ja que el Senyor ens va declarar expressament: negocieu fins que jo torni.³⁷ Mentre esperem el retorn del Senyor, que tornarà a prendre possessió plena del seu Regne, no ens podem estar amb els braços plegats. L’extensió del Regne de Déu no és tan sols una feina oficial dels membres de l’Església que representen Crist, perquè n’han rebut els poders sagrats. Vos autem estis corpus Christus,³⁸ vosaltres també sou cos de Crist, ens indica l’Apòstol, amb el mandat concret de negociar fins a la fi.

Hi ha tanta feina, encara! ¿És que en vint segles no hem fet res? En vint segles s’ha treballat molt; no em sembla ni objectiu, ni honrat, l’afany d’alguns a menysprear la tasca dels qui ens han precedit. En vint segles s’ha fet una gran labor, i, sovint, l’han feta molt bé. Altres vegades hi ha hagut desencerts, regressions, tal com ara també hi ha retrocessos, por, timidesa; al mateix temps no manca valentia, generositat. Però la família humana es renova constantment, a cada generació cal recomençar amb el deler d’ajudar a descobrir a l’home la grandesa de la seva vocació de fill de Déu, cal inculcar el manament de l’amor al Creador i al nostre proïsme.

El blat i el jull

Us he traçat, amb la doctrina de Crist, i no amb les meves idees, un camí ideal de cristià. Que és alt, sublim i atraient, hi conveniu. Però potser hi ha algú que es pregunti: és possible de viure així en la societat d’avui?

Certament, el Senyor ens ha cridat en moments en què hom parla molt de pau i no n’hi ha enlloc: ni en les ànimes, ni en les institucions, ni en la vida social, ni entre els pobles. Hom parla contínuament d’igualtat i de democràcia, i abunden les castes: tancades, impenetrables. Ens ha cridat en un temps en què tothom clama la comprensió, i la comprensió brilla per l’absència, fins i tot entre persones que obren de bona fe i volen practicar la caritat, perquè ―no ho oblideu― la caritat, més que donar, és comprendre.

Travessem una època en què els fanàtics i els intransigents ―incapaços d’admetre les raons d’altres― es curen en salut, titllant de violents i agressius els qui són llurs víctimes. Ens ha cridat, a la fi, quan es parloteja tant d’unitat, i potser costa de concebre que pugui tolerar-se una major desunió entre els catòlics mateixos, i, no cal dir-ho, entre els homes en general.

Jo no faig mai consideracions polítiques, perquè no és el meu ofici. Per descriure sacerdotalment la situació del món actual, en tinc prou amb pensar novament en una paràbola del Senyor: la del blat i el jull. El Regne del cel, s’assembla a un home que va sembrar bona llavor al seu camp. Però mentre tothom dormia, vingué el seu enemic i va sembrar jull enmig del blat i se’n va anar.³⁹ La cosa és clara: el camp és fèrtil i la llavor és bona: el Senyor del camp ha llançat la llavor a eixam en el moment propici i amb art consumada; a més, ha organitzat una vigilància per protegir el sembrat recent. Si després hi surt el jull, és perquè no hi ha hagut correspondència, perquè els homes ―els cristians especialment― s’han adormit i han permès que l’enemic s’hi acostés.

Quan els servidors irresponsables pregunten al Senyor per què ha crescut el jull en el seu camp, l’explicació salta als ulls: inimicus homo hoc fecit,⁴⁰ ha estat l’enemic! Nosaltres, els cristians que havíem d’estar a l’aguait, per tal que les coses bones posades al món pel Creador es desenvolupessin al servei de la veritat i del bé, ens hem adormit ―quina trista peresa, aquesta son!―, mentre l’enemic i tots els qui el serveixen es movien sense parar. Ja veieu com ha crescut el jull: quina sembra tan abundosa i pertot arreu!

No tinc vocació de profeta de desgràcies. No desitjo, amb els meus mots, presentar-vos un panorama desolador, sense esperança. No pretenc queixar-me d’aquests temps en els quals vivim per providència del Senyor. Estimem aquesta època nostra, ja que és l’àmbit on hem d’assolir la nostra santificació personal. No admetem nostàlgies ingènues i estèrils: el món no ha estat mai millor. Sempre, des del bressol de l’Església, quan encara hom escoltava la predicació dels primers dotze, ja van sorgir amb violència les persecucions, van començar les heretgies, es va escampar la mentida i es va desencadenar l’odi.

Però tampoc no és lògic negar que sembla que el mal ha prosperat. En tot aquest camp de Déu, que és la terra, que és heretat de Crist, ha brotat el jull: no solament jull, sinó abundor de jull! No ens podem deixar enganyar pel mite del progrés perenne i irreversible. El progrés és bo quan és rectament ordenat, i Déu el vol, però hom pondera encara més el fals progrés, que encega tanta gent, perquè sovint no percep que la humanitat, en alguns dels seus passos, recula i perd allò que abans havia conquerit.

El Senyor ―ho repeteixo― ens ha donat el món per heretat. I hem de tenir l’ànima i la intel·ligència despertes; hem de ser realistes, sense derrotismes. Només una consciència cauteritzada, només la insensibilitat produïda per la rutina, només l’eixelebrament frívol poden permetre que es contempli el món sense veure’n el mal, l’ofensa a Déu, el dany en ocasions irreparable per a les ànimes. Hem d’ésser optimistes, però amb un optimisme que neix de la fe en el poder de Déu ―Déu no perd batalles―, amb un optimisme que no prové de la satisfacció humana, d’una complaença nècia i presumptuosa.

L’optimisme cristià

Potser algun cop podrà venir la temptació de pensar que tot això és molt bonic, tal com ho és un somni irrealitzable. Us he parlat de renovar la fe i l’esperança; resteu ferms, amb la seguretat absoluta que les nostres il·lusions es veuran sadollades per les meravelles de Déu. Però resulta indispensable que ens ancorem, de debò, en la virtut cristiana de l’esperança.

Que no ens acostumem als miracles que s’esdevenen davant nostre: a aquest admirable portent que el Senyor baixi cada dia a les mans del sacerdot. Jesús ens vol desperts perquè ens convencem de la grandesa del seu poder, i perquè sentim un altre cop la seva promesa: venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum,²⁹ si em seguiu, us faré pescadors d’homes; sereu eficaços, i atraureu les ànimes cap a Déu. Hem de confiar, doncs, en aquests mots del Senyor: ficar-se a la barca, empunyar els rems, hissar les veles, i llançar-se a aquest mar del món que Crist ens dóna com a heretat. Duc in altum et laxate retia vestra in capturam!:³⁰ vogueu mar endins i caleu les xarxes per pescar.

Aquest zel apostòlic, que Crist ha posat en el nostre cor no s’ha d’esgotar ―extingir-se―, per una falsa humilitat. Si és veritat que arrosseguem misèries personals, també ho és que el Senyor compta amb els nostres errors. No s’escapa a la seva mirada misericordiosa que els homes som criatures amb limitacions, amb febleses, amb imperfeccions, inclinades al pecat. Però ens mana que lluitem, que reconeguem els nostres defectes; no per acovardir-nos, sinó per penedir-nos-en i fomentar el desig de ser millors.

A més a més, hem de recordar sempre que som solament instruments: què és Apol·lo? I què es Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascun d’ells segons el do que el Senyor li ha concedit. Jo vaig plantar, Apol·lo va regar, però era Déu qui feia créixer.³¹ La doctrina, el missatge que hem de propagar, té una fecunditat pròpia i infinita, que no és nostra, sinó de Crist. És Déu mateix qui està enderiat a dur a terme l’obra salvadora, a redimir el món.

Viure en el Cor de Jesús. unir-s’hi estretament és, doncs, com convertir-nos en estatge de Déu. Qui m’estima, serà estimat del meu Pare,³⁸ ens anuncia el Senyor. I Crist i el Pare, en l’Esperit Sant, vénen a l’ànima i hi fan la seva estada.³⁹

Quan ―ni que sigui només una mica― entenem aquests fonaments, la nostra manera de ser canvia. Tenim fam de Déu, i fem nostres les paraules del Salm: Déu meu, jo us cerco sol·lícit, la meva ànima té set de vós, el meu cor us desitja com terra eixuta, sense aigua.⁴⁰ I Jesús, que ha fomentat les nostres ànsies, surt al nostre encontre i ens diu: si algú té set, que vingui a mi i que begui.⁴¹ Ens ofereix el seu Cor perquè hi trobem el nostre repòs i la nostra fortalesa. Si acceptem la seva crida, comprovarem que les seves paraules són veritables: i augmentarà la nostra fam i la nostra set, fins a desitjar que Déu estableixi en el nostre cor el lloc del seu repòs, i que no aparti de nosaltres el seu escalf i la seva llum.

Ignem veni mittere in terram, et quid volo nisi ut accendatur?, foc he vingut a portar a la terra, i què vull sinó que s’abrandi?⁴² Ens hem abocat una mica al foc de l’Amor de Déu; deixem que el seu impuls mogui les nostres vides, que sentim la il·lusió de calar el foc diví d’un cap a l’altre del món, de fer-lo conèixer a aquells que ens volten; per tal que ells també coneguin la pau de Crist i que amb ella trobin la felicitat. Un cristià que visqui unit al Cor de Jesús no pot tenir cap altre objectiu: la pau en la societat, la pau en l’Església, la pau en la pròpia ànima, la pau de Déu que es consumarà quan el seu regne vingui a nosaltres.

Maria, Regina pacis, reina de la pau, perquè tinguéreu fe i creguéreu que s’acompliria l’anunci de l’Àngel, ajudeu-nos a creure en la fe, a ésser ferms en l’esperança, a aprofundir en l’Amor. Perquè això és el que vol de nosaltres el vostre fill, en mostrar-nos el seu Sacratíssim Cor.