Llistat de punts

Crist ens ensenyà, definitivament, el camí d’aquest amor a Déu: l’apostolat és amor de Déu, que es desborda, amb donació d’un mateix als altres. La vida interior suposa un creixement en la unió amb Crist, pel Pa i la Paraula. I l’afany d’apostolat és la manifestació exacta, adequada, necessària, de la vida interior. Quan s’assaboreix l’amor de Déu se sent el pes de les ànimes. No hi pot haver la dissociació de la vida interior i l’apostolat, com tampoc no és possible de separar en Crist el seu ésser de Déu-Home i la seva funció de Redemptor. El Verb volgué encarnar-se per salvar els homes, per fer-los amb Ell una sola cosa. Aquesta és la raó de la seva vinguda al món: per nosaltres i per la nostra salvació, davallà del Cel, resem amb el Credo.

Per al cristià, l’apostolat resulta connatural: no és quelcom afegit, juxtaposat, extern a la seva activitat diària, a la seva ocupació professional. Ho he dit sense parar, des que el Senyor va disposar que sorgís l’Opus Dei! Es tracta de santificar el treball ordinari, de santificar-se en aquesta tasca i de santificar els altres amb l’exercici de la pròpia professió, cadascú en l’estat que li es propi.

L’apostolat és com la respiració del cristià: un fill de Déu no pot viure sense aquest bategar espiritual. Ens recorda, la festa d’avui, que el zel per les ànimes és un manament amorós del Senyor, que en pujar a la seva glòria, ens envia com a testimonis seus per tot el món. La nostra responsabilitat és gran, ja que ser testimoni de Crist suposa, abans que res, mirar de captenir-nos segons la seva doctrina, lluitar per tal que la nostra conducta recordi Jesús, evoqui la seva figura amabilíssima. Hem de comportar-nos de tal manera que els altres, en veure’ns, puguin dir: aquest és cristià, perquè no odia, perquè sap comprendre, perquè no és fanàtic, perquè està per damunt dels instints, perquè és sacrificat, perquè manifesta sentiments de pau, perquè estima.

Sembra de pau i alegria

Què hem de fer? Us deia que no he procurat descriure crisis socials o polítiques, esfondraments o malalties culturals. Tot enfocant la fe cristiana, em vaig referint al mal en el sentit precís de l’ofensa a Déu. L’apostolat cristià no és cap programa polític, ni cap alternativa cultural: suposa la difusió del bé, el contagi del desig d’estimar, una sembra concreta de pau i d’alegria. Sens dubte, d’aquest apostolat se’n derivaran beneficis espirituals per a tothom: més justícia, més comprensió, més respecte a l’home per l’home.

Hi ha moltes ànimes al voltant nostre, i no tenim dret a ser un obstacle per a llur bé etern. Estem obligats a ser plenament cristians, a ser sants, a no defraudar Déu ni tota aquesta gent que espera del cristià l’exemple, la doctrina.

El nostre apostolat s’ha de basar en la comprensió. Hi insisteixo un altre cop: la caritat, més que donar, és comprendre. No us amago que jo mateix he aprés en la meva mateixa carn el que costa no ser comprés. M’he esforçat sempre per fer-me comprendre, però n’hi ha que s’entesten a no entendre’m. És una altra raó, pràctica i viva, perquè jo desitgi comprendre tothom. Però no és cap impuls circumstancial que ens ha d’obligar a tenir aquest cor ampli, universal, catòlic. L’esperit de comprensió és una mostra de la caritat cristiana del bon fill de Déu: perquè el Senyor ens vol per tots els camins dreturers de la terra, per escampar la llavor de la fraternitat ―i no del jull―, de la disculpa, del perdó, de la caritat, de la pau. Mai no us heu de sentir enemics de ningú.

El cristià s’ha de mostrar sempre disposat a conviure amb tothom, a donar a tothom, amb el seu tracte, la possibilitat d’apropar-se a Crist Jesús. S’ha de sacrificar gustosament per tothom, sense distincions, sense dividir les ànimes en departaments estancs, sense posar-los etiquetes com si fossin mercaderies o insectes dissecats. El cristià no es pot separar dels altres, perquè la seva vida seria miserable i egoista: s’ha de fer tot per a tots per salvar-los a tots.⁴¹

Si visquéssim així, si sabéssim impregnar el nostre capteniment amb aquesta sembra de generositat, amb aquest desig de convivència, de pau! D’aquesta forma es fomentaria la legítima independència personal dels homes; cadascú assumiria la seva responsabilitat pels quefers que el concerneixen en les tasques temporals. El cristià sabria defensar abans que res la llibertat d’altri, per tal de poder defensar la pròpia després. Tindria la caritat d’acceptar els altres com són ―perquè cadascú, sense excepcions, arrossega misèries i comet errors―, ajudant-los amb la gràcia de Déu i amb delicadesa humana a sobrepujar el mal, a arrencar el jull, a fi que tots puguem sostenir-nos mútuament i portar amb dignitat la nostra condició d’homes i de cristians.

Apòstol d’apòstols

Omplir de llum el món, ésser sal i llum:²² així ha descrit el Senyor la missió dels seus deixebles. Portar fins als últims confins de la terra la bona nova de l’amor de Déu. A això hem de dedicar les nostres vides, d’una manera o d’una altra, tots els cristians.

Encara us diré més. Hem de sentir la il·lusió de no estar sols, d’animar els altres a contribuir a aquesta missió divina de dur el goig i la pau als cors del homes. En la mesura que progresseu, atraieu els altres fins a vosaltres, escriu Sant Gregori el Gran; desitgeu tenir companys pel camí cap al Senyor.²³

Però tingueu present que, cum dormirent homines, mentre dormien els homes, vingué el sembrador del jull, diu el Senyor en una paràbola.²⁴ Els homes estem exposats a deixar-nos agafar per la son de l’egoisme, de la superficialitat, escampant el cor en mil experiències passatgeres, evitant d’aprofundir en el veritable sentit de les realitats terrenals. Mala cosa, aquesta son, que sufoca la dignitat de l’home i el fa esclau de la tristesa!

Hi ha un cas que ens ha de doldre extraordinàriament: el d’aquells cristians que podrien donar més i no s’hi decideixen; que podrien donar-se del tot i viure totes les conseqüències de la seva vocació de fills de Déu, però que es resisteixen a ser generosos. Ens ha de doldre perquè la gràcia de la fe no ens ha estat donada perquè resti amagada, sinó perquè brilli davant els homes;²⁵ perquè, a més a més, hi ha en joc la felicitat temporal i l’eterna dels qui obren així. La vida cristiana és una meravella divina, amb promeses immediates de satisfacció i de serenitat, bé que a condició que sapiguem apreciar el do de Déu,²⁶ i siguem generosos sense mesura.

Cal despertar els qui hagin pogut caure en aquest mal son: recordar-los que la vida no és cap joguina, sinó un tresor diví que s’ha de fer fructificar. Cal, així mateix, ensenyar el camí als qui tenen bona voluntat i bons desigs, però que no saben com dur-los a la pràctica. Crist ens apressa. Cada un de vosaltres ha d’ésser no solament apòstol, sinó apòstol d’apòstols, que arrossegui els altres, que els mogui per tal que també ells facin conèixer Jesucrist.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.