Llistat de punts

La sal de la mortificació

Al cristià corrent ―que no és un religiós, que no s’aparta del món, perquè el món és el lloc del seu encontre amb Crist― per a santificar-se no li cal hàbit extern, ni signes distintius. Els seus signes són interns: la presència de Déu constant i l’esperit de mortificació. De fet, una sola cosa, perquè la mortificació no és més que l’oració dels sentits.

La vocació cristiana és vocació de sacrifici, de penitència, d’expiació. Hem de fer reparació pels nostres pecats ―en quantes d’ocasions no haurem girat la cara, per no veure Déu!― i per tots els pecats dels homes. Hem de seguir de prop les petjades de Crist: sempre duem en el nostre cos la mortificació, l’abnegació de Crist, el seu abatiment en la Creu, a fi que també la vida de Jesús es manifesti en els nostres cossos.⁴⁴ El nostre camí és d’immolació i, en aquesta renúncia, hi trobarem el gaudium cum pace, l’alegria i la pau.

No mirem el món amb posat trist. Potser, involuntàriament, han fet un pobre servei a la catequesi aquells biògrafs de sants que volien trobar a tota costa coses extraordinàries en els servents de Déu, fins i tot en llurs primers vagits. I conten, d’alguns d’ells, que en la infantesa no ploraven, que per mortificació no mamaven els divendres... Tu i jo vam néixer plorant com Déu mana; i ens agafàvem al pit de la mare sense preocupar-nos de Quaresmes ni de Témpores...

Ara, amb l’auxili de Déu, hem après a descobrir, tot al llarg de la jornada en aparença sempre igual, spatium verae poenitentiae, temps de veritable penitència; i en aquells instants fem propòsits de emendatio vitae, de millorar la nostra vida. Aquest és el camí per disposar-nos a la gràcia i a les inspiracions de l’Esperit Sant en l’ànima. I amb aquesta gràcia ―ho torno a dir― ve el gaudium cum pace, l’alegria, la pau i la perseverança en el camí.⁴⁵

La mortificació és la sal de la nostra vida. I la millor mortificació és la que combat ―en petits detalls, durant tot el dia―, la concupiscència de la carn, la concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Mortificacions que no mortifiquin els altres, que ens facin ser més delicats, més comprensius, més oberts a tothom. Si ets susceptible, no tens esperit de mortificació; si estàs només pendent dels teus egoismes; si trepitges els altres, si no saps privar-te d’allò que és superflu, i a vegades, del necessari; si t’entristeixes quan les coses no et surten tal com les havies previstes. En canvi, et mortifiques, si saps donar-te tot per a tots, per guanyar-los tots.⁴⁶

Força de Déu i feblesa humana

Non est abbreviata manus Domini, no s’ha fet més curta la mà de Déu:¹² no és menys poderós Déu avui que en d’altres èpoques, ni menys vertader el seu amor envers els homes. La nostra fe ens ensenya que la creació entera, el moviment de la terra i el dels astres, les accions rectes de les criatures i tot el que hi ha de positiu en el decurs de la història, tot, en un mot, ha vingut de Déu i a Déu s’ordena.

L’acció de l’Esperit Sant ens pot passar desapercebuda, perquè Déu no ens dóna a conèixer els seus plans i perquè el pecat de l’home enterboleix i enfosqueix els dons divins. Però la fe ens recorda que el Senyor obra constantment: és Ell qui ens ha creat i ens manté en el ser, qui, amb la seva gràcia, mena la creació entera vers la llibertat de la glòria dels fills de Déu.¹³

Per això, la tradició cristiana ha resumit l’actitud que hem d’adoptar davant l’Esperit Sant en un sol concepte: docilitat. Ésser sensibles a allò que l’Esperit diví promou al voltant nostre i en nosaltres mateixos: als carismes que distribueix, als moviments i institucions que suscita, als afectes i decisions que fa néixer en el nostre cor. L’Esperit Sant realitza en el món les obres de Déu: es, com diu l’himne litúrgic, donador de les gràcies, llum dels cors, hoste de l’ànima, repòs en el treball, consol en el plor. Sense el seu ajut no hi ha res en l’home que sigui innocent i valuós, ja que és Ell qui renta allò que és tacat, qui guareix el malalt, qui encén allò que és fred, qui encamina el que s’ha esgarriat, qui condueix els homes cap al port de la salvació i del goig etern.¹⁴

Però aquesta fe nostra en l’Esperit Sant ha de ser plena i completa: no és una creença vaga en la seva presència en el món; és una acceptació agraïda dels signes i realitats als quals, d’una manera especial, ha volgut vincular la seva força. Quan vingui l’Esperit de veritat ―anuncia Jesús―, em glorificarà, perquè rebrà d’allò que és meu, i us ho anunciarà.¹⁵ L’Esperit Sant és l’Esperit enviat per Crist, per obrar en nosaltres la santificació que Ell ens meresqué a la terra.

Per això no hi pot haver fe en l’Esperit Sant si no hi ha fe en Crist, en la doctrina de Crist, en els sagraments de Crist, en l’Església de Crist. No és coherent amb la fe cristiana, no creu veritablement en l’Esperit Sant qui no estima l’Església, qui no hi té confiança, qui només es complau a assenyalar les deficiències i les limitacions dels qui la representen, qui la judica de fora estant i és incapaç de sentir-se’n fill. Em ve al pensament considerar fins a quin punt deu ésser extraordinàriament important i abundantíssima l’acció del Diví Paràclit, mentre el sacerdot renova el sacrifici del Calvari, en celebrar la Santa Missa en els nostres altars.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.

L’escola de l’oració

El Senyor us haurà concedit de descobrir tants d’altres trets de la correspondència fidel de la Verge Santíssima que per si mateixos es presenten invitant-nos a prendre’ls com a model: la seva puresa, la seva humilitat, la seva fermesa, la seva generositat, la seva fidelitat... Jo voldria parlar-vos-en d’un que els enclou tots, ja que és el clima del progrés espiritual: la vida d’oració.

Per aprofitar la gràcia que la Nostra Mare ens porta en el dia d’avui, i per tal de secundar en qualsevol moment les inspiracions de l’Esperit Sant, pastor de les nostres ànimes, hem d’estar compromesos seriosament en una activitat de tracte amb Déu. No podem amagar-nos en l’anonimat; la vida interior, si no és un encontre personal amb Déu, no existirà. La superficialitat no és cristiana. Admetre la rutina, en la nostra conducta ascètica, equival a signar la partida de defunció de l’ànima contemplativa. Déu ens busca d’un a un; i hem de respondre-li d’un a un: Sóc aquí, Senyor, perquè m’heu cridat.¹⁶

Oració, tots ho sabem, és parlar amb Déu; potser, però, hi haurà algú que pregunti: parlar, de què? ¿De què, doncs, sinó de les coses de Déu i de les que omplen la nostra jornada? Del naixement de Jesús, del seu pas per aquest món, de la seva ocultació i de la seva predicació, dels seus miracles, de la seva Passió Redemptora i de la seva Creu i de la seva Resurrecció. I en la presència del Déu Tri i U, posant per mitjancera santa Maria i per advocat sant Josep, el Nostre Pare i Senyor ―que jo estimo i venero tant―, parlarem de la nostra feina de cada dia, de la família, de les relacions d’amistat i dels grans projectes i de les petites mesquineses.

El tema de la meva oració és el tema de la meva vida. Jo ho faig així. I a la vista d’aquesta situació meva, sorgeix natural el propòsit, determinat i ferm, de canviar, de millorar, d’ésser més dòcil a l’amor de Déu. Un propòsit sincer, concret. I no hi pot faltar la petició urgent, però confiada: que l’Esperit Sant no ens abandoni, perquè Vós sou, Senyor, la meva força.¹⁷

Som cristians corrents; treballem en professions molt diverses; la nostra activitat entera transcorre pels carrils ordinaris; tot es desenvolupa amb un ritme previsible. Els dies semblen tots iguals, fins i tot monòtons... doncs, bé: aquest pla, aparentment tan comú, té un valor diví; és quelcom que interessa Déu, perquè Crist vol encarnar-se en la nostra feina, animar des de dins fins les accions més humils.

Aquest pensament és una realitat sobrenatural, neta, inequívoca; no és una consideració per a consol, que conforti els qui no aconseguirem d’inscriure els nostres noms en el llibre d’or de la història. Crist s’interessa per aquesta feina que hem de fer ―una i mil vegades― a l’oficina, a la fàbrica, al taller, a l’escola, al camp, en l’exercici de la professió manual o intel·lectual: l’interessa també el sacrifici ocult que suposa el fet de no vessar, en els altres, el fel del propi mal humor.

Repasseu aquests arguments en l’oració, preneu ocasió justament d’aquí per dir a Jesús que l’adoreu, i aleshores sereu de fet contemplatius enmig del món, en el brogit del carrer: a tot arreu. Aquesta és la primera lliçó a l’escola del tracte amb Jesucrist. D’aquesta escola, Maria n’és la millor mestra, perquè la Mare de Déu mantingué sempre aquesta actitud de fe, de visió sobrenatural, davant tot allò que s’esdevenia al seu voltant: conservava totes aquelles coses en el seu cor, ponderant-les.¹⁸

Supliquem avui a Santa Maria que ens faci contemplatius, que ens ensenyi de comprendre les crides contínues que el Senyor dirigeix a la porta del nostre cor. Preguem-li: Mare nostra, Vós heu dut Jesús al món, i ell ens revela l’amor del nostre Pare Déu; ajudeu-nos a reconèixer-lo, enmig dels afanys de cada dia; removeu la nostra intel·ligència i la nostra voluntat per tal que sapiguem escoltar la veu de Déu, l’impuls de la gràcia.