Llistat de punts

La Santa Missa en la vida del cristià

La Santa Missa ens situa així davant els misteris primordials de la fe, perquè és la donació mateixa de la Trinitat a l’Església. Així s’entén que la Missa sigui el centre i l’arrel de la vida espiritual del cristià. És el fi de tots els sagraments.¹⁸ En la Missa s’encamina cap a la seva plenitud la vida de la gràcia, que fou dipositada en nosaltres pel Baptisme, i que creix, enfortida per la Confirmació. Quan participen de l’Eucaristia, escriu sant Ciril de Jerusalem, experimentem l’espiritualització deïficant de l’Esperit Sant, que no sols ens configura amb Crist, com s’esdevé en el Baptisme, sinó que ens cristifica enterament, i ens associa a la plenitud de Crist Jesús.¹⁹

L’efusió de l’Esperit Sant, en cristificar-nos, ens mena al propi reconeixement de fills de Déu. El Paràclit, que és caritat, ens ensenya de fondre tota la nostra vida amb aquesta virtut; i consummati in unum,²⁰ fets una sola cosa amb Crist, podem ésser entre els homes allò que sant Agustí afirma de l’Eucaristia: signe d’unitat, vincle de l’Amor.²¹

No descobreixo res de nou si dic que alguns cristians tenen una visió molt pobra de la Santa Missa, que per altres és un simple ritu exterior, si no és un convencionalisme social. I és que els nostres cors, mesquins, són capaços de viure rutinàriament la major donació de Déu als homes. En la Missa, en aquesta Missa que ara celebrem, hi intervé d’una manera especial, ho repeteixo, la Trinitat Santíssima. Això de correspondre a tant d’amor exigeix de nosaltres un lliurament total, de cor i d’ànima: escoltem el Bon Déu, li parlem, el veiem, l’assaborim. I quan no n’hi ha prou amb les paraules, cantem, animant la nostra llengua ―Pange lingua!― que proclami, en presència de tota la humanitat, les grandeses del Senyor.

Viure la Santa Missa és romandre en oració contínua: convèncer-nos que per a cadascun de nosaltres, és un trobament personal amb Déu: adorem, lloem, demanem, donem gràcies, reparem pels nostres pecats, ens purifiquem, ens sentim una sola cosa en Crist amb tots els cristians.

Potser, a vegades, ens hem demanat com podem correspondre a tant d’amor de Déu; potser hem desitjat de veure exposat ben clar un programa de vida cristiana. La solució és fàcil, i és a l’abast de tots els fidels: participar amorosament en la Santa Missa, aprendre en la Missa de tractar Déu, perquè en aquest Sacrifici s’enclou tot allò que el Senyor vol de nosaltres.

Deixeu-me recordar-vos allò que en tantes ocasions heu observat: el transcurs de les cerimònies litúrgiques. Tot seguint-les pas a pas, és molt possible que el Senyor faci descobrir a cada un de nosaltres allò en què ha de millorar, quins vicis ha d’extirpar, com ha de ser el nostre tracte fraternal amb tots els homes.

El sacerdot s’adreça a l’altar de Déu, del Déu que alegra la nostra joventut. La Santa Missa s’inicia amb un cant d’alegria, perquè Déu és aquí. És l’alegria que, juntament amb el reconeixement i l’amor, es manifesta amb el bes a la taula de l’altar, símbol de Crist i record dels sants: un espai petit, santificat perquè en aquesta ara es confecciona el Sagrament de la infinita eficàcia.

El Confiteor ressalta la nostra indignitat; no el record abstracte de la culpa, sinó la presència, tan concreta, dels nostres pecats i de les nostres faltes. Per això repetim: Kyrie eleison, Christe eleison, Senyor, tingueu pietat de nosaltres; Crist, tingueu pietat de nosaltres. Si el perdó que necessitem estigués en relació amb els nostres mèrits, en aquest moment brollaria en l’ànima una tristor amarga. Però per bondat divina, el perdó ens ve de la misericòrdia de Déu, el qual ja enaltim ―Glòria!―, perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare.

Jesús és el Camí, el Mitjancer; en Ell, tot; fora d’Ell, res. En Crist, ensenyats per Ell, gosem anomenar Pare Nostre el Totpoderós: qui féu el cel i la terra és aquest Pare entranyable que espera que tornem a Ell contínuament, cada un com un nou i constant fill pròdig.

Ecce Agnus Dei... Domine, non sum dignus... Ara rebrem el Senyor. Per a acollir en la terra persones constituïdes en dignitat hi ha llums, música, vestits de gala. Per allotjar Crist en la nostra ànima, com ens hem de preparar? ¿Hem pensat mai com ens portaríem, si només poguéssim combregar un cop a la vida?

Quan jo era petit, encara no era estesa la pràctica de la comunió freqüent. Recordo com es disposava la gent per combregar: hi havia mirament a arranjar bé l’ànima i el cos. El millor vestit, els cabells ben pentinats, el cos net també físicament, i fins i tot potser amb una mica de perfum... Eren delicadeses pròpies d’enamorats, d’ànimes fines i fermes, que saben pagar l’Amor amb amor.

Amb Crist a l’ànima, s’acaba la Santa Missa: la benedicció del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant ens acompanya tota la jornada, en la nostra tasca senzilla i normal de santificar totes les nobles activitats humanes.

Assistint a la Santa Missa, aprendreu de tractar cadascuna de les Persones divines: el Pare, que engendra el Fill; el Fill, que és engendrat pel Pare; l’Esperit Sant, que procedeix de tots dos. Tractant una de les tres Persones, tractem un sol Déu; i tractant-les totes tres, la Trinitat, tractem igualment un sol Déu únic i vertader. Estimeu la Missa, fills meus, estimeu la Missa. I combregueu amb fam, encara que estigueu gelats, encara que l’emotivitat no respongui: combregueu amb fe, amb esperança, amb caritat ben encesa.

Fecunditat de l’Eucaristia

Quan el Senyor en l’Ultima Cena instituí la Sagrada Eucaristia, era de nit, la qual cosa ―comentava Sant Joan Crisòstom― manifestava que els temps s’havien acomplert.¹³Es feia de nit en el món, perquè els ritus vells, els signes antics de la misericòrdia infinita de Déu amb la humanitat es realitzarien plenament obrint el camí a una veritable albada: la nova Pasqua. L’Eucaristia fou instituïda a la nit, avançant-se a preparar el matí de la Resurrecció.

També en les nostres vides hem de preparar aquesta albada. Tot allò que és caduc, allò que és nociu i allò que no serveix ―el desànim, la desconfiança, la tristesa, la covardia―, tot això s’ha de llençar. La Sagrada Eucaristia introdueix en els fills de Déu la novetat divina, i hem de respondre in novitate sensus,¹⁴ amb una renovació de tots els nostres sentits i de tota la nostra feina. Se’ns ha donat un principi nou d’energia, una arrel poderosa, empeltada en el Senyor. No podem tornar al llevat antic, nosaltres que tenim el Pa d’ara i de sempre.