Llistat de punts

Mare de Crist, Mare dels cristians

D’aquell 1933 ençà, en nombroses i habituals visites a Santuaris de Nostra Senyora, he tingut l’ocasió de reflexionar i de meditar sobre aquesta realitat de l’afecte de tants de cristians a la Mare de Jesús. I sempre he pensat que aquest afecte és una correspondència d’amor, una mostra d’agraïment filial. Perquè Maria està molt unida a aquesta manifestació màxima de l’amor de Déu: l’Encarnació del Verb, que es féu home com nosaltres i va carregar al seu damunt les nostres misèries i pecats. Maria, fidel a la missió divina per a la qual fou creada, s’ha prodigat i es prodiga contínuament en servei dels homes, tots cridats a ésser germans del seu Fill Jesús. I la Mare de Déu és també realment, ara, la Mare dels homes.

És així, perquè així ho va voler el Senyor. I l’Esperit Sant va disposar que restés escrit, per tal que constés per a totes les generacions: Estaven prop de la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. En veure Jesús la mare i, al seu costar, el deixeble que estimava, diu a la mare: Dona, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: Aquí tens la teva mare. I des d’aleshores, el deixeble la tingué com a mare.⁵

Joan, el deixeble amat de Jesús, rep Maria, la introdueix a casa seva, en la seva vida. Els autors espirituals han vist en aquestes paraules, que relata el Sant Evangeli, una invitació adreçada a tots els cristians perquè posem també Maria en les nostres vides. En un cert sentit, aquest aclariment esdevé gairebé superflu. Maria vol certament que la invoquem, que ens hi acostem amb confiança, que apel·lem a la seva maternitat, demanant-li que es manifesti com a Mare nostra.⁶

Però és una mare que no es fa pregar, que fins i tot s’avança a les nostres supliques perquè coneix les nostres necessitats i ve prompta al nostre ajut, demostrant amb obres que es recorda constantment dels seus fills. Cada un de nosaltres, en evocar la seva pròpia vida i veure com s’hi manifesta la misericòrdia de Déu, pot descobrir mil motius per sentir-se fill de Maria d’una manera molt especial.

Tracte amb Maria

D’una manera espontània, natural, sorgeix en nosaltres el desig de tractar la Mare de Déu, que és també Mare nostra. De tractar-la tal com tractem una persona viva: perquè damunt seu no ha triomfat la mort, sinó que s’està en cos i ànima al costat de Déu Pare, al costat del seu Fill, al costat de l’Esperit Sant.

Per comprendre el paper que Maria fa en la vida cristiana, per sentir-nos atrets vers Ella, per cercar la seva amable companyia amb afecte filial, no calen grans disquisicions, bé que el misteri de la Maternitat divina té una riquesa de contingut sobre el qual mai no reflexionarem prou.

La fe catòlica ha sabut reconèixer en Maria un signe privilegiat de l’amor de Déu: Déu ara mateix ens anomena els seus amics, la seva gràcia obra en nosaltres, ens regenera del pecat, ens dóna les forces perquè, entre les febleses pròpies de qui encara és pols i misèria, puguem reflectir d’alguna forma el rostre de Crist. No som solament nàufrags els quals Déu ha promès de salvar, sinó que aquesta salvació obra ja en nosaltres. El nostre tracte amb Déu no és el d’un cec que té ànsia de llum mentre gemega entre les angoixes de l’obscuritat, sinó el d’un fill que se sap estimat del Pare.

D’aquesta cordialitat, d’aquesta confiança, d’aquesta seguretat, ens parla Maria. Per això el seu nom arriba tan dret al cor. La relació de cadascun de nosaltres amb la nostra pròpia mare, pot servir-nos de model i de norma per el nostre tracte amb la Senyora del Dolç Nom, Maria. Hem d’amar Déu amb el mateix cor amb què estimem els germans, els altres membres de la nostra família, els nostres amics o amigues: no en tenim d’altre. I amb aquest mateix cor hem de tractar Maria.

¿Com es captenen un fill o una filla normals amb la seva mare? De mil maneres, però sempre amb afecte i confiança. Amb un afecte que haurà de discórrer en cada cas per canals determinats, nascuts de la mateixa vida, que mai no són res fred, sinó costums entranyables de la llar, petits detalls diaris, que el fill necessita tenir amb la mare i que la mare troba a faltar si el fill els oblida algun cop: un petó o una carícia en sortir de casa o en tornar-hi, un petit obsequi, uns mots expressius.

En les nostres relacions amb la nostra Mare del Cel hi ha també aquestes normes de pietat filial que són el mitjà del nostre comportament habitual amb Ella. Molts cristians fan seu l’antic costum de l’escapulari; o bé han adquirit l’hàbit de saludar ―no cal la paraula, amb el pensament n’hi ha prou― les imatges de Maria que hi ha en tota llar cristiana o que adornen els carrers de tantes ciutats; o bé viuen aquesta oració meravellosa que és el sant rosari, amb el qual l’ànima no es cansa de dir sempre el mateix, tal com els enamorats no se’n cansen quan s’estimen, i amb el qual hom aprèn de reviure els moments centrals de la vida del Senyor; o bé acostumen a dedicar a la Senyora un dia de la setmana ―justament aquest mateix en què ara estem reunits: el dissabte―, oferint-li alguna petita delicadesa i meditant més especialment sobre la seva maternitat.

Hi ha moltes altres devocions marianes que ara no cal recordar aquí. No és necessari que totes siguin incorporades a la vida de cada cristià ―créixer en vida sobrenatural es cosa molt diferent d’anar apilant devocions―, però haig d’afirmar al mateix temps que qui no en viu cap, qui no manifesta d’alguna manera el seu amor a Maria, no posseeix la plenitud de la fe.

Aquells qui consideren superades les devocions a la Verge Santíssima, donen senyals que han perdut el profund sentit cristià que enclouen, que han oblidat la deu on neixen: la fe en la voluntat salvadora de Déu Pare, l’amor a Déu Fill que es féu realment home i nasqué d’una dona, la confiança en Déu Esperit Sant que ens santifica amb la seva gràcia. És Déu qui ens ha donat Maria i no tenim dret a rebutjar-la, sinó que hem d’acudir-hi amb amor i amb alegria de fills.

Potser hi ha algú que es demani com, de quina manera pot donar aquest coneixement a la gent. I jo us responc: amb naturalitat, amb senzillesa, vivint com viviu enmig del món, lliurats al vostre treball professional i a la cura de la vostra família, participant en els afanys nobles dels homes, tot respectant la legítima llibertat de cadascú.

Fa gairebé trenta anys que Déu m’ha posat al cor l’ànsia de fer entendre a persones de qualsevol estat, de qualsevol condició o ofici, aquesta doctrina: que la vida ordinària pot ésser santa i plena de Déu, que el Senyor ens crida a santificar la feina corrent, perquè en això també està la perfecció cristiana. Considerem-ho una altra vegada, contemplant la vida de Maria.

No oblidem que la quasi totalitat dels dies que Nostra Senyora va passar a la terra transcorregueren d’una manera molt semblant a les jornades d’altres milions de dones, lliurades a la cura de la seva família, a pujar els fills, a tirar endavant les feines de la llar. Maria santifica les menudències, allò que molts consideren equivocadament com intranscendent i sense vàlua: el treball de cada dia, els detalls d’atenció envers les persones estimades, les converses i les visites amb motiu de parentiu o d’amistat. Beneïda normalitat, que pot ser plena de tant d’amor de Déu!

Perquè això és el que explica la vida de Maria: el seu amor. Un amor portat fins a l’extrem, fins a l’oblit complet de si mateixa, contenta de trobar-se allà, on Déu la vol, i complint amb cura la voluntat divina. És això el que fa que el gest seu més petit no sigui mai banal, sinó que es manifesti ple de contingut. Maria, la Nostra Mare, és per a nosaltres exemple i camí. Hem de procurar ésser com Ella, en les circumstàncies concretes en què Déu ha volgut que visquem.

Actuant així, donarem als qui ens volten el testimoniatge d’una vida senzilla i normal, amb les limitacions i els defectes propis de la nostra condició humana, però coherent. I en veure’ns iguals a ells en totes les coses, els altres se sentiran invitats a preguntar-nos: com s’explica la vostra alegria?, ¿d’on traieu les forces per vèncer l’egoisme i la comoditat?, ¿qui us ensenya a viure la comprensió, la neta convivència i la donació, el servei als altres?

Aleshores és el moment de descobrir-los el secret diví de l’existència cristiana: de parlar-los de Déu, de Crist, de l’Esperit Sant, de Maria. El moment de procurar transmetre, a través de les nostres pobres paraules, aquesta bogeria de l’amor de Déu que la gràcia ha vessat en els nostres cors.