Llistat de punts

Els Sagraments de la gràcia de Déu

Qui desitja lluitar hi posa els mitjans. I els mitjans no han canviat en aquests vint segles de cristianisme: oració, mortificació i freqüència de Sagraments. Com que la mortificació també és oració ―pregària dels sentits―, podem descriure aquests mitjans només amb dos mots: oració i Sagraments.

Voldria que ara consideréssim aquesta deu de gràcia divina dels Sagraments, meravellosa manifestació de la misericòrdia de Déu. Meditem a poc a poc la definició que dóna el Catecisme de Sant Pius V: uns certs senyals sensibles que causen la gràcia, i ensems la declaren, com posant-la davant els ulls.¹² Déu Nostre Senyor, és infinit, el seu amor és inexhaurible, la seva clemència i la seva pietat amb nosaltres no admeten límits. I, per bé que ens concedeix la seva gràcia de moltes altres maneres, ha instituït expressament i lliurement ―només Ell podia fer-ho― aquests set signes eficaços, per tal que d’una forma estable, senzilla i assequible a tothom, els homes puguin fer-se partícips dels mèrits de la Redempció.

Si s’abandonen els Sagraments, desapareix la veritable vida cristiana. Tot i així, no se’ns oculta que particularment en aquesta època nostra no falta qui sembla que oblida, i que fins i tot arriba a menysprear, aquest corrent redemptor de la gràcia de Crist. És dolorós parlar d’aquesta plaga de la societat que es diu cristiana, però cal fer-ho, perquè en les nostres ànimes s’afermi el desig d’acudir amb més amor i gratitud a aquestes fonts de santificació.

Decideixen, sense el més petit escrúpol, retardar el baptisme dels acabats de néixer, privant-los ―greu atemptat contra la justícia i la caritat― de la gràcia de la fe, del tresor incalculable de la inhabitació de la Trinitat Santíssima en l’ànima, que ve al món tacada pel pecat original. Pretenen també desvirtuar la naturalesa pròpia del Sagrament de la Confirmació, en el qual la Tradició, unànimement, sempre ha vist un enrobustiment de la vida espiritual, una efusió callada i fecunda de l’Esperit Sant, perquè, enfortida sobrenaturalment, l’ànima pugui lluitar ―miles Christi, com un soldat de Crist― en aquesta batalla interior contra l’egoisme i la concupiscència.

Si es perd la sensibilitat per les coses de Déu, difícilment s’entendrà el Sagrament de la Penitència. La confessió sagramental no és un diàleg humà, sinó un col·loqui diví; és un tribunal, de justícia segura i divina i, sobretot, de misericòrdia, amb un jutge amorós que no desitja la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.¹³

És de debò infinita la tendresa de Nostre Senyor. Mireu amb quina delicadesa tracta els seus fills. Ha fet del Matrimoni un vincle sant, imatge de la unió de Crist amb la seva Església,¹⁴ un gran sagrament en el qual es fonamenta la família cristiana, que ha d’ésser, amb la gràcia de Déu, un ambient de pau i de concòrdia, una escola de santedat. Els pares són cooperadors de Déu. D’aquí arrenca el deure amable de veneració, que correspon als fills. Amb raó, el quart manament pot dir-se ―fa tants anys que ho vaig escriure― dolcíssim precepte del decàleg. Si hom viu el matrimoni com Déu vol, sagrament, la llar serà un racó de pau, lluminós i alegre.

El nostre Pare Déu ens ha donat, amb l’Orde sacerdotal, la possibilitat que alguns fidels, en virtut d’una nova i inefable infusió de l’Esperit Sant, rebin un caràcter indeleble en l’ànima, que els configura amb Crist Sacerdot, per actuar en nom de Jesucrist, Cap del seu Cos Místic.¹⁵ Amb aquest sacerdoci ministerial, que difereix del sacerdoci comú de tots els fidels essencialment i no amb diferència de grau,¹⁶ els ministres sagrats poden consagrar el Cos i la Sang de Crist, oferir a Déu el Sant Sacrifici, perdonar els pecats en la confessió sacramental, i exercir el ministeri d’adoctrinar la gent, in iis quae sunt ad Deum,¹⁷ en tot i solament en allò que fa referència a Déu.

Per això el sacerdot ha d’ésser exclusivament un home de Déu, rebutjant el pensament de voler brillar en aquells camps on els altres cristians no el necessitin. El sacerdot no és un psicòleg, ni un sociòleg, ni un antropòleg: és un altre Crist, Crist mateix, per a atendre les ànimes dels seus germans. Fóra trist que el sacerdot, basant-se en una ciència humana ―la qual, si es dedica a la seva tasca sacerdotal només conrearà a tall d’afeccionat i aprenent―, es cregués facultat, sense res més, per pontificar en teologia dogmàtica o moral. No faria altra cosa que demostrar la seva doble ignorància ―en la ciència humana i en la ciència teològica―, bé que un posat superficial de savi aconseguís d’enganyar alguns lectors o oients indefensos.

És un fet públic que alguns eclesiàstics semblen avui disposats a fabricar una nova Església, traint Crist, canviant els fins espirituals ―la salvació de les ànimes, una per una― per fins temporals. Si no resisteixen aquesta temptació, deixaran de complir llur sagrat ministeri, perdran la confiança i el respecte del poble i causaran una tremenda destrucció dins l’Església, ficant-se, a més, indegudament, en la llibertat política dels cristians i dels altres homes, amb la consegüent confusió ―ells mateixos es fan perillosos― en la convivència civil. L’Orde Sagrat és el sagrament del servei sobrenatural als germans en la fe; n’hi ha que semblen voler-ho convertir en l’instrument terrenal d’un nou despotisme.

Però continuem contemplant la meravella dels Sagraments. En la Unció dels malalts, com es diu ara de l’Extrema Unció, assistim a una amorosa preparació del viatge, que acabarà a la casa del Pare. I amb la Sagrada Eucaristia, sagrament ―si és que podem expressar-nos així― del devessall diví, ens concedeix la seva gràcia, i Déu mateix se’ns dóna: Jesucrist, que és realment present sempre ―i no tan sols durant la Santa Missa― amb el seu Cos, amb la seva Ànima, amb la seva Sang i amb la seva Divinitat.

Jo penso repetidament en la responsabilitat que ateny els sacerdots, d’assegurar a tots els cristians aquest canal diví dels Sagraments. La gràcia de Déu ve a socórrer cada ànima; cada criatura demana una assistència concreta, personal. Les ànimes no poden ésser tractades en massa! No és lícit d’ofendre la dignitat humana i la dignitat de fill de Déu, no acudint personalment a cada un amb la humilitat de qui se sap instrument, per a ésser vehicle de l’amor de Crist: perquè cada ànima és un tresor meravellós; cada home és únic, insubstituïble. Cada un val tota la sang de Crist.

Abans parlàvem de lluita, però la lluita demana entrenament, una alimentació adequada, una medecina urgent en cas de malaltia, de contusions, de ferides. Els Sagraments, medecina principal de l’Església, no són superflus: quan són abandonats voluntàriament, no és possible de fer un pas en el seguiment de Jesucrist: els necessitem com la respiració, com la circulació de la sang, com la llum, per a estimar en qualsevol instant allò que el Senyor vol de nosaltres.

L’ascètica del cristià demana fortalesa i en troba en el Creador. Nosaltres som la fosca i Ell és la claríssima resplendor; som la malaltia, i Ell és salut robusta; nosaltres som l’escassetat, i Ell la infinita riquesa; som la feblesa, i Ell ens sustenta: quia tu es, Deus, fortitudo mea,¹⁸ perquè sempre sou, oh Déu meu, la nostra fortalesa. No hi ha res en aquesta terra que sigui capaç d’oposar-se al broll impacient de la Sang redemptora de Crist. Però la petitesa humana pot entelar els ulls, de manera que no s’adonin de la grandesa divina. D’aquí ve la responsabilitat de tots els fidels, i especialment dels que tenen l’ofici de dirigir ―de servir― espiritualment el Poble de Déu, de no estroncar les fonts de la gràcia, de no avergonyir-se de la Creu de Crist.

El cristià se sap empeltat en Crist pel Baptisme; habilitat a lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a obrar en el món per la participació en la funció reial, profètica i sacerdotal de Crist; fet una sola cosa en Crist per l’Eucaristia, sagrament de la unitat i de l’amor. Per això, com Crist, ha de viure de cara als altres homes, mirant amb amor tots i cadascun dels qui el volten, i la humanitat entera.

La fe ens mena a reconèixer Crist com a Déu, a veure’l com el nostre Salvador, a identificar-nos-hi, obrant com Ell va obrar. El Ressuscitat, després de treure l’apòstol Tomàs dels seus dubtes, tot mostrant-li les seves ferides, exclama: sortosos els qui creuen, sense haver vist.¹⁵Aquí ―comenta Sant Gregori el Gran― es parla de nosaltres d’una manera particular, perquè nosaltres posseïm espiritualment Aquell que corporalment no hem vist. Es parla de nosaltres, però a condició que les nostres accions siguin conformes a la nostra fe. No creu veritablement sinó aquell qui, en la seva manera d’obrar, posa en pràctica allò que creu. Per això, pensant en aquells que de la fe no en posseeixen més que paraules, diu Sant Pau: professen conèixer Déu, però el neguen amb les obres.¹⁶

No és possible separar en Crist el seu ésser de Déu Home i la seva funció de Redemptor. El Verb es féu carn i vingué a la terra ut omnes homines salvi fiant,¹⁷ per salvar tots els homes. Amb les nostres misèries i limitacions personals, som uns altres Crists, el mateix Crist, cridats també a servir tots els homes.

Cal que ressoni una vegada i una altra aquell manament que sempre serà nou enllà dels segles. Estimats ―escriu Sant Joan―, no us escric un manament nou, sinó un manament antic, que vosaltres heu rebut des del començament. Aquest manament antic és la paraula divina que heu sentit. D’altra banda, us escric un manament nou, que és veritable en ell mateix i en vosaltres: ja que les tenebres s’han esvaït i la veritable llum ja resplendeix. El qui diu que està en la llum, i odia el seu germà, encara està en les tenebres. El qui estima el seu germà resta en la llum, i en ell no hi ha escàndol.¹⁸

Nostre Senyor ha vingut a portar la pau, la bona nova, la vida, a tots els homes. No solament als rics, ni solament als pobres. No solament als savis, ni solament als ingenus. A tothom. Als germans, que germans som, ja que som fills d’un mateix Pare Déu. No hi ha, doncs, més que una raça: la raça dels fills de Déu. No hi ha més que un color: el color dels fills de Déu. I no hi ha més que una llengua: la que parla al cor i al cap, sense remor de paraules, però fent-nos conèixer Déu i fent que ens estimem els uns als altres.

Apostolat, corredempció

Amb la meravellosa normalitat d’allò que és diví, l’ànima contemplativa es desborda en afany apostòlic: el cor em cremava dins el pit, en la meditació s’abrandava el foc.²⁵ ¿Quin foc és aquest, sinó el mateix de què parla Crist: foc he vingut a calar a la terra i com voldria que cremés?²⁶ Foc d’apostolat que s’enrobusteix en l’oració: no hi ha mitjà millor que aquest per a desenvolupar, arreu del món, aquesta batalla pacífica en la qual cada cristià és cridat a participar: complir el que manca a Crist de patir.²⁷

Jesús se n’ha anat al Cel, dèiem. Però el cristià, en l’oració i en l’Eucaristia, pot tractar-lo com el van tractar els primers dotze, encendre’s en el seu zel apostòlic, per tal de fer amb Ell un servei de corredempció, que és sembrar la pau i l’alegria. Servir, puix que l’apostolat no és res més. Si comptem exclusivament amb les nostres pròpies forces, no aconseguirem res en el terreny sobrenatural; essent instruments de Déu, ho aconseguirem tot: tot ho puc en aquell qui em conforta.²⁸ Déu, per la seva infinita bondat, ha disposat la utilització d’aquests instruments ineptes. L’apòstol, doncs, no té cap altre fi que deixar obrar el Senyor, mostrar-se enterament disponible, perquè Déu dugui a terme ―a través de les seves criatures, a través de l’ànima escollida― la seva obra salvadora.

Apòstol és el cristià que se sent empeltat en Crist, identificat amb Crist, pel Baptisme; habilitat per lluitar per Crist, per la Confirmació; cridat a servir Déu amb la seva acció en el món, pel sacerdoci comú dels fidels, que confereix una certa participació en el sacerdoci de Crist, la qual ―essent essencialment distinta d’aquella que constitueix el sacerdoci ministerial― capacita per a prendre part en el culte de l’Església, i per ajudar els homes en llur camí vers Déu, amb el testimoni de la paraula i de l’exemple, amb l’oració i l’expiació.

Cada un de nosaltres ha de ser ipse Christus. Ell és l’únic mitjancer entre Déu i els homes;²⁹ I nosaltres ens unim a Ell per oferir, amb Ell, totes les coses al Pare. La nostra vocació de fills de Déu, enmig del món, ens exigeix que no busquem solament la nostra santedat personal, sinó que anem per les senderes de la terra, per convertir-les en dreceres que, entremig dels obstacles, portin les animes al Senyor; que prenguem part com a ciutadans corrents en totes les activitats temporals, per esdevenir llevat³⁰ que ha d’informar tota la massa.³¹

Crist ha pujat al Cel, però ha transmès a tot el que és humà, honest, la possibilitat concreta de ser redimit. Sant Gregori Magne recull aquest gran tema cristià amb paraules incisives: Partia així Jesús devers l’indret d’on era, i tornava de l’indret on s’estava. En efecte, en el moment que se’n pujava al Cel, amb la seva divinitat unia el Cel i la terra. En la festa d’avui convé destacar solemnement el fet que hagi estat suprimit el decret que ens condemnava, el judici que ens feia subjectes de corrupció. La naturalesa a la qual s’adreçaven els mots «tu ets pols i tornaràs a la pols» (Gen III, 19), aquesta mateixa naturalesa se n’ha pujat al Cel avui amb Crist.³²

No em cansaré de repetir, per tant, que el món és santificable; que als cristians ens toca especialment aquesta tasca, purificant-lo de les ocasions de pecat amb què els homes l’enlletgim, i d’oferir-lo al Senyor com a hòstia espiritual, presentada i dignificada amb la gràcia de Déu i amb el nostre esforç. En rigor, no podem dir que hi hagi nobles realitats exclusivament profanes, un cop que el Verb s’ha dignat a assumir una naturalesa humana íntegra i consagrar la terra amb la seva presència i amb el treball de les seves mans. La gran missió que rebem, en el Baptisme, és la corredempció. Ens urgeix la caritat de Crist,³³ per a carregar damunt les nostres espatlles una part d’aquesta tasca divina de rescatar les ànimes.

Evocàvem abans els esdeveniments de Naïm. Podríem esmentar-ne d’altres, ara, perquè els Evangelis són plens d’escenes semblants. Aquests relats han remogut i continuaran removent sempre els cors de les criatures: ja que no entranyen solament el gest sincer d’un home que es compadeix dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació de la caritat immensa del Senyor. El Cor de Jesús és el Cor de Déu encarnat, de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres.

L’església, unida a Crist, neix d’un Cor ferit.³⁷ D’aquest Cor, obert de bat a bat, ens és transmesa la vida. ¿Com no hem de recordar aquí, ni que sigui de passada, els sagraments, a través dels quals Déu obra en nosaltres i ens fa partícips de la força redemptora de Crist? ¿Com no hem de recordar amb un agraïment particular el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, el Sant Sacrifici del Calvari i la seva constant renovació incruenta en la nostra Missa? Jesús que se’ns dóna com a aliment: perquè Jesucrist ve a nosaltres, tot ha canviat, i en el nostre ésser es manifesten forces ―l’ajuda de l’Esperit Sant― que omplen l’ànima, que informen les nostres accions, la nostra manera de pensar i de sentir. El Cor de Crist és pau per al cristià.

El fonament de la donació que el Senyor ens demana, no es concreta solament en els nostres desigs ni en les nostres forces, tantes vegades curts o impotents: primer de tot es recolza en les gràcies que l’Amor del Cor de Déu fet Home ens ha obtingut. Per això podem perseverar, i hem de fer-ho, en la nostra vida interior de fills del Pare Nostre que està en el Cel, sense donar-hi cabuda al descoratjament ni a la desesma. M’agrada de fer considerar com el cristià, en la seva existència ordinària i corrent, en els detalls més simples, en les circumstàncies normals de la seva jornada habitual, posa en exercici la fe, l’esperança i la caritat, perquè allí reposa l’essència de la conducta d’una ànima que compta amb l’auxili diví; i que, en la pràctica d’aquestes virtuts teologals, troba l’alegria, la força i la serenitat.

Aquests són els fruits de la pau de Crist, de la pau que ens duu el seu Cor Sacratíssim. Perquè ―tornem-ho a dir― l’amor de Jesús als homes és un aspecte insondable del misteri diví, de l’amor del Fill al Pare i a l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, el llaç d’amor entre el Pare i el Fill, troba en el Verb un cor humà.

No és possible de parlar d’aquestes realitats centrals de la nostra fe, sense que ens adonem de la limitació de la nostra intel·ligència i les grandeses de la Revelació. Però, encara que no puguem abraçar aquestes veritats, encara que la nostra raó s’hi esbalaeixi, les creiem humilment i fermament: recolzats en el testimoni de Crist, sabem que són així. Que l’Amor, en el si de la Trinitat, vessa damunt tots els homes per l’Amor del Cor de Jesús.