Llistat de punts

L’esperança de l’Advent

No us volia dir res més en aquest primer diumenge d’Advent, quan comencem a comptar els dies que ens acosten al Naixement del Salvador. Hem vist la realitat de la vocació cristiana; com el Senyor ha confiat en nosaltres per dur ànimes cap a la santedat, per acostar-les a Ell, unir-les a l’Església, estendre el regne de Déu en tots els cors. El Senyor vol que ens donem, que siguem fidels, delicats, amorosos. Ens vol sants, molt seus.

D’una banda la supèrbia, la sensualitat i el tedi, l’egoisme; d’una altra, l’amor, la donació d’un mateix, la misericòrdia, la humilitat, el sacrifici, l’alegria. N’hi ha per triar. Has estat cridat a una vida de fe, d’esperança i de caritat. No pots abaixar el punt de mira i restar en un aïllament mediocre.

En una ocasió vaig veure una àguila tancada en una gàbia de ferro. Estava bruta, mig plomada. Tenia a les urpes un tros de carronya. Aleshores vaig pensar què seria de mi si abandonava la vocació rebuda de Déu. Em féu llàstima aquell animal solitari, engrillonat, que havia nascut per anar molt amunt i mirar el sol de fit a fit. Ens podem remuntar fins a les humils altures de l’amor de Déu, del servei a tots els homes. Però per això cal que en l’ànima no hi hagi racons on no pugui entrar el sol de Jesucrist. Hem de foragitar totes les preocupacions que ens n’aparten; i així Crist en la teva intel·ligència, Crist en els teus llavis, Crist en el teu cor, Crist en les teves obres. Tota la vida ―el cor i les obres, la intel·ligència i les paraules― plena de Déu.

Obriu els ulls i aixequeu el cap, que la vostra redempció s’acosta,⁵⁰ hem llegit a l’Evangeli. El temps d’Advent és temps d’esperança. Tot el panorama de la nostra vocació cristiana, aquesta unitat de vida que té com a nervi la presència de Déu, Pare Nostre, pot ésser una realitat diària, i ha de ser-ho.

Demana-ho amb mi a Nostra Senyora, imaginant-te com Ella devia passar aquests mesos, tot esperant el Fill que havia de néixer. I Nostra Senyora, Santa Maria, farà que siguis alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist!

El cristià davant la Història humana

Ésser cristià no és cap títol de mera satisfacció personal: té un nom ―substància― de missió. Ja abans recordàvem que el Senyor invita tots els cristians a ésser sal i llum del món; tot fent-se ressò d’aquest mandat, i amb textos presos de l’Antic Testament, Sant Pere escriu unes paraules que els marquen molt clarament la comesa: Vosaltres sou un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable.¹⁴

Ésser cristià no és res d’accidental, és una divina realitat que s’insereix en les entranyes de la nostra vida, tot donant-nos una visió límpida i una voluntat decidida per a actuar com Déu ho vol. Així un hom aprèn que el pelegrinatge del cristià en el món s’ha de convertir en un servei continu prestat de maneres molt diverses, segons les circumstàncies personals, però sempre per amor a Déu i al proïsme. Ésser cristià és actuar sense pensar en les petites metes del prestigi o de l’ambició, ni en finalitats que puguin semblar més nobles, com ara la filantropia o la compassió davant les desgràcies alienes: és discórrer vers el terme últim i radical de l’amor que Jesucrist ha manifestat en morir per nosaltres.

A vegades es donen algunes actituds que són producte de no saber penetrar en aquest misteri de Jesús. Per exemple la mentalitat d’aquells que veuen el cristianisme com un conjunt de pràctiques o d’actes de pietat, sense percebre’n la relació amb les situacions de la vida corrent, amb la urgència d’atendre les necessitats dels altres i d’esforçar-se a posar remei a les injustícies.

Jo diria que qui té aquesta mentalitat no ha entès encara què significa que el Fill de Déu s’hagi encarnat, que hagi pres cos, ànima i veu d’home, que hagi participat en el nostre destí fins a experimentar l’esquinçament suprem de la mort. Tal vegada, sense voler-ho, hi ha algú que considera Crist com un estrany en l’ambient dels homes.

D’altres ―en canvi― tendeixen a afigurar-se que per a poder ésser humans, cal posar en sordina alguns aspectes centrals del dogma cristià, i actuen com si la vida d’oració, el tracte continu amb Déu, constituissin una fugida davant les pròpies responsabilitats i un abandó del món. Obliden que justament Jesús ens ha fet conèixer fins a quin punt cal dur l’amor i el servei. Només si miren d’entendre el secret de l’amor de Déu, d’aquest amor que arriba fins a la mort, serem capaços de donar-nos totalment als altres, sense deixar-nos vèncer per la dificultat o per la indiferència.

En aquesta festa, en ciutats d’un cap a l’altre de la terra, els cristians acompanyen en processó el Senyor, que amagat en l’Hòstia recorre els carrera i les places ― com feia en la seva vida terrenal―, sortint al pas dels qui el volen veure, fent-se el trobadís amb aquells qui no el cerquen. Jesús apareix així, una altra vegada, enmig dels seus: ¿com reaccionem davant aquesta crida del Mestre?

Perquè les manifestacions externes d’amor han de néixer del cor, i prolongar-se amb testimoni de conducta cristiana. Si bé hem estat renovats en rebre el Cos del Senyor, hem de manifestar-ho amb obres. Que els nostres pensaments siguin sincers: de pau, de donació, de servei. Que les nostres paraules siguin de veritat, clares, oportunes; que sàpiguen consolar i ajudar, que sàpiguen, per damunt de tot, portar a d’altres la llum de Déu. Que les nostres accions siguin coherents, eficaces, encertades: que tinguin aquest bonus odor Christi,¹⁵ la bona olor de Crist, perquè recordin la seva manera de captenir-se i de viure.

La processó de Corpus fa present Crist pels pobles i les ciutats del món. Però aquesta presència, ho torno a dir, no ha de ser cosa d’un dia, soroll que un hom escolta i en acabat s’oblida. Aquest pas de Jesús ens porta a la memòria que l’hem de descobrir també en la nostra feina de cada dia. Juntament amb la processó solemne d’aquest dijous, hi ha d’haver la processó callada i senzilla, de la vida corrent de cada cristià, home entre els homes, però amb la joia d’haver rebut la fe i la missió divina de portar-se de tal manera que renovi el missatge del Senyor a la terra. No ens manquen errors, misèries, pecats, però Déu és amb els homes i cal que ens disposem perquè se serveixi de nosaltres i que el seu trànsit entre les criatures sigui continu.

Demanem, doncs, al Senyor que ens concedeixi de ser ànimes d’Eucaristia, que el nostre tracte personal amb Ell s’expressi en alegria, en serenitat, en un afany de justícia. I facilitarem als altres la tasca de reconèixer Crist, contribuirem a posar-lo al cim de totes les activitats humanes. S’acomplirà la promesa de Jesús: I Jo, quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi.¹⁶