Llistat de punts

Crist viu en el cristià. La fe ens diu que l’home, en estat de gràcia, és deïficat. Som homes i dones, no àngels. Éssers de carn i ossos, amb cor i passions, amb tristeses i alegries. Però la divinització redunda en tot l’home com una anticipació de la resurrecció gloriosa. Crist ha ressuscitat d’entre els morts, i ha vingut a ser com les primícies dels difunts. Perquè així com per un home vingué la mort, talment per un home ha de venir la resurrecció dels morts. Puix que, així com en Adam moren tots, així en Crist tots tornaran a la vida.⁶

La vida de Crist és vida nostra, tal com ho prometé als seus Apòstols, el dia de l’Última Cena: Si algú m’estima, guardarà els meus manaments, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.⁷ Per tant, el cristià ha de viure segons la vida de Crist, fent seus els sentiments de Crist, de tal manera que pugui exclamar amb Sant Pau, non vivo ego, vivit vero in me Christus,⁸ no sóc jo qui viu, sinó que Crist viu en mi.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸

Tractar Jesús en la Paraula i en el Pa

Jesús s’amaga en el Santíssim Sagrament de l’altar, perquè ens vegem amb cor de tractar-lo, per tal que sigui el nostre manteniment, a fi que esdevinguem una sola cosa amb Ell. Quan va dir sense mi no podeu fer res¹¹ no va condemnar el cristià a la ineficàcia, ni tampoc no el va obligar a una recerca àrdua i difícil de la seva Persona. S’ha quedat entre nosaltres amb una disponibilitat total.

Quan ens reunim davant l’altar mentre se celebra el Sant Sacrifici de la Missa, quan contemplem la Sagrada Hòstia exposada en la custòdia o l’adorem amagada en el Sagrari, ens cal revifar la fe, pensar en aquesta existència nova, que ve a nosaltres, i commoure’ns davant l’afecte i la tendresa de Déu.

Perseveraven tots en l’ensenyament dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en les pregàries.¹² Així ens descriuen les Escriptures el comportament dels primers cristians: congregats per la fe dels Apòstols en perfecta unitat, junts en participar de l’Eucaristia, unànimes en l’oració. Fe, Pa, Paraula.

Jesús, en l’Eucaristia, és una penyora segura de la seva presència en les nostres ànimes; del seu poder, que sosté el món; de les seves promeses de salvació, que ajudaran la família humana, per tal que quan arribi la fi dels temps, habiti perpètuament a la casa del Cel, al voltant de Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant: Trinitat Beatíssima, Déu Únic. És tota la nostra fe que es posa en acció quan creiem en Jesús, en la seva presència real sota els accidents del pa i del vi.

No entenc com es pot viure cristianament sense sentir la necessitat d’una amistat constant amb Jesús en la Paraula i en el Pa, en l’oració i en l’Eucaristia. I entenc molt bé que al llarg dels segles, les generacions successives de fidels hagin anat concretant aquesta pietat eucarística. Uns cops, amb pràctiques multitudinàries, professant públicament la seva fe; d’altres, amb gestos silenciosos i callats, en la sacra pau del temple o en la intimitat del cor.

Per davant de tot hem d’estimar la Santa Missa, que ha de ser el centre del nostre dia. Si vivim bé la Missa, ¿com no hem de continuar després la resta de la jornada amb el pensament en el Senyor, amb la pruïja de no apartar-nos de la seva presència, per treballar com Ell treballava i estimar com Ell estimava? Aprenguem doncs d’agrair al Senyor aquesta altra delicadesa seva: que no hagi volgut limitar la seva presència al moment del Sacrifici de L’Altar, sinó que hagi decidit de romandre en l’Hòstia Santa que és reservada al Tabernacle, en el Sagrari.

Us diré que per a mi, el Sagrari ha estat sempre Betània, l’indret tranquil i plàcid on és Crist, on podem contar-li les nostres preocupacions, els nostres sofriments, les nostres il·lusions i les nostres alegries, amb la mateixa senzillesa i naturalitat amb què li parlaven aquells amics seus, Marta, Maria i Llàtzer. Per això, quan recorro els carrers d’alguna ciutat o d’algun poble, em fa alegria de descobrir, ni que sigui de lluny, la silueta duna església: és un nou Sagrari, una ocasió més de deixar que l’ànima s’escapi per estar de desig ben a prop del Senyor Sagramentat.

El misteri del sacrifici silenciós

Però fixeu-vos: si Déu ha volgut exaltar la seva Mare, és igualment cert que durant la seva vida terrenal no foren escatimats a Maria ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe. A aquella dona del poble, que un dia prorrompé en lloances a Jesús exclamant: sortós el ventre que us va dur i els pits que us van alimentar, el Senyor respon: sortosos més aviat els qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica.⁷ Era l’elogi de la seva Mare, del seu fíat,⁸ del faci’s sincer, lliurat, acomplert fins a les últimes conseqüències, que no es va manifestar en accions aparatoses, sinó en el sacrifici ocult i silenciós de cada jornada.

En meditar aquestes veritats, entenem una mica més la lògica de Déu; ens adonem que el valor sobrenatural de la nostra vida no depèn del fet que siguin realitat les grans gestes que a vegades forgem amb la imaginació, sinó de l’acceptació fidel de la voluntat divina, de la disposició generosa en el menut sacrifici diari.

Per a ésser divins, per a deïficar-nos, hem de començar essent molt humans, vivint de cara a Déu la nostra condició d’homes corrents, tot santificant aquesta aparent petitesa. Així visqué Maria. La plena de gràcia, la que és l’objecte de les complaences de Déu, la que està per damunt dels àngels i dels sants, va menar una existència normal. Maria és una criatura com nosaltres, amb un cor com el nostre, capaç de goigs i d’alegries, de sofriments i de llàgrimes. Abans que Gabriel li faci saber el voler de Déu, Nostra Senyora ignora que havia estat escollida des de tota l’eternitat perquè fos Mare del Messies. Es considera ella mateixa una petitesa;⁹ per això reconeix després, amb una profunda humilitat, que en Ella ha fet grans coses aquell que és Totpoderós.¹⁰

La puresa, la humilitat i la generositat de Maria contrasten amb la nostra misèria, amb el nostre egoisme. És raonable que després de veure això, ens sentim moguts a imitar-la; som criatures de Déu, com Ella, i n’hi ha prou que ens esforcem a ser fidels, perquè el Senyor obri coses grans també en nosaltres. La nostra petitesa no serà obstacle: perquè Déu escull allò que val poc, i així llueixi més bé la potència del seu amor.¹¹