Llistat de punts

Quan et parlo de «apostolat d'amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

En l'apostolat d'amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei…, i la santa intransigència en la doctrina.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu ambient: ¡seria una cosa ben trista aquest empetitiment! Han d'obrir-se com un ventall per tal d'arribar a totes les ànimes.

Cadascú ha de crear —i d'eixamplar— un cercle d'amics, sobre el qual influeixi amb el seu prestigi professional, amb la seva conducta, amb la seva amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d'aquest prestigi professional, d'aquesta conducta, d'aquesta amistat.

T'entenc perfectament quan m'escrius sobre el teu apostolat: «faré tres hores d'oració amb la Física. Serà un bombardeig perquè "caigui" una altra posició, que es troba a l'altre costat de la taula de la biblioteca…, i vostè ja el va conèixer quan vingué per aquí».

Recordo la teva alegria, mentre em senties dir que entre l'oració i el treball no hi ha d'haver solució de continuïtat.

Aquell stultorum infinitus est numerus —és infinit el nombre dels necis—, que trobem a l'Escriptura, sembla que creix cada dia. —En els llocs més diversos, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs —i fins les «virtuts»—, ¡quantes badades i quantes faltes de seny hauràs de suportar!

Però no m'explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i restis indiferent: molt baixa deu ser la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions —¡i no tens altre remei que aguantar-les!— per motius humans…

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat —santificat!—, et fas com ells —neci—, o n'ets còmplice.

Has entès el sentit de l'amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d'un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d'aplegar novament, ocupant-te de servir cada un.

No pots ser tan sols un element passiu. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l'exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l'ascendent que dóna la intimitat.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t'han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t'han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t'han indicat el camí més fàcil, tot i que a ells els hagi costat un dur treball i sofriments descobrir-lo… Ara, et toca a tu de fer un altre tant, amb aquest, amb aquell, amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquelles persones, a les quals resultes antipàtic, deixaran d'opinar així, quan s'adonin que «de debò» les estimes. Depèn de tu.

Amb la teva amistat i la teva doctrina —em corregeixo: amb la caritat i el missatge de Crist—, mouràs molts no catòlics a col·laborar seriosament, per fer el bé a tots els homes.

Creu-me, l'apostolat, la catequesi, ordinàriament, ha de ser capil·lar: d'un a un. Cada creient amb el seu company immediat.

Als fills de Déu ens importen totes les ànimes, perquè ens importa cada ànima.