Llistat de punts

Pla de vida

En examinar com és i com hauria d’ésser la nostra pietat; en quins punts determinats hauria de millorar la nostra relació personal amb Déu, si és que m’heu entès, rebutjareu la temptació d’imaginar-vos gestes insuperables, perquè haureu descobert que el Senyor en té prou si li oferim petites mostres d’amor a cada moment.

Procura atenir-te a un pla de vida, amb constància: uns minuts d’oració mental; l’assistència a la Santa Missa —diària, si t’és possible— i la comunió freqüent; acudir regularment al Sant Sagrament del Perdó —encara que la teva consciència no t’acusi de falta mortal-; la visita a Jesús en el Sagrari; el rés i la contemplació dels misteris del Sant Rosari, i tantes pràctiques estupendes que tu saps o pots aprendre.

No han de convertir-se en normes rígides, com compartiments estancs; assenyalen un itinerari flexible, acomodat a la teva condició d’home que viu al bell mig del carrer, amb una feina professional intensa, i amb uns deures i relacions socials que no has de negligir, perquè en aquests quefers continua el teu encontre amb Déu. El teu pla de vida ha de ser com el guant de goma que s’adapta amb perfecció a la mà que el fa servir.

No m’oblidis tampoc que el que importa no consisteix a fer moltes coses; limita’t amb generositat a les que puguis acomplir cada jornada, amb ganes o sense. Aquestes pràctiques et duran, gairebé sense adonar-te’n, a l’oració contemplativa. Brollaran de la teva ànima més actes d’amor, jaculatòries, accions de gràcies, actes de desgreuge, comunions espirituals. I això, mentre estàs per les teves obligacions: al moment de despenjar el telèfon, quan puges en un mitjà de transport, en tancar o obrir una porta, tot passant davant una església, en començar una nova tasca, mentre la fas i quan l’acabes; tot ho referiràs al teu Pare Déu.

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Per a alguns, tot això potser resulta familiar; per a d’altres és nou; i per a tothom, resulta ardu. Però jo, mentre em resti una mica d’alè, no pararé de predicar la necessitat primordial d’ésser ànima d’oració, sempre!, en qualsevol ocasió i en les circumstàncies més dispars, perquè Déu no ens abandona mai. No és cristià pensar en l’amistat divina exclusivament com en un recurs extrem. Pot semblar-nos normal ignorar o menysprear les persones que estimem? Evidentment, no. Són constantment per a aquells qui estimem les paraules, els desigs, els pensaments: hi ha com una presència contínua. Així mateix, doncs, amb Déu.

Amb aquesta recerca del Senyor, tota la nostra jornada es converteix en una conversa sola, íntima i confiada. Ho he afirmat i escrit tantes vegades, i no em fa res de repetir-ho, perquè Nostre Senyor ens fa veure —amb el seu exemple— que aquest és el comportament encertat: oració constant, del matí a la nit i de la nit al matí. Quan tot surt amb facilitat: gràcies, Déu meu! Quan arriba un moment difícil: Senyor, no m’abandoneu! I aquest Déu, benigne i humil de cor (Mt XI, 29), no oblidarà els nostres precs, ni hi romandrà indiferent, ja que Ell ha afirmat: demaneu i us ho donaran, cerqueu i trobareu, truqueu i us obriran (Lc XI, 9).

Procurem, doncs, no perdre mai el punt de mira sobrenatural, veient Déu darrera de cada esdeveniment: davant les coses agradables i les desagradables, davant el consol… i davant el desconsol per la mort d’un ésser estimat. Primer de tot, la conversa amb el teu Pare Déu, cercant el Senyor en el centre de la nostra ànima. No és cosa que hom pugui considerar com una insignificança, quelcom de poca importància: és una manifestació clara de vida interior constant, d’autèntic diàleg d’amor. Una pràctica que no ens causarà cap deformació psicològica, perquè —per un cristià— ha de resultar tan natural com que el cor bategui.

Un personatge més

Quan, durant aquests trenta anys de sacerdoci, he insistit tenaçment en la necessitat de l’oració, en la possibilitat de convertir l’existència en un clamor incessant, algunes persones m’han demanat: però, és possible de comportar-se sempre així? Ho és. Aquesta unió amb Nostre Senyor no ens aparta del món, no ens transforma en éssers estranys, aliens al transcurs dels temps.

Si Déu ens ha creat, si ens ha redimit, si ens estima fins al punt de lliurar per nosaltres el seu Fill unigènit (Cfr. Ioh III, 16), si ens espera —cada dia!— com aquell pare de la paràbola esperava el seu fill pròdig (Cfr. Lv XV, 11-32), ¿com no desitjarà que el tractem amorosament? Fóra estrany de no parlar amb Déu, d’apartar-se’n, d’oblidar-lo, de moure’s en activitats alienes a aquests tocs ininterromputs de la gràcia.

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.

Així actua el Nostre Déu. Quan aquell fill retorna, després d’haver malgastat els seus diners i vivint en penúria, després —sobretot— d’haver-se oblidat del seu pare, el pare diu: de pressa, porteu la roba millor i vestiu-la-hi, i poseu-li un anell a la mà i calçat als peus; i porteu el vedell gras i mateu-lo; mengem i celebrem-ho (Lc XV, 22-23). El Nostre Pare Déu, quan acudim a Ell amb penediment, treu, de la nostra misèria, riquesa; de la nostra feblesa, fortalesa. ¿Què ens depararà, si no l’abandonem, si el freqüentem cada dia, si li adrecem paraules d’estimació confirmada amb les nostres accions, si li ho demanem tot, confiats en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia? Només pel sol fet de retornar a Ell el seu fill, després que l’ha traït, li prepara una festa: què ens concedirà, si sempre hem procurat restar al seu costat?

Lluny, doncs, de la nostra conducta el record de les ofenses que ens hagin fet, de les humiliacions que hàgim patit —per injustes, incivils i barroeres que hagin estat—, perquè és cosa impròpia d’un fill de Déu haver preparat un registre per presentar un memorial de greuges. No podem oblidar l’exemple de Crist, i la nostra fe cristiana no es canvia com un vestit: pot afeblir-se o enrobustir-se o perdre’s. Amb aquesta vida sobrenatural la fe cobra vigoria, i l’ànima s’aterreix en considerar la miserable nuesa humana, sense allò que és diví. I perdona, i agraeix-ho: Déu meu, si contemplo la meva pobra vida, i no trobo cap motiu de vanitat i, menys encara, de supèrbia: solament trobo raons abundants per a viure sempre humil i compungit. Ja sé bé prou que el millor senyoriu és servir.