Llistat de punts

Contemplem, ara, la seva Mare beneïda, Mare nostra també. Al Calvari, al costat del patíbul, prega. No és una actitud nova de Maria. Sempre s’ha conduït així, complint els seus deures, ocupant-se de la llar. Mentre estava en les coses de la terra, restava pendent de Déu. Crist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), també volgué que la seva Mare, la criatura més excelsa, la plena de gràcia, ens confirmés en aquest afany d’alçar sempre els ulls a l’amor diví. Recordeu l’escena de l’Anunciació: baixa l’Arcàngel, per comunicar la divina ambaixada —l’anunci que seria Mare de Déu—, i la troba retirada en oració. Maria està enterament recollida en el Senyor, quan sant Gabriel la saluda: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu (Lc I, 28). Uns dies després s’obre en l’alegria del Magnificat —aquest cant marià que l’Esperit Sant ens ha transmès per la delicada fidelitat de sant Lluc—, fruit del tracte habitual de la Verge Santíssima amb Déu.

La Nostra Mare ha meditat llargament les paraules de les dones i dels homes sants de l’Antic Testament, que esperaven el Salvador, i els esdeveniments de què han estat protagonistes. Ha admirat aquell cúmul de prodigis, el devessall de la misericòrdia de Déu envers el seu poble, tantes vegades ingrat. En considerar aquesta tendresa del Cel, incessantment renovada, brolla l’afecte del seu Cor immaculat: la meva ànima glorifica el Senyor, i el meu esperit celebra el Déu salvador meu; perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa (Lc I, 46-48). Els fills d’aquesta Mare bona, els primers cristians, han après d’Ella; nosaltres també podem aprendre’n i hem de fer-ho.

En mi trobareu tota gràcia de doctrina i de veritat, tota esperança de vida i de virtut (Eccli XXIV, 25). Amb quanta saviesa l’Església ha posat aquestes paraules en boca de la nostra Mare, perquè els cristians no les oblidem! Ella és la seguretat, l’Amor que mai no abandona, el refugi constantment obert, la mà que acarona i consola sempre.

Un antic Pare de l’Església escriu que hem de mirar de conservar sempre en el nostre pensament i en el nostre record un resum ordenat de la vida de la Mare de Déu (Cfr. St. Joan Damascè, Homiliae in dormitionem B. V. Mariae, II, 19 [PL 96, 751]). De segur que haureu fullejat en moltes ocasions aquests promptuaris de medicina, de matemàtiques o d’altres matèries. Allí s’enumeren, per a quan tenim pressa, els remeis immediats, les mesures que cal adoptar a fi de no esgarriar-se en aquelles ciències.

Meditem sovint tot el que hàgim sentit de la Nostra Mare, en una oració assossegada i tranquil·la. I, com un pòsit, s’anirà fixant en la nostra ànima aquest compendi, perquè puguem acudir a Ella sense vacil·lacions, especialment quan no tinguem cap altre agafador. No és això un interès personal, per la nostra banda? Certament que sí. Però ¿per ventura les mares ignoren que els fills són d’ordinari una mica interessats, i que sovint ens hi adrecem com a últim remei? N’estan convençudes i tant els fa: per això són mares, i el seu amor desinteressat percep —en el nostre aparent egoisme— el nostre afecte filial i la nostra confiança segura.

No pretenc —ni per a mi, ni per a vosaltres— que la nostra devoció a Santa Maria es limiti a les crides urgents. Em penso, tot i així, que no ens ha d’humiliar, si és que ens passa això en algun moment. Les mares no comptabilitzen els detalls d’afecte que els fills els demostren; ni pesen ni mesuren amb criteris mesquins. Assaboreixen qualsevol petita mostra d’amor com si fos mel, i s’aboquen de ple concedint molt més que no reben. Si és així com reaccionen les mares bones de la terra, afigureu-vos què no podríem esperar de la Nostra Mare Santa Maria.

El Sant Evangeli, breument, ens facilita el camí per entendre l’exemple de la Nostra Mare. Maria retenia totes aquestes coses i les ponderava en el seu cor (Lc II, 19). Procurem nosaltres imitar-la, tractant amb el Senyor, en un diàleg enamorat, de tot el que ens passa, fins i tot dels esdeveniments més petits. No oblidem que hem de sospesar-los, avaluar-los, veure’ls amb ulls de fe, per tal de descobrir la Voluntat de Déu.

Si la nostra fe es dèbil, acudim a Maria. Ens conta sant Joan que pel miracle de les noces de Canà, que Crist va fer atenent el prec de la seva Mare, els seus deixebles cregueren en Ell (Ioh II, 11). La Nostra Mare intercedeix sempre davant el Fill perquè ens atengui i se’ns mostri, de tal manera que puguem confessar: Vós sou el Fill de Déu.

Quant creixerien en nosaltres les virtuts sobrenaturals, si reeixíssim a tractar de debò Maria, que és Mare Nostra! Que no ens importi de repetir-li durant el dia —amb el cor, sense necessitat de paraules— petites oracions, jaculatòries. La devoció cristiana ha aplegat molts d’aquests elogis encesos en les Lletanies que acompanyen el Sant Rosari. Però cada u és lliure d’augmentar-les, adreçant-li noves lloances, dient-li allò que —per un sant pudor que Ella entén i aprova— no gosaríem de pronunciar en veu alta.

T’aconsello —per acabar— que facis, si és que encara no ho has fet, la teva experiència particular de l’amor maternal de Maria. No n’hi ha prou de saber que Ella és Mare, considerar-la així, parlar-ne així. Ella és la teva mare i tu ets el seu fill; t’estima com si fossis el seu únic fill d’aquest món. Tracta-la en conseqüència: explica-li tot el que et passa, honora-la, estima-la. Ningú no ho farà per tu, tan bé com tu, si tu mateix no ho fas.

T’asseguro que si emprens aquest camí, hi trobaràs de seguida tot l’amor de Crist: i et trobaràs ficat en aquesta vida inefable de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit Sant. Trauràs forces per acomplir del tot la Voluntat de Déu, t’emplenaràs de desigs de servir tots els homes. Seràs el cristià que de vegades somies ésser: ple d’obres de caritat i de justícia, alegre i fort, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix.

Aquest, i no cap altre, és el tremp de la nostra fe. Acudim a Santa Maria, que Ella ens acompanyarà amb passos ferms i constants.