Llistat de punts

Actuar amb rectitud

Si a cada moment no traiem de l’Evangeli conseqüències per a la vida actual, és que no hi meditem prou. Molts de vosaltres sou joves; d’altres ja haureu entrat en la maduresa. Tots voleu, volem —si no, no seríem aquí—, produir bons fruits. Intentem de posar, en la conducta nostra, l’esperit de sacrifici, l’afany de negociar amb el talent que el Senyor ens ha confiat, perquè sentim el zel diví per les ànimes. Però no fóra la primera vegada que, a pesar de tanta bona voluntat, algú caigués en la trampa d’aquesta barreja —ex pharisaeis et herodianis (Mc XII, 13)— composta potser per aquells qui, d’una manera o d’una altra, haurien de defensar els drets de Déu, per ser cristians i, en canvi, aliats i confosos amb els interessos de les forces del mal, encerclen insidiosament d’altres germans en la fe, d’altres servidors del mateix Redemptor.

Sigueu prudents i obreu sempre amb senzillesa, una virtut tan pròpia del bon fill de Déu. Mostreu-vos naturals en el vostre llenguatge i en la vostra actuació. Arribeu al fons dels problemes; no resteu a la superfície. Tingueu present que cal comptar per endavant amb el disgust d’altri i amb el propi, si de veritat volem complir santament i amb honradesa les nostres obligacions de cristians.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

Enmig de la multitud, un d’aquells entesos que no encertaven ja a discernir les ensenyances revelades a Moisès, embullades per ells mateixos amb una estèril casuística, ha fet una pregunta al Senyor. Jesús obre els seus llavis divins per respondre a aquest doctor de la Llei i contesta pausadament, amb la segura persuasió d’aquell qui ho té ben experimentat: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la ment. Aquest és el primer i el màxim manament. El segon li és semblant: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. En aquests dos manaments culminen tota la llei i els profetes (Mt XXII, 37-40).

Ara fixeu-vos en el Mestre reunit amb els seus deixebles, en la intimitat del Cenacle. En acostar-se el moment de la seva Passió, el Cor de Crist, voltat d’aquells que Ell estima, esclata en flamarades inefables: un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres; que així com jo us he estimat, us estimeu també els uns als altres. En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 34-35).

Per acostar-se al Senyor mitjançant les pàgines del Sant Evangeli, recomano sempre que us esforceu a ficar-vos a l’escena de tal manera, que hi participeu com un personatge més. Així —jo ho sé de tantes ànimes normals i corrents que ho viuen—, us abstraureu com Maria, pendent de les paraules de Jesús o bé, com Marta, us atrevireu a manifestar-li sincerament les vostres inquietuds, fins i tot les més petites (Cfr. Lc X, 39-40).

A més a més, voldria que us fixéssiu que ningú no s’escapa del mimetisme. Els homes, fins i tot inconscientment, es mouen en un afany continuat d’imitar-se els uns als altres. I nosaltres, abandonarem la invitació d’imitar Jesús? Cada individu s’esforça, a poc a poc, per identificar-se amb allò que l’atreu, amb el model que ha triat segons el seu tarannà. D’acord amb l’ideal que cadascú es forja, així resulta la seva manera de fer. El nostre Mestre és Crist: el Fill de Déu, la Segona Persona de la Trinitat Beatíssima. Imitant Crist, assolim la meravellosa possibilitat de participar en aquest corrent d’amor, que és el misteri del Déu U i Tri.

Si en certes ocasions no us veieu amb força per a seguir les petjades de Jesucrist, bescanvieu mots d’amistat amb aquells qui el conegueren de prop mentre estigué en aquesta terra nostra. Amb Maria primer de tot, que el dugué per a nosaltres. Amb els Apòstols. Hi havia uns grecs, que van anar a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li feien aquesta súplica: Senyor, voldríem veure Jesús. Felip anà a dir-ho a Andreu, llavors Andreu i Felip anaren a dir-ho a Jesús (Ioh XII, 20-22). Oi, que això ens anima? Aquells estrangers no gosen presentar-se al Mestre, i busquen un intercessor.

¿Et penses que són tants els teus pecats, que el Senyor no podrà escoltar-te? Doncs, no es així, perquè té entranyes de misericòrdia. Si, malgrat aquesta meravellosa veritat, t’adones de la teva misèria, digues com el publicà (Cfr. Lc XVIII, 13): Senyor, sóc aquí, Vós mateix! I vegeu què ens diu sant Mateu, quan a Jesús li posen un paralític davant. Aquell malalt no fa cap comentari: només és allí, a la presència de Déu. I Crist, remogut per aquesta contrició, per aquest dolor del qui sap que no es mereix res, no triga a reaccionar amb la seva misericòrdia habitual: confiança, fill, et són perdonats els pecats! (Mt IX, 2).

Jo t’aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l’Evangeli, com un personatge més. Primer t’imagines l’escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l’enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l’aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d’atinar-hi, aquelles reconvencions.