Llistat de punts

Vida interior: és una exigència de la crida que el Mestre ha fixat en l’ànima de tots. Hem de ser sants —us ho diré amb una frase castissa de la meva terra— sense que ens en manqui ni un pèl: cristians de debò, autèntics, canonitzables; i si no, haurem fracassat com a deixebles de l’únic Mestre. Mireu, a més, que Déu, en fixar-se en nosaltres, en concedir-nos la seva gràcia per tal que lluitem per obtenir la santedat enmig del món, ens imposa així mateix l’obligació de l’apostolat. Compreneu que, fins i tot humanament, tal com ho comenta un Pare de l’Església, la preocupació per les ànimes brolla com una conseqüència lògica d’aquesta elecció: quan descobriu que hi ha quelcom que us ha estat profitós, procureu d’atreure els altres. Heu de desitjar, doncs, que n’hi hagi d’altres que us acompanyin pels camins del Senyor. Si aneu al fòrum o als banys, i us topeu amb algú desocupat, l’inviteu a acompanyar-vos. Apliqueu aquest costum terrenal a les coses espirituals i, quan aneu a Déu, no ho fareu tots sols (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, VI, 6 [PL 76, 1098]).

Si no volem malgastar el temps inútilment —ni tampoc amb les falses excuses de les dificultats exteriors de l’ambient, que mai no han faltat des del començ del cristianisme—, hem de tenir ben present que Jesucrist ha vinculat, d’una manera senzilla, a la vida interior, l’eficàcia de la nostra acció per arrossegar els qui ens volten. Crist ha posat com a condició, per a l’influx de l’activitat apostòlica, la santedat; em rectifico, l’esforç de la nostra fidelitat, perquè de sants a la terra no ho serem mai. Sembla increïble, però a Déu i als homes els cal, per part nostra, una fidelitat sense pal·liatius, sense eufemismes, que arribi fins a les seves últimes conseqüències, sense mediocritats ni componiments, en plenitud de vocació cristiana assumida i practicada amb cura.

Recerca de la presència de Déu

Vida interior. Santedat en les feines ordinàries, santedat en les coses petites, santedat en el treball professional, en els afanys de cada dia…; santedat per santificar els altres. Una vegada un conegut meu —mai no l’acabo de conèixer del tot— somiava que volava molt alt en un avió, però no dins la cabina: anava muntat damunt les ales. Pobre desgraciat: i com patia i s’angoixava! Semblava que Nostre Senyor li feia entendre que van així —insegures, sotsobrant— per les altures de Déu les ànimes apostòliques mancades de vida interior o que la descuren: amb el perill constant d’esfondrar-se, sofrint, incertes.

I penso, efectivament, que corren molt de perill de desencaminar-se aquells qui es llancen a l’acció —a l’activisme!—, i prescindeixen de l’oració, del sacrifici i dels mitjans indispensables per aconseguir una pietat sòlida: la freqüència de Sagraments, la meditació, l’examen de consciència, la lectura espiritual, el tracte assidu amb la Verge Santíssima i amb els Àngels de la guarda… Tot això contribueix, a més, amb una eficàcia insubstituïble, al fet que la jornada del cristià sigui tan amable, perquè de la seva riquesa interior flueix la dolcesa i la felicitat de Déu, com la mel de la bresca.

Reposeu en la filiació divina. Déu és un Pare ple de tendresa, d’amor infinit. Digues-li Pare molts cops el dia, i digues-li ara mateix —estant tot sol, en el teu cor— que l’estimes, que l’adores: que sents l’orgull i la força d’ésser fill seu. Això suposa un autèntic programa de vida interior, que s’ha de canalitzar a través de les teves relacions de pietat amb Déu —poques, però constants, hi insisteixo—, que et permetran d’adquirir els sentiments i les maneres d’un bon fill.

T’he de prevenir encara contra el perill de la rutina —veritable sepulcre de la pietat—, que es presenta sovint disfressada amb ambicions de realitzar o d’emprendre gestes importants, mentre l’obligada ocupació quotidiana és còmodament descurada. Quan t’adonis d’aquestes insinuacions, posa’t amb sinceritat davant el Senyor: pensa si no t’hauràs avorrit de lluitar sempre pel mateix, perquè no anaves a trobar Déu; mira si ha decaigut —per falta de generositat, d’esperit de sacrifici— la perseverança fidel en el treball. Aleshores, les teves normes de pietat, les petites mortificacions, l’activitat apostòlica que no aplega un fruit immediat, apareixen com tremendament estèrils. Estem buits, i tal vegada comencem a somiar nous plans, per ofegar la veu del nostre Pare del Cel, que reclama una lleialtat total. I amb un malson de grandeses en l’ànima, oblidem la realitat més certa, el camí que sens dubte ens porta de dret cap a la santedat: un senyal clar que hem perdut el punt de mira sobrenatural; el convenciment que som nens petits; la persuasió que el nostre Pare farà meravelles en nosaltres, si recomencem amb humilitat.

Ací ens teniu, consummati in unum! (Ioh XVII, 23), en unitat de petició i d’intencions, disposats a començar aquesta estona de conversa amb el Senyor, amb el desig renovat d’ésser instruments eficaços en les seves mans. Davant Jesús Sagramentat —com m’agrada de fer un acte de fe explícita en la presència real del Senyor en l’Eucaristia!—, fomenteu en els vostres cors l’afany de transmetre, amb la vostra oració, un batec ple de fortalesa que arribi a tot arreu de la terra, fins a l’últim racó del planeta on hi hagi un home que doni generosament la seva existència en el servei de Déu i de les ànimes. Perquè, gràcies a la inefable realitat de la Comunió dels Sants, som solidaris —cooperadors, diu sant Joan(3 Ioh, 8)— en la tasca de difondre la veritat i la pau del Senyor.

És raonable que pensem en la nostra manera d’imitar el Mestre; que ens deturem, que reflexionem, per aprendre directament de la vida del Senyor algunes de les virtuts que han de resplendir en la conducta nostra, si volem aspirar de debò a estendre el regne de Crist.

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades… I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.

Girem la vista cap a Jesucrist, que és el nostre model, el mirall en què ens hem de mirar. Com es comporta, exteriorment també, en les grans ocasions? Què ens en diu el Sant Evangeli? Em commou aquesta disposició habitual de Crist, que acudeix al Pare abans dels grans miracles; i el seu exemple, en retirar-se quaranta dies i quaranta nits al desert (Cfr. Mt IV, 2), abans de començar la seva vida pública, per pregar.

És molt important —perdoneu-me la insistència— d’observar els passos del Messies, perquè Ell ha vingut a mostrar-nos el sender que condueix al Pare. Descobrirem, amb Ell, com es pot donar relleu sobrenatural a les activitats aparentment més petites; aprendrem a viure cada instant amb una vibració d’eternitat, i entendrem amb una major profunditat que la criatura necessita aquests temps de conversa íntima amb Déu: per tractar-lo, per invocar-lo i lloar-lo, per esclatar en accions de gràcies, per escoltar-lo o, simplement, per estar amb Ell.

Ja fa molts anys, tot considerant aquesta manera de fer del meu Senyor, vaig arribar a la conclusió que l’apostolat, sigui quin sigui, és una sobreabundància de la vida interior. Per això em sembla tan natural, i tan sobrenatural, aquest passatge on es relata de quina manera Crist ha decidit d’escollir definitivament els primers dotze. Ens conta sant Lluc que, abans, va vetllar tota la nit pregant (Lc VI, 12). Vegeu-lo també a Betània, quan es disposa a ressuscitar Llàtzer, un cop que havia plorat per l’amic: alça els ulls al cel i exclama: Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat (Ioh XI, 41). Aquesta ha estat la seva ensenyança precisa: si volem ajudar els altres, si pretenem sincerament d’empènyer-los perquè descobreixin el sentit autèntic del seu destí a la terra, ens cal fonamentar-nos en l’oració.

D’on treia sant Pau aquesta força? Omnia possum in eo qui me confortat! (Phil IV, 13), ho puc fer tot perquè solament Déu em dóna aquesta fe, aquesta esperança, aquesta caritat. Se’m fa difícil de creure en l’eficàcia sobrenatural d’un apostolat que no es recolzi enlloc, que no estigui centrat sòlidament, en una vida de tracte continuat amb el Senyor. Enmig del treball, sí; en plena casa o al bell mig del carrer, amb tots els problemes que cada dia sorgeixen, els uns més importants que d’altres. Allí, i no fora d’allí, però amb el cor en Déu. I aleshores, les nostres paraules, les nostres accions —fins i tot les nostres misèries!— exhalaran aquesta bonus odor Christi (2 Cor II, 15), la bona olor de Crist, que necessàriament farà dir als altres homes: heus aquí un cristià.

Amb aquesta donació d’un mateix, el zel apostòlic s’encén, augmenta cada dia —tot encomanant aquesta ànsia als altres— perquè el bé és difusiu. No és possible que la nostra pobra naturalesa, tan a prop de Déu, no cremi en una fam de sembrar en tot el món l’alegria i la pau, de regar-ho tot amb les aigües redemptores que brollen del Costat obert de Crist (Cfr. Ioh XIX, 34), de començar i acabar totes les tasques per Amor.

Abans us parlava de dolors, de sofriments, de llàgrimes. I no em contradic si afirmo que, per a un deixeble que cerqui amorosament el Mestre, és molt diferent el sabor de les tristeses, de les penes, de les afliccions: desapareixen així que s’accepta de cor la Voluntat de Déu, tan aviat com es compleixen de grat els seus designis, com pertoca a fills fidels, encara que sembli que els nervis es destrossin i el suplici sembli insuportable.