Llistat de punts

¿No us heu fixat en les famílies, quan conserven una peça decorativa de valor i fràgil —un gerro, posem per cas—, com en tenen cura perquè no es trenqui? Fins que arriba un dia que el nen, tot jugant el tira a terra, i aquell record preciós s’esmicola en mil trossos. El disgust és gran, però de seguida ve l’adob; es recompon, s’enganxa amb tot el mirament i, un cop restaurat, a la fi és tan bonic com abans.

Però, quan l’objecte és de terrissa o només de terra cuita, generalment n’hi ha prou amb unes grapes de ferro o de qualsevol altre metall, que mantindran els trossos units. I l’atuell, reparat així, cobra un encís original.

Portem això a la vida interior. Davant les nostres misèries i els nostres pecats, davant els nostres errors —bé que, per la gràcia divina, siguin de poc pes—, anem a l’oració i diguem al nostre Pare: Senyor, en la meva pobresa, en la meva fragilitat, en aquest fang meu d’atuell trencat, Senyor, poseu-m’hi unes grapes i —amb el meu dolor i amb el vostre perdó— seré més fort i més agraciat que no pas abans! Una oració consoladora, per repetir-la quan s’esmicoli aquest pobre fang nostre.

Que no ens sorprengui pensar que som tan trencadissos, que no ens sobti si comprovem que el nostre capteniment s’esbocina per un no res; confieu en el Senyor, que té l’auxili sempre preparat: el Senyor és la meva llum i la meva salvació, qui em pot fer mal? (Ps XXVI, 14 [Introit de la Missa]). Ningú: tractant així el nostre Pare del Cel, no tinguem por de ningú ni de res.

La fe no és tan sols per predicar-la, sinó que és especialment per practicar-la. Potser sovint ens mancaran les forces. Aleshores —i tornem al Sant Evangeli—, capteniu-vos com aquell pare del noi llunàtic. S’interessava per la salvació del seu fill, esperava que Crist el guariria, bé que no acaba de creure en tanta felicitat. I Jesús, que sempre demana fe, coneixent les perplexitats d’aquella ànima, li avança: si pots creure, tot és possible al qui creu (Mc IX, 23). Tot és possible: omnipotents! Però amb fe. Aquell home sent que la seva fe vacil·la, té por que aquesta escassetat de confiança privi que el seu fill recobri la salut. I plora. No ens ha de fer vergonya, aquest plor: és fruit de l’amor de Déu, de l’oració contrita, de la humilitat. l el pare del minyó, fet una mar de llàgrimes, exclamà: Oh, Senyor! jo crec! ajudeu la meva incredulitat (Mc IX, 24).

Li ho diem ara amb les mateixes paraules, en acabar aquesta estona de meditació. Senyor, jo crec! He estat educat en la vostra fe, he fet el determini de seguir-vos de prop. Repetidament, al llarg de la meva vida, he implorat la vostra misericòrdia. I, repetidament també, he vist com una cosa impossible que poguéssiu fer tantes meravelles en el cor dels vostres fills. Senyor, crec! Però ajudeu-me, per creure més i millor!

També adrecem aquesta pregària a Santa Maria, Mare de Déu i Mare Nostra, Mestra de fe: benaurada tu que has cregut! perquè s’acompliran les coses que t’han estat anunciades de part del Senyor (Lc I, 45).