Llistat de punts

Girem la vista cap a Jesucrist, que és el nostre model, el mirall en què ens hem de mirar. Com es comporta, exteriorment també, en les grans ocasions? Què ens en diu el Sant Evangeli? Em commou aquesta disposició habitual de Crist, que acudeix al Pare abans dels grans miracles; i el seu exemple, en retirar-se quaranta dies i quaranta nits al desert (Cfr. Mt IV, 2), abans de començar la seva vida pública, per pregar.

És molt important —perdoneu-me la insistència— d’observar els passos del Messies, perquè Ell ha vingut a mostrar-nos el sender que condueix al Pare. Descobrirem, amb Ell, com es pot donar relleu sobrenatural a les activitats aparentment més petites; aprendrem a viure cada instant amb una vibració d’eternitat, i entendrem amb una major profunditat que la criatura necessita aquests temps de conversa íntima amb Déu: per tractar-lo, per invocar-lo i lloar-lo, per esclatar en accions de gràcies, per escoltar-lo o, simplement, per estar amb Ell.

Ja fa molts anys, tot considerant aquesta manera de fer del meu Senyor, vaig arribar a la conclusió que l’apostolat, sigui quin sigui, és una sobreabundància de la vida interior. Per això em sembla tan natural, i tan sobrenatural, aquest passatge on es relata de quina manera Crist ha decidit d’escollir definitivament els primers dotze. Ens conta sant Lluc que, abans, va vetllar tota la nit pregant (Lc VI, 12). Vegeu-lo també a Betània, quan es disposa a ressuscitar Llàtzer, un cop que havia plorat per l’amic: alça els ulls al cel i exclama: Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat (Ioh XI, 41). Aquesta ha estat la seva ensenyança precisa: si volem ajudar els altres, si pretenem sincerament d’empènyer-los perquè descobreixin el sentit autèntic del seu destí a la terra, ens cal fonamentar-nos en l’oració.

Són tantes les escenes en què Jesucrist parla amb el Pare, que resulta impossible d’aturar-nos en totes. Penso, tanmateix, que no podem deixar de considerar les hores, tan intenses, que precedeixen la seva Passió i Mort, quan es prepara per consumar el Sacrifici que ens retornarà a l’Amor diví. En la intimitat del Cenacle, el seu Cor es desborda: s’adreça suplicant al Pare, anuncia la vinguda de l’Esperit Sant, anima els seus a un continuat fervor de caritat i de fe.

Aquest recolliment encès del Redemptor continua a Getsemaní, en percebre que la Passió ja és imminent, amb les humiliacions i els dolors que s’acosten, aquella Creu dura, on són penjats els malfactors, que Ell ha desitjat ardentment. Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze (Lc XXII, 42). I de seguida: però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra (Lc XXII, 42). Més endavant, clavat a la fusta, tot sol, amb els braços estesos amb un gest de sacerdot etern, manté el mateix diàleg amb el Pare: en les vostres mans encomano el meu esperit (Lc XXIII, 46).

A més a més, voldria que us fixéssiu que ningú no s’escapa del mimetisme. Els homes, fins i tot inconscientment, es mouen en un afany continuat d’imitar-se els uns als altres. I nosaltres, abandonarem la invitació d’imitar Jesús? Cada individu s’esforça, a poc a poc, per identificar-se amb allò que l’atreu, amb el model que ha triat segons el seu tarannà. D’acord amb l’ideal que cadascú es forja, així resulta la seva manera de fer. El nostre Mestre és Crist: el Fill de Déu, la Segona Persona de la Trinitat Beatíssima. Imitant Crist, assolim la meravellosa possibilitat de participar en aquest corrent d’amor, que és el misteri del Déu U i Tri.

Si en certes ocasions no us veieu amb força per a seguir les petjades de Jesucrist, bescanvieu mots d’amistat amb aquells qui el conegueren de prop mentre estigué en aquesta terra nostra. Amb Maria primer de tot, que el dugué per a nosaltres. Amb els Apòstols. Hi havia uns grecs, que van anar a trobar Felip, que era de Betsaida de Galilea, i li feien aquesta súplica: Senyor, voldríem veure Jesús. Felip anà a dir-ho a Andreu, llavors Andreu i Felip anaren a dir-ho a Jesús (Ioh XII, 20-22). Oi, que això ens anima? Aquells estrangers no gosen presentar-se al Mestre, i busquen un intercessor.