Llistat de punts

Al peu de la vinya

Hi havia un pare de família que va plantar una vinya; la va voltar d’una tanca, i cavant-hi féu un cup i va construir-hi una torre; la va arrendar a uns vinyataires, i se n’anà a un país llunyà (Mt XXI, 33).

M’agradaria que meditéssim les ensenyances d’aquesta paràbola, del punt de vista que ens interessa ara. La tradició ha vist, en aquest relat, una imatge del destí del poble elegit per Déu; i ens ha assenyalat principalment de quina manera, a tant d’amor per part del Senyor, nosaltres els homes corresponem amb infidelitat, amb manca d’agraïment.

Concretament pretenc deturar-me en aquest se n’anà a un país llunyà. De seguida arribo a la conclusió que els cristians no hem d’abandonar aquesta vinya, on ens ha ficat el Senyor. Hem d’emprar les nostres forces en aquesta tasca, dins el clos, treballant en el cup, i tant bon punt acabada la feina del dia, reposant a la torre. Si ens deixéssim arrossegar per la comoditat, seria com respondre a Crist: ep! que els meus anys són per a mi, no per a Vós. No tinc ganes de decidir-me a treballar la vostra vinya.

El Senyor ens ha regalat la vida, els sentits, les potències, gràcies incomptables: i no tenim dret a oblidar que som, cadascú, un obrer, entre tants, en aquesta heretat, en la qual Ell ens ha posat per col·laborar en la tasca de dur l’aliment als altres. Aquest és el nostre lloc: dins aquests límits; aquí ens hem de cremar diàriament amb Ell, ajudant-lo en la seva labor redemptora (Cfr. Col I, 24).

Deixeu-me que hi insisteixi: el teu temps per a tu? El teu temps per a Déu! Tal vegada, per la misericòrdia del Senyor, aquest egoisme no ha entrat de moment dins la teva ànima. T’ho dic, per si algun cop sents que el teu cor vacil·la en la fe de Crist. Aleshores jo et demano —Déu et demana— fidelitat en el teu compromís, un domini de la supèrbia, que fermis la imaginació, que no et permetis la lleugeresa d’anar-te’n lluny, que no desertis.

A aquells jornalers que es trobaven enmig de la plaça, els sobrava tota la jornada, volia matar les hores, aquell que va colgar el talent; se’n va a una altra banda el qui havia d’encarregar-se de la vinya. Tots coincideixen en una insensibilitat, davant la gran tasca que a cadascun dels cristians ha estat encomanada pel Mestre: la de considerar-nos i la de conduir-nos com instruments seus, per corredimir amb Ell; la de consumir tota la nostra vida en aquest sacrifici joiós de donar-nos pel bé de les ànimes.

Perdoneu-me aquesta digressió i, encara que no ens hàgim apartat del tema, reprenguem el fil conductor. Convenceu-vos que la vocació professional és part essencial, inseparable, de la vostra condició de cristians. El Senyor us vol sants al lloc on us trobeu, en l’ofici que hàgiu triat pels motius que sigui: a mi, tots em semblen bons i nobles —mentre no s’oposin a la llei divina—, i capaços d’ésser elevats al pla sobrenatural, és a dir, empeltats en aquest corrent d’Amor que defineix la vida d’un fill de Déu.

No puc evitar una certa inquietud quan algú, en parlar de la seva feina, posa cara de víctima, afirma que d’hores al dia li n’absorbeix qui-sap-les i, en veritat, no arriba a fer ni la meitat de la feina de molts dels seus companys de professió que, al cap i a la fi, potser es mouen per criteris egoistes o bé, si més no, merament humans. Tots els qui som aquí, mantenint un diàleg personal amb Jesús, exercim una ocupació ben precisa: metge, advocat, economista… Penseu una mica en els col·legues vostres que es destaquen pel prestigi professional, per l’honradesa, pel servei abnegat: ¿que no esmercen moltes hores de la jornada —i fins i tot de la nit— en aquesta feina? Que no tenim res a aprendre d’ells?

Mentre parlo, jo també examino la meva conducta i us confesso que, en plantejar-me aquesta pregunta, sento un xic de vergonya i el desig immediat de demanar perdó a Déu, pensant en la meva resposta tan feble, tan llunyana de la missió que Déu ens ha confiat en el món. Crist —escriu un Pare de l’Església— ens ha deixat perquè fóssim com llànties; perquè ens convertíssim en mestres dels altres; perquè actuéssim com a ferment; perquè visquéssim com àngels entre els homes, com adults entre els nens, com espirituals entre gent solament racional; perquè fóssim llavor; perquè donéssim fruit. No caldria obrir la boca si la nostra vida resplendís així. Sobrarien les paraules si mostréssim les obres. No hi hauria ni un sol pagà si nosaltres fóssim veritablement cristians (St. Joan Crisòstom, In Epistolam 1 ad Timotheum homiliae, X, 3 [PG 62, 551]).

Valor exemplar de la vida professional

Cal que evitem l’error de considerar que l’apostolat es redueix al testimoniatge d’unes pràctiques pietoses. Tant tu com jo som cristians, però alhora, i sense solució de continuïtat, ciutadans i treballadors, amb unes obligacions clares que hem de complir d’una manera exemplar, si és que de debò ens volem santificar. És Jesucrist qui ens apressa: vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya; ni tampoc no encenen una llàntia i la posen sota el mesuró, sinó sobre el portallànties perquè faci llum als qui són a la casa. Que així mateix resplendeixi la vostra llum davant dels homes, de manera que vegin les vostres bones obres i hi glorifiquin el Pare del cel (Mt V, 14-16).

El treball professional —sigui quin sigui— es converteix en un canelobre que il·lumina els vostres col·legues i amics. Per això acostumo a repetir als qui s’incorporen a l’Opus Dei, i la meva afirmació val per a tots els qui m’escolteu: què m’importa que em diguin que en tal és un bon fill meu —un bon cristià—, però un mal sabater! Si no s’esforça per aprendre bé l’ofici, o bé per executar-lo amb cura, no podrà santificar-lo ni oferir-lo al Senyor; i la santificació del treball ordinari constitueix com si diguéssim la polleguera de la veritable espiritualitat per als qui —immergits en les realitats temporals— estem decidits a tractar Déu.

Possumus! (Mt XX, 22), podem guanyar també aquesta batalla, amb l’ajuda del Senyor. Persuadiu-vos que no resulta difícil convertir el treball en un diàleg d’oració. Pel sol fet d’oferir-l’hi i posar fil a l’agulla, Déu ja escolta, ja encoratja. Aconseguim l’estil de les ànimes contemplatives, enmig del treball de cada dia! Perquè ens envaeix la certesa que Ell ens mira, alhora que ens demana un venciment nou: aquest petit sacrifici, aquest somrís a la persona inoportuna, el fet de començar pel quefer menys agradable però més urgent, aquesta cura dels detalls d’ordre, amb perseverança en el compliment del deure quan seria tan fàcil d’abandonar-lo, aquest «no deixar per a demà el que hem d’acabar avui»: tot per donar-li gust a Ell, el Nostre Pare Déu! I potser damunt la taula, o en un lloc discret que no cridi l’atenció, però que a tu et serveixi com a despertador de l’esperit contemplatiu, hi poses el crucifix, que ja és per a la teva ànima i la teva ment el manual en què aprens les lliçons de servei.

Si et decideixes —sense rareses, sense abandonar el món, enmig de les teves ocupacions habituals— a entrar per aquests camins de contemplació, de seguida et sentiràs amic del Mestre, amb el diví encàrrec d’obrir les senderes divines de la terra a la humanitat entera. Sí, amb aquesta tasca teva contribuiràs a l’extensió del regnat de Crist en tots els continents. I se succeiran, una rera l’altra, les hores de treball ofertes per les nacions llunyanes que neixen a la fe, per als pobles d’orient privats bàrbarament de professar amb llibertat les seves creences, per als països d’antiga tradició cristiana on sembla que s’ha enfosquit la llum de l’Evangeli i que les ànimes es debaten en les ombres de la ignorància… Aleshores, quin valor que ateny aquesta hora de treball!, aquesta continuació d’una estona més, d’uns minuts més amb el mateix deler, fins a rematar la feina. Converteixes, d’una manera pràctica i senzilla, la contemplació en apostolat, com una necessitat imperiosa del cor, que bat a l’uníson amb el dolcíssim i misericordiós Cor de Jesús, Senyor Nostre.

Apostolat en la vida ordinària

Vegem ara aquella altra pesca, després de la Passió i Mort de Jesucrist. Pere ha negat tres vegades el Mestre, i ha plorat amb un dolor humil; el gall, amb el seu cant, li recordà les advertències del Senyor, i va demanar perdó des del fons de l’ànima. Mentre espera, contrit, en la promesa de la Resurrecció, exerceix el seu ofici, i se’n va a pescar. Arran d’aquesta pesca, hom ens demana sovint per què Pere i els fills de Zebedeu se’n tornaren a l’ocupació que tenien abans que el Senyor els cridés. Eren, efectivament, pescadors quan Jesús els va dir: seguiu-me, i us faré pescadors d’homes. A aquells qui se sorprenen d’aquesta pregunta, cal respondre’ls que als Apòstols no els estava prohibit d’exercir llur professió, ja que es tractava d’una cosa legítima i honesta (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, CXXII, 2 [PL 35, 1959]).

L’apostolat, aquesta ànsia que es menja les entranyes del cristià corrent, no és una cosa diversa de la feina de cada dia: es confon amb aquesta mateixa feina, convertida en ocasió d’un encontre personal amb Crist. En aquesta tasca, en esforçar-nos frec a frec en els mateixos afanys amb els nostres companys, amb els amics, amb els parents, els podrem ajudar a arribar a Crist, que ens espera a la vora del llac. Abans d’ésser apòstol, pescador. Després d’apòstol, pescador. La mateixa professió que abans, després.

A més, ¿qui ho ha dit, que per parlar de Crist, per difondre’n la doctrina, calgui fer coses rares, estranyes? Viu la teva vida ordinària; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla —a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc— parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò.

Demana a Maria, Regina apostolorum, que et decideixis a ésser partícip d’aquests desigs de sembra i de pesca, que bateguen en el Cor del seu Fill. T’asseguro que, si comences, veuràs, com els pescadors de Galilea, la barca curulla. I Crist a la platja, que t’espera. Perquè la pesca és seva.