Llistat de punts

Si us hi fixeu, entre les moltes lloances que foren dites a Jesús pels qui en contemplaren la vida, n’hi ha una que en certa manera les abraça totes. Vull dir aquella exclamació, reblida d’accents d’esbalaïment i d’entusiasme, que la multitud repetia espontàniament en presenciar atònita els seus miracles: bene omnia fecit (Mc VII, 37), tot ho ha fet admirablement bé: els grans prodigis i les coses petites, quotidianes, que no van enlluernar ningú, però que Crist va realitzar amb la plenitud de qui és perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), perfecte Déu i home perfecte.

Tota la vida del Senyor m’enamora. Tinc, a més a més, una debilitat particular pels seus trenta anys d’existència oculta a Betlem, a Egipte i a Natzaret. Aquest temps —llarg— del qual, a l’Evangeli, amb prou feines se’n parla, ens apareix desproveït de significat propi als ulls de qui el considera amb superficialitat. I, això no obstant, sempre he sostingut que aquest silenci sobre la biografia del Mestre és ben eloqüent i enclou lliçons de meravella per als cristians. Van ésser uns anys intensos de treball i d’oració, durant els quals Jesucrist va menar una vida corrent —com la nostra, si així ho volem—, divina i humana alhora; en aquell taller d’artesà, senzill i ignorat, com després davant la multitud, tot ho acomplí a la perfecció.

En resum, germans meus estimats —altra vegada la veu de sant Pau— manteniu-vos ferms i incommovibles, dedicats constantment a l’obra del Senyor. I tingueu per ben sabut que el vostre treball no és pas debades (1 Cor XV, 58). Ho veieu? És tota una trama de virtuts que es posa en joc, en exercir el nostre ofici, amb el propòsit de santificar-lo: la fortalesa, per a perseverar en la nostra labor, a pesar de les naturals dificultats i sense deixar-se vèncer mai per l’atabalament; la temperància, perquè sigui gastada sense reserves i per tal de superar la comoditat i l’egoisme; la justícia, per al compliment dels nostres deures envers Déu, envers la societat, la família, els col·legues; la prudència per saber en cada cas què convé fer, i llançar-nos a l’obra sense dilacions… I tot, hi insisteixo, per Amor, amb el sentit viu i immediat de la responsabilitat del fruit del nostre treball i del seu abast apostòlic.

Obres són amors i no bones raons, diu un refrany, i em sembla que no cal afegir-hi res més.

Senyor, concediu-nos la vostra gràcia. Obriu-nos la porta del taller de Natzaret, a fi que aprenguem a contemplar-vos a Vós, amb la vostra Mare Santa Maria, i amb el sant Patriarca Josep —que estimo tant i tant venero—, dedicats tots tres a una vida de treball sant. Es remouran els nostres pobres cors, us cercarem i us trobarem en la labor quotidiana, que Vós desitgeu que convertim en obra de Déu, obra d’Amor.

Laboriositat, diligència

Hi ha dues virtuts humanes —la laboriositat i la diligència—, que es confonen en una sola: en l’afany de treure profit dels talents que cadascú ha rebut de Déu. Són virtuts perquè indueixen a enllestir bé les coses. Perquè el treball —ho predico des de 1928— no és cap maledicció, ni cap càstig del pecat. El Gènesi parla d’aquesta realitat, abans que Adam no es rebel·lés contra Déu (Cfr. Gen II, 15). En els plans del Senyor, l’home havia de treballar sempre, cooperant així en la immensa tasca de la creació.

Qui és laboriós aprofita el temps, que no solament és or, sinó glòria de Déu! Fa el que ha de fer i està pel que fa, no pas per rutina, ni per esmerçar-hi les hores, sinó com a fruit d’una reflexió atenta i ponderada. Per això és diligent. L’ús normal d’aquest mot —diligent— ens n’evoca ja l’origen llatí. Diligent ve del verb diligo que és amar, apreciar, escollir com a fruit d’una atenció prou esmerada i curosa. No és diligent qui es precipita, sinó qui treballa amb amor, amb exquisitat.

Nostre Senyor, perfecte home, elegí una feina manual, que va fer delicadament i entranyablement durant gairebé la totalitat dels anys que va estar a la terra. Va fer d’artesà entre els altres habitants del poble, i aquella feina humana i divina ens ha demostrat clarament que l’activitat ordinària no és un detall de poca importància, sinó la polleguera de la nostra santificació, ocasió contínua per trobar-nos amb Déu i lloar-lo i glorificar-lo mitjançant l’operació de la nostra intel·ligència o la de les nostres mans.

Mestra de fe, d’esperança i de caritat

Maria cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell Cap, del qual és efectivament mare segons el cos (St. Agustí, De Sancta Virginitate, 6 [PL 40, 399]). Com a Mare, ensenya; i, també com a Mare, les seves lliçons no fan remor. Cal tenir a l’ànima una base de finor, un toc de delicadesa, per entendre allò que ens manifesta, més que no pas amb promeses, amb obres.

Mestra de fe. Benaurada tu, que has cregut! (Lc I, 45), així la saluda Isabel, la seva cosina, quan Nostra Senyora puja a la muntanya per visitar-la. Havia estat meravellós aquell acte de fe de Santa Maria: heus aquí l’esclava del Senyor, faci’s en mi segons la vostra paraula (Lc I, 38). En el naixement del seu Fill contempla les grandeses de Déu a la terra: hi ha un cor d’àngels, i tant els pastors com els poderosos de la terra vénen a adorar el Nen. Però després la Sagrada Família ha de fugir cap a Egipte, per escapar dels intents criminals d’Herodes. En acabat, el silenci: trenta anys llargs de vida senzilla, ordinària, com la d’una llar més d’un poblet de la Galilea.

El Sant Evangeli, breument, ens facilita el camí per entendre l’exemple de la Nostra Mare. Maria retenia totes aquestes coses i les ponderava en el seu cor (Lc II, 19). Procurem nosaltres imitar-la, tractant amb el Senyor, en un diàleg enamorat, de tot el que ens passa, fins i tot dels esdeveniments més petits. No oblidem que hem de sospesar-los, avaluar-los, veure’ls amb ulls de fe, per tal de descobrir la Voluntat de Déu.

Si la nostra fe es dèbil, acudim a Maria. Ens conta sant Joan que pel miracle de les noces de Canà, que Crist va fer atenent el prec de la seva Mare, els seus deixebles cregueren en Ell (Ioh II, 11). La Nostra Mare intercedeix sempre davant el Fill perquè ens atengui i se’ns mostri, de tal manera que puguem confessar: Vós sou el Fill de Déu.