Llistat de punts

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

No parlo d’ideals imaginaris. M’atinc a una realitat molt concreta, d’una importància cabdal, capaç de canviar l’ambient més pagà i més hostil a les exigències divines, tal com es va esdevenir en aquella primera època de l’era de la nostra salvació. Assaboriu aquestes paraules d’un autor anònim d’aquells temps, el qual resumeix així la grandesa de la nostra vocació: els cristians són per al món allò que l’ànima és per al cos. Viuen al món, però no són mundans, així com l’ànima és en el cos sense ésser corpòria. Habiten en tots els pobles, talment com l’ànima és en totes les parts del cos. Actuen per llur vida interior sense fer-se notar, com l’ànima per la seva essència… Viuen com pelegrins entre coses moridores, en l’esperança de la incorruptibilitat del cel, com l’ànima immortal viu ara en una tenda mortal. Es multipliquen de dia en dia sota les persecucions, com l’ànima s’embelleix mortificant-se… I no els és lícit, als cristians, d’abandonar llur missió en el món, talment com a l’ànima no li és permès de separar-se voluntàriament del cos (Epistola ad Diognetum, VI [PL 2, 1175]).

Equivocaríem, doncs, el camí, si ens desentenguéssim dels afanys temporals: aquí també us hi espera el Senyor; estigueu segurs que a través de les circumstàncies de la vida ordinària, ordenades o bé permeses per la Providència en la seva saviesa infinita, els homes ens hem d’acostar a Déu. No assolirem aquest fi si no tendim a acabar bé la feina; si no perseverem en l’empenta del treball començat amb il·lusió humana i sobrenatural; si no exercim el nostre ofici com qui millor l’exerceixi i si és possible —em sembla que si veritablement ho vols, ho serà— millor que el millor, perquè utilitzarem tots els mitjans terrenals honrats, i els espirituals que calguin, per oferir a Nostre Senyor una tasca exquisida, acabada com una filigrana, exacta.

Convençuts que Déu és a tot arreu, nosaltres conreuem els camps lloant el Senyor, solquem els mars i exercim tots els altres oficis nostres cantant les seves misericòrdies (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PL 9, 451]). D’aquesta manera estem units a Déu en tot moment. Ni que estigueu aïllats, fora del vostre ambient habitual —com aquells nois de la trinxera—, viureu endinsats en el Senyor, mitjançant aquest treball personal i esforçat, continu, que haureu sabut convertir en oració, perquè l’haureu començat i acabat en la presència de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit Sant.

Però no oblideu que també esteu en presència dels homes, i que esperen de vosaltres —de tu!— un testimoni cristià. Per això, en l’ocupació professional, en tot allò que és humà, hem d’obrar de tal manera que no puguem sentir vergonya si ens veu treballar qui ens coneix i ens estima, i que no li donem motiu de tornar-se vermell. Si us capteniu d’acord amb aquest esperit que procuro ensenyar-vos, no avergonyireu el qui confia en vosaltres, ni us sufocareu; i tampoc no us passarà com a aquell home de la paràbola que volgué bastir una torre: després d’haver posat els fonaments i no podent-la acabar, tots els qui ho veien començaren a burlar-se d’ell, tot dient: aquest home ha començat a construir i no ho ha pogut acabar (Lc XIV, 29-30).

Us asseguro que si no em perdeu el punt de mira sobrenatural, coronareu la tasca, acabareu la vostra catedral, fins a posar l’última pedra.

S’esdevé, amb tot, que n’hi ha alguns —són bons, bondadosos— que asseguren de paraula que aspiren a difondre el bell ideal de la nostra fe, però en la pràctica s’acontenten amb una conducta professional lleugera, descurada: semblen caps de pardals. Si ens topem amb aquests cristians de boca, els hem d’ajudar amb afecte i amb claredat; i recórrer, quan calgui, a aquest remei evangèlic de la correcció fraterna: si algú com a home que és, cau malauradament en alguna falta, vosaltres que sou espirituals, instruïu-lo en esperit de mansuetud, estant atent tu mateix, que no caiguis també en la mateixa temptació. Porteu els uns les càrregues dels altres, i complireu així la llei del Crist (Gal VI, 1-2). I, si sobre llur professió de catòlics s’hi afegeixen d’altres motius: més edat, experiència o responsabilitat, aleshores amb major motiu hem de parlar, hem de procurar que reaccionin, per tal que aconsegueixin un major pes en llur vida de treball, orientant-los com un bon pare, com un bon mestre, sense humiliar.

És cosa que incita molt a meditar a poc a poc el comportament de sant Pau: prou que ho sabeu, vosaltres, com cal que se’ns imiti. Perquè no vam estar entre vosaltres desordenadament, ni ens vam menjar de franc el pa dels altres, sinó que amb fatiga i suor treballàvem nit i dia per no ser carregosos per ningú… Ja quan estàvem plegats, us ho dèiem tot sovint, això: qui no vulgui treballar, que no mengi (2 Thes III, 7-10).

Per amor a Déu, per amor a les ànimes i per correspondre a la nostra vocació de cristians, hem de donar exemple. Per no escandalitzar, per no produir ni l’ombra de la sospita que els fills de Déu són fluixos o no serveixen, per no ser causa de desedificació… vosaltres heu d’esforçar-vos a oferir amb la vostra conducta la mesura justa, el bon tarannà d’un home responsable. Tant el camperol que llaura la terra mentre eleva contínuament el cor a Déu, com el fuster, el ferrer, l’oficinista, l’intel·lectual —tots els cristians— han d’ésser un model per a llurs col·legues, sense orgull, ja que queda ben clar en les nostres ànimes el convenciment que només si comptem amb Ell aconseguirem d’obtenir la victòria: nosaltres, tots sols, no podem aixecar ni un bri de palla de terra (Cfr. Ioh XV, 5). Per tant, cadascú a la seva feina, en el lloc que ocupa en la societat ha de sentir l’obligació de fer un treball de Déu, que sembri a tot arreu la pau i l’alegria del Senyor. El perfecte cristià sempre porta amb si mateix serenitat i goig. Serenitat, perquè se sent en presència de Déu; goig, perquè es veu voltat dels seus dons. Un cristià així, és veritablement un personatge reial, un sacerdot sant de Déu (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 451]).