Llistat de punts

Si la sola presència d’una persona de categoria, digna de consideració, basta perquè es captinguin millor els qui són davant seu, ¿com és que la presència de Déu, constant, difosa per tots els racons, coneguda per les nostres potències i gratament estimada, no ens fa sempre millors en totes les nostres paraules, activitats i sentiments? (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PG 9, 450-451]). Veritablement, si aquesta realitat que Déu ens veu estigués ben gravada en les nostres consciències, i ens adonéssim que tota la nostra tasca, tota absolutament —no hi ha res que s’escapi de la seva mirada—, es desenvolupa en la seva presència, amb quin compte acabaríem les coses o que diferents serien les nostres reaccions! I aquest és el secret de la santedat que vaig predicant des de fa tants anys: Déu ens ha cridat a tots perquè l’imitem; i a vosaltres i a mi perquè, vivint enmig del món —tot essent persones del carrer!— sapiguem col·locar Crist Nostre Senyor al cim de totes les activitats humanes honestes.

Ara entendreu encara millor que si algun de vosaltres no estimés la feina, la que li correspon!, si no se sentís autènticament compromès en una de les nobles ocupacions terrenals per santificar-la, si li manqués una vocació professional, no arribaria mai a calar en l’entranya sobrenatural de la doctrina que exposa aquest sacerdot, justament perquè li faltaria una condició indispensable: la de ser un treballador.

Perdoneu-me aquesta digressió i, encara que no ens hàgim apartat del tema, reprenguem el fil conductor. Convenceu-vos que la vocació professional és part essencial, inseparable, de la vostra condició de cristians. El Senyor us vol sants al lloc on us trobeu, en l’ofici que hàgiu triat pels motius que sigui: a mi, tots em semblen bons i nobles —mentre no s’oposin a la llei divina—, i capaços d’ésser elevats al pla sobrenatural, és a dir, empeltats en aquest corrent d’Amor que defineix la vida d’un fill de Déu.

No puc evitar una certa inquietud quan algú, en parlar de la seva feina, posa cara de víctima, afirma que d’hores al dia li n’absorbeix qui-sap-les i, en veritat, no arriba a fer ni la meitat de la feina de molts dels seus companys de professió que, al cap i a la fi, potser es mouen per criteris egoistes o bé, si més no, merament humans. Tots els qui som aquí, mantenint un diàleg personal amb Jesús, exercim una ocupació ben precisa: metge, advocat, economista… Penseu una mica en els col·legues vostres que es destaquen pel prestigi professional, per l’honradesa, pel servei abnegat: ¿que no esmercen moltes hores de la jornada —i fins i tot de la nit— en aquesta feina? Que no tenim res a aprendre d’ells?

Mentre parlo, jo també examino la meva conducta i us confesso que, en plantejar-me aquesta pregunta, sento un xic de vergonya i el desig immediat de demanar perdó a Déu, pensant en la meva resposta tan feble, tan llunyana de la missió que Déu ens ha confiat en el món. Crist —escriu un Pare de l’Església— ens ha deixat perquè fóssim com llànties; perquè ens convertíssim en mestres dels altres; perquè actuéssim com a ferment; perquè visquéssim com àngels entre els homes, com adults entre els nens, com espirituals entre gent solament racional; perquè fóssim llavor; perquè donéssim fruit. No caldria obrir la boca si la nostra vida resplendís així. Sobrarien les paraules si mostréssim les obres. No hi hauria ni un sol pagà si nosaltres fóssim veritablement cristians (St. Joan Crisòstom, In Epistolam 1 ad Timotheum homiliae, X, 3 [PG 62, 551]).

Valor exemplar de la vida professional

Cal que evitem l’error de considerar que l’apostolat es redueix al testimoniatge d’unes pràctiques pietoses. Tant tu com jo som cristians, però alhora, i sense solució de continuïtat, ciutadans i treballadors, amb unes obligacions clares que hem de complir d’una manera exemplar, si és que de debò ens volem santificar. És Jesucrist qui ens apressa: vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya; ni tampoc no encenen una llàntia i la posen sota el mesuró, sinó sobre el portallànties perquè faci llum als qui són a la casa. Que així mateix resplendeixi la vostra llum davant dels homes, de manera que vegin les vostres bones obres i hi glorifiquin el Pare del cel (Mt V, 14-16).

El treball professional —sigui quin sigui— es converteix en un canelobre que il·lumina els vostres col·legues i amics. Per això acostumo a repetir als qui s’incorporen a l’Opus Dei, i la meva afirmació val per a tots els qui m’escolteu: què m’importa que em diguin que en tal és un bon fill meu —un bon cristià—, però un mal sabater! Si no s’esforça per aprendre bé l’ofici, o bé per executar-lo amb cura, no podrà santificar-lo ni oferir-lo al Senyor; i la santificació del treball ordinari constitueix com si diguéssim la polleguera de la veritable espiritualitat per als qui —immergits en les realitats temporals— estem decidits a tractar Déu.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).