Llistat de punts

Rendir per a Déu

Considerem ara la paràbola d’aquell home que en anar-se’n a terres llunyanes, va cridar els seus criats i els va confiar els seus béns (Mt XXV, 14). A cada un li confià una quantitat diferent, perquè l’administrés mentre ell era fora. Em sembla molt oportú de fixar-nos en la conducta d’aquell que va acceptar un talent: es comporta d’una manera que a la meva terra se’n diu murrieria. Pensa, discorre amb aquell cervell de poca altura i decideix: se n’anà a fer un clot a terra i va colgar-hi el diner de l’amo (Mt XXV, 18).

¿Quina ocupació escollirà després aquest home, si ha abandonat l’instrument de treball? Ha decidit irresponsablement optar per la comoditat de retornar només allò que li van lliurar. Es dedicarà a matar els minuts, les hores, les jornades, els mesos, els anys, la vida. Els altres s’afanyen, negocien, es preocupen noblement per a retornar més que no han rebut: el fruit legítim, ja que la recomanació ha estat molt concreta: negotiamini dum venio (Lc XIX, 13); encarregueu-vos d’aquesta feina per obtenir-ne un guany, fins que l’amo torni. Aquest no; aquest inutilitza la seva existència.

Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar el temps, que és un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXXVIII, 3 [PG 58, 714]). Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!

Quan el cristià mata el seu temps a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei de Crist: es dóna ell mateix. No veu —amb mirada mesquina— el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera.

Meu, meu, meu…, pensen, diuen i fan molts d’ells. Quina cosa més molesta! Comenta sant Jeroni que veritablement, allò que és escrit: per a buscar excuses als pecats, es realitza en aquesta gent que, al pecat de supèrbia, hi afegeix la peresa i la negligència (St. Jeroni, Commentariorum in Matthaeum libri, 4, 25 [PL 26, 195]).

És la supèrbia, la que conjuga contínuament aquest meu, meu, meu… Un vici que converteix l’home en criatura estèril, que anul·la les ànsies de treballar per Déu, que el mena a desaprofitar el temps. No perdis l’eficàcia, anihila en canvi l’egoisme. La teva vida per a tu? La teva vida per a Déu, per al bé de tots els homes, per amor al Senyor. Desenterra aquest talent! Fes-lo productiu, i assaboriràs l’alegria que, en aquest negoci sobrenatural, no hi fa res que el resultat no sigui a la terra una meravella que els homes poden admirar. El que és essencial és donar tot el que som i posseïm, procurar que el talent rendeixi, i comprometre’ns contínuament a produir un bon fruit.

Potser Déu ens concedeix un altre any per a servir-lo. No pensis en cinc ni en dos. Fixa’t només en aquest: en un, en el que hem començat: dóna’l, no el colguis! Aquest ha de ser el nostre determini.

Us recordo novament que tenim poc temps: tempus breve est (1 Cor VII, 29) perquè és breu la vida damunt la terra, i que, mentre tinguem aquells mitjans, no ens cal més que bona voluntat per a aprofitar les ocasions que Déu ens ha concedit. Des que Nostre Senyor vingué en aquest món, s’inicià l’era favorable, el dia de la salvació (2 Cor VI, 2), per a nosaltres i per a tothom. Que el Nostre Pare Déu no ens hagi de fer el retret que ja va manifestar per boca de Jeremies: la cigonya en el cel coneix la seva estació; la tórtora, l’oreneta i la grua saben el temps del seu retorn; però el meu poble ignora voluntàriament el país de Jahvè (Ier VIII, 7).

No hi ha dates dolentes o inoportunes: tots els dies són bons per a servir Déu. Només sorgeixen les males jornades quan l’home les malmet amb la seva absència de fe, amb la seva peresa, amb la seva desídia que l’inclina a no treballar amb Déu, per Déu. Beneiré el Senyor en tot moment! (Ps XXXIII, 2). El temps és un tresor que se’n va, que s’escapa, que llisca a les nostres mans com l’aigua als penyals més alts. L’ahir ja ha passat i l’avui passa ara. Demà, aviat serà un altre ahir. La durada d’una vida és molt curta. Quantes coses es poden fer, però, durant aquest curt espai, per amor de Déu!

No ens valdrà cap disculpa. El Senyor s’ha prodigat amb nosaltres: ens ha instruït pacientment; ens ha explicat els seus preceptes amb paràboles, i no ha deixat d’insistir sense treva. Com a Felip, pot preguntar-nos: tant de temps que estic amb vosaltres, i no m’heu conegut, encara? (Ioh XIV, 9). Ha arribat el moment de treballar de debò, d’ocupar tots els instants de la jornada, de suportar —de gust i amb alegria— el pes del dia i de la calor (Mt XX, 12).

El treball que esdevé oració

Acostumo a dir sovint que, en aquestes estones de conversa amb Jesús, que ens veu i ens escolta des del Sagrari, no podem caure en una oració impersonal; i comento que, per meditar de forma que s’instauri de seguida un diàleg amb el Senyor —no cal la remor de paraules—, hem de sortir de l’anonimat, posar-nos en la seva presència tal com som, sense emboscar-nos en la multitud que emplena l’església, ni deixatar-nos dins una rastellera de paraules buides, que no brollen del cor, sinó, tirant llarg, d’un costum desproveït de contingut.

Doncs ara hi afegeixo que la teva feina també ha de ser una oració personal, s’ha de convertir en una gran conversa amb el Nostre Pare del Cel. Si cerques la santificació dins la teva activitat professional i per mitjà d’ella, necessàriament t’hauràs d’esforçar perquè es converteixi en una oració sense anonimat. Tampoc aquests afanys teus no poden caure en la foscor anodina d’una feina rutinària, impersonal, ja que en aquest mateix instant s’hauria mort l’al·licient diví que anima el teu quefer quotidià.

Ara em vénen a la memòria els meus viatges als fronts de batalla durant la guerra civil espanyola. Sense comptar amb cap mitjà humà, acudia allà on hi havia algú que necessités la meva tasca de sacerdot. En aquelles circumstàncies tan peculiars, que potser donaven peu a molts per a justificar llurs abandons i descurances, no em limitava a suggerir un consell simplement ascètic. Em movia aleshores la mateixa preocupació que sento ara, la qual miro que el Senyor desperti en cada un de vosaltres: m’interessava pel bé de les ànimes, i també per l’alegria ací a la terra; els animava a aprofitar el temps amb feines útils; que la guerra no constituís com un parèntesi tancat en llur vida; els demanava que no s’abandonessin, que fessin el possible per no convertir la trinxera i la garita en una mena de sala d’espera de les estacions de ferrocarril d’aleshores, on la gent matava el temps, tot esperant aquells trens que semblava que no havien d’arribar mai…

Els suggeria concretament que s’ocupessin en alguna activitat de profit —estudiar, aprendre idiomes, per exemple— compatible amb el seu servei de soldats; els aconsellava que no deixessin mai d’ésser homes de Déu i que fessin per manera que tota la seva conducta fos operatio Dei, treball de Déu. I em commovia en comprovar que aquells xicots, en situacions no gens fàcils, responien meravellosament: se’ls notava la solidesa del tremp interior.

Laboriositat, diligència

Hi ha dues virtuts humanes —la laboriositat i la diligència—, que es confonen en una sola: en l’afany de treure profit dels talents que cadascú ha rebut de Déu. Són virtuts perquè indueixen a enllestir bé les coses. Perquè el treball —ho predico des de 1928— no és cap maledicció, ni cap càstig del pecat. El Gènesi parla d’aquesta realitat, abans que Adam no es rebel·lés contra Déu (Cfr. Gen II, 15). En els plans del Senyor, l’home havia de treballar sempre, cooperant així en la immensa tasca de la creació.

Qui és laboriós aprofita el temps, que no solament és or, sinó glòria de Déu! Fa el que ha de fer i està pel que fa, no pas per rutina, ni per esmerçar-hi les hores, sinó com a fruit d’una reflexió atenta i ponderada. Per això és diligent. L’ús normal d’aquest mot —diligent— ens n’evoca ja l’origen llatí. Diligent ve del verb diligo que és amar, apreciar, escollir com a fruit d’una atenció prou esmerada i curosa. No és diligent qui es precipita, sinó qui treballa amb amor, amb exquisitat.

Nostre Senyor, perfecte home, elegí una feina manual, que va fer delicadament i entranyablement durant gairebé la totalitat dels anys que va estar a la terra. Va fer d’artesà entre els altres habitants del poble, i aquella feina humana i divina ens ha demostrat clarament que l’activitat ordinària no és un detall de poca importància, sinó la polleguera de la nostra santificació, ocasió contínua per trobar-nos amb Déu i lloar-lo i glorificar-lo mitjançant l’operació de la nostra intel·ligència o la de les nostres mans.