Llistat de punts

Des de la primera hora

El Regne del cel s’assembla a un pare de família que sortí a trenc d’alba a llogar treballadors pera la seva vinya (Mt XX, 1). Ja sabeu el relat: aquell home torna a la plaça en diferents ocasions per contractar treballadors: els uns foren cridats en començar el dia; els altres, molt a prop de la nit.

Tots ells reben un denari: el salari que t’havia promès, és a dir, la meva imatge i semblança. En el denari hi ha gravada la imatge del Rei (St. Jeroni, Commentariorum in Matthaeum libri, III, XX [PL 26, 147]). Aquesta és la misericòrdia de Déu, que crida a cadascú segons les seves circumstàncies personals, perquè vol que tots els homes se salvin (1 Tim II, 4). Però nosaltres hem nascut cristians, hem estat educats en la fe, hem rebut, molt clara, l’elecció del Senyor. Aquesta és la realitat. Per això, quan us sentiu invitats a correspondre, ni que sigui a darrera hora, ¿podreu continuar a la plaça pública, prenent el sol com molts d’aquells obrers, perquè els sobrava temps?

No ens n’ha de sobrar, de temps, ni un segon: i no exagero. De feina, n’hi ha; el món és gran i són a milers les ànimes que encara no han escoltat amb claredat la doctrina de Crist. Em dirigeixo a cadascun de vosaltres. Si et sobra temps, pensa-hi una mica: és molt possible que estiguis ficat en la tebiesa; o bé que, parlant sobrenaturalment, siguis un tolit. No et mous, estàs aturat, ets estèril, sense desenvolupar tot el bé que hauries de comunicar als qui es troben al teu costat, en el teu ambient, en la teva feina, en la teva família.

Rendir per a Déu

Considerem ara la paràbola d’aquell home que en anar-se’n a terres llunyanes, va cridar els seus criats i els va confiar els seus béns (Mt XXV, 14). A cada un li confià una quantitat diferent, perquè l’administrés mentre ell era fora. Em sembla molt oportú de fixar-nos en la conducta d’aquell que va acceptar un talent: es comporta d’una manera que a la meva terra se’n diu murrieria. Pensa, discorre amb aquell cervell de poca altura i decideix: se n’anà a fer un clot a terra i va colgar-hi el diner de l’amo (Mt XXV, 18).

¿Quina ocupació escollirà després aquest home, si ha abandonat l’instrument de treball? Ha decidit irresponsablement optar per la comoditat de retornar només allò que li van lliurar. Es dedicarà a matar els minuts, les hores, les jornades, els mesos, els anys, la vida. Els altres s’afanyen, negocien, es preocupen noblement per a retornar més que no han rebut: el fruit legítim, ja que la recomanació ha estat molt concreta: negotiamini dum venio (Lc XIX, 13); encarregueu-vos d’aquesta feina per obtenir-ne un guany, fins que l’amo torni. Aquest no; aquest inutilitza la seva existència.

Quina llàstima, viure així, practicant la sola ocupació de matar el temps, que és un tresor de Déu! No hi caben les excuses, per a justificar aquesta actuació. Que ningú no digui: disposo solament d’un talent, no puc aconseguir res. També amb un sol talent pots obrar d’una manera meritòria (St. Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, LXXVIII, 3 [PG 58, 714]). Quina tristesa no treure partit, un autèntic rendiment de totes les facultats, poques o moltes, que Déu concedeix a l’home perquè es dediqui a servir les ànimes i la societat!

Quan el cristià mata el seu temps a la terra, es posa en perill de matar el seu Cel: quan per egoisme es retreu, s’amaga, es despreocupa. Qui estima Déu, no tan sols dóna allò que té, allò que és, al servei de Crist: es dóna ell mateix. No veu —amb mirada mesquina— el seu jo en la salut, en el nom, en la carrera.

Jesús havia treballat molt el dia abans i, en emprendre el camí, va tenir gana. Mogut per aquesta necessitat, se’n va a aquella figuera que, de lluny, presenta un fullam esplèndid. Ens explica sant Marc que no era temps de figues (Mc XI, 13); però Nostre Senyor se n’hi va per collir-ne, tot sabent molt bé que en aquesta estació no en trobaria. Amb tot, en comprovar l’esterilitat de l’arbre amb aquella aparença de fecunditat, amb aquella abundor de fulles, ordena: que mai més ningú no mengi fruit teu (Mc XI, 14).

És fort, sí! Que mai més no neixi fruit de tu! I com havien de quedar els seus deixebles, més que més si consideraven que parlava la Saviesa de Déu! Jesús maleeix aquest arbre perquè només hi ha trobat una semblança de fecunditat: fullam. Així aprenem que no hi ha excusa per a la ineficàcia. Tal vegada diuen: no tinc prou coneixements… No hi ha excusa! O bé afirmen: és que la malaltia, és que el meu talent no és gran, és que les condicions no són favorables… és que l’ambient… Tampoc no valen aquestes excuses! Ai d’aquell que s’adorna amb la fullaraca d’un fals apostolat, del qui ostenta la frondositat d’una vida fecunda aparent, sense intents sincers d’obtenir fruit! Sembla que aprofita el temps, que és mou, que organitza, que s’empesca una manera nova de resoldre-ho tot… Però és improductiu. Ningú no s’alimentarà amb les seves obres sense suc sobrenatural.

Demanem al Senyor que siguem ànimes disposades a treballar amb heroisme feraç. Perquè a la terra no en manquen, i són molts aquells en els quals les criatures quan s’hi acosten solament descobreixen fulles: grosses, lluents, llustroses. Només fullam, exclusivament això, i res més. I les ànimes ens esguarden amb l’esperança de sadollar la fam, que és fam de Déu. No és possible oblidar que comptem amb tots els mitjans, amb la doctrina suficient i amb la gràcia del Senyor, tot i les nostres misèries.

Aquest és el fruit de l’oració d’avui: que ens convencem que el nostre camí a la terra —en tota circumstància i en tota temporada— és per a Déu, que ens convencem que és un tresor de glòria, un transsumpte celestial; que és, a les nostres mans, una meravella que hem d’administrar, amb sentit de responsabilitat i de cara als homes i a Déu, sense que calgui canviar d’estat, enmig del carrer, tot santificant la pròpia professió o ofici i la vida de la llar, les relacions socials, tota l’activitat que sembla només terrenal.

Quan tenia vint-i-sis anys i em vaig adonar, en tota la profunditat, del compromís de servir el Senyor a l’Opus Dei, vaig demanar-li amb tota l’ànima vuitanta anys de gravetat. Demanava més anys al meu Déu —amb una ingenuïtat de principiant, infantil— per saber esmerçar el temps, per aprendre a aprofitar cada minut, al seu servei. El Senyor sap concedir aquestes riqueses. Qui sap si tu i jo arribarem a poder dir: he tingut més intel·ligència que els ancians, perquè he complert els vostres manaments (Ps CXVIII, 100). La joventut no ha d’equivaler a despreocupació, així com el fet de pentinar cabells blancs no vol pas dir necessàriament prudència i saviesa.

Vine amb mi a la Mare de Crist. Mare Nostra, que has vist Jesús fent-se gran, que has vist com aprofitava el seu pas entre els homes: ensenya’m d’esmerçar els meus dies al servei de l’Església i de les ànimes; ensenya’m a percebre en la més pregona intimitat del meu cor, com un retret afectuós, Mare bona, sempre que em calgui, que el meu temps no em pertany, perquè és del Pare Nostre que és al Cel.

Si meditem amb un sentit espiritual aquest text de sant Pau, entendrem que no tenim més remei que treballar, al servei de totes les ànimes. Una altra cosa fóra egoisme. Si mirem la nostra vida amb humilitat, distingirem ben clar que el Senyor ens ha concedit, ultra la gràcia de la fe, talents, qualitats. Cap de nosaltres no és un exemplar repetit: el nostre Pare ens ha creat d’un a un, i ha repartit entre els seus fills un nombre divers de béns. Hem de posar aquests talents, aquestes qualitats, al servei de tothom: utilitzar aquestes dons de Déu com a instruments per ajudar a descobrir Crist.

No us imagineu que aquest afany és com un afegitó, per fer la vora, amb una filigrana, a la nostra condició de cristians. Si el llevat no fermenta, es podreix. Pot desaparèixer revifant la pasta, però també pot desaparèixer perquè es malmet, en un monument a la ineficàcia i a l’egoisme. No fem un favor a Déu Nostre Senyor, quan el fem conèixer als altres: perquè, predicar l’Evangeli, no és per a mi cap motiu de glòria, ja que me n’incumbeix l’obligació, per manament de Jesucrist; i ai de mi, si no predico l’Evangeli! (1 Cor IX, 16).

Si admetessis la temptació de preguntar-te, qui em fa ficar en tot això?, caldria respondre’t: t’ho mana —t’ho demana— Crist mateix. La collita és abundosa, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, l’amo dels sembrats, que enviï segadors als seus camps (Mt IX, 37-38). Ara no concloguis còmodament: jo per a això, no serveixo, per a això ja n’hi ha d’altres; aquestes feines se’m fan estranyes. No, per això, no n’hi ha d’altres; si tu poguessis dir-ho, tothom podria dir el mateix. El prec de Crist s’adreça a tots i a cadascun dels cristians. Ningú no n’està dispensat: ni per l’edat, ni per la salut, ni per l’ocupació. No hi ha excuses que valguin. O donem fruits d’apostolat, o la nostra fe serà estèril.