Llistat de punts

«És molt difícil!», exclames descoratjat. Escolta, si lluites, amb la gràcia de Déu n'hi ha prou: prescindiràs dels interessos personals, serviràs els altres per Déu, i ajudaràs l'Església en el camp on es lliura avui la batalla: al carrer, a la fàbrica, al taller, a la universitat, a l'oficina, al teu ambient, enmig dels teus.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu ambient: ¡seria una cosa ben trista aquest empetitiment! Han d'obrir-se com un ventall per tal d'arribar a totes les ànimes.

Cadascú ha de crear —i d'eixamplar— un cercle d'amics, sobre el qual influeixi amb el seu prestigi professional, amb la seva conducta, amb la seva amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d'aquest prestigi professional, d'aquesta conducta, d'aquesta amistat.

El desig de «ensenyar», i «ensenyar de cor», crea en els alumnes un agraïment, que constitueix terreny idoni per a l'apostolat.

T'entenc perfectament quan m'escrius sobre el teu apostolat: «faré tres hores d'oració amb la Física. Serà un bombardeig perquè "caigui" una altra posició, que es troba a l'altre costat de la taula de la biblioteca…, i vostè ja el va conèixer quan vingué per aquí».

Recordo la teva alegria, mentre em senties dir que entre l'oració i el treball no hi ha d'haver solució de continuïtat.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l'Església i per atraure —amb el nostre prestigi professional— tantes altres ànimes que, tot i que són bones, lluiten aïlladament. Són arma del tot fonamental per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

Tu també tens una vocació professional, que «t'esperona». —Doncs, aquest «esperó» és l'ham per pescar homes.

Rectifica, per tant, la intenció, i no deixis d'adquirir tot el prestigi professional que puguis en servei de Déu i de les ànimes. El Senyor compta també amb «això».

Aquell stultorum infinitus est numerus —és infinit el nombre dels necis—, que trobem a l'Escriptura, sembla que creix cada dia. —En els llocs més diversos, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs —i fins les «virtuts»—, ¡quantes badades i quantes faltes de seny hauràs de suportar!

Però no m'explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i restis indiferent: molt baixa deu ser la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions —¡i no tens altre remei que aguantar-les!— per motius humans…

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat —santificat!—, et fas com ells —neci—, o n'ets còmplice.

Quan comprenguis aquell ideal de treball fratern per Crist, et sentiràs més gran, més ferm, i tan feliç com es pugui ser en aquest món, que molts s'afanyen per fer-lo desballestat i amarg, perquè van exclusivament darrera el seu jo.

Em va convèncer aquell sacerdot amic nostre. Em parlava de la seva labor apostòlica, i m'assegurava que no hi ha ocupacions poc importants. Sota aquest camp curull de roses —deia—, s'hi amaga l'esforç silenciós de tantes ànimes que, amb treball i oració, amb oració i treball, han aconseguit del Cel un devessall de pluges de la gràcia, que tot ho fecunda.

Quan la teva voluntat flaquegi davant el treball habitual, recorda una vegada més aquella consideració: «l'estudi, el treball, és part essencial del meu camí. El descrèdit professional —conseqüència de la mandra— anul·laria o faria impossible la meva labor de cristià. Em cal —així ho vol Déu— l'ascendent del prestigi professional, per tal d'atraure i ajudar els altres».

—No ho dubtis: si abandones la teva tasca, t'apartes —i n'apartes altres— dels plans divins!

Per a tu, jove encara, que tot just acabes d'emprendre el camí, aquest consell: com que Déu s'ho mereix tot, procura destacar professionalment, perquè puguis després propagar les teves idees amb més eficàcia.

Comporta't com si depengués de tu, només de tu, l'ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d'alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

—No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil —que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa—, te'n desentens, fuges d'estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s'oposa a les teves il·lusions apostòliques, que no t'entendran…

—¿Com vols que t'escoltin si, a part d'estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no els parles?…

—¡Quantes sorpreses t'enduràs el dia que et decideixis a tractar l'un, l'altre, i l'altre! A més, si no canvies, podran exclamar amb raó, assenyalant-te amb el dit: hominem non habeo! —¡no tinc qui m'ajudi!