Llistat de punts

Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals…, abandonades a si mateixes, o bé en mans dels qui no tenen la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat, tancat i hostil a l'Església.

Tu, per cristià —investigador, literat, científic, polític, treballador…—, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l'univers sencer —escriu l'Apòstol— gemega, com amb dolors de part, tot esperant l'alliberament dels fills de Déu.

El treball és la vocació inicial de l'home, és una benedicció de Déu, i s'equivoquen lamentablement els qui el consideren un càstig.

El Senyor, el més bo dels pares, col·locà el primer home al Paradís, ut operaretur —perquè treballés.

Estudi, treball: deures ineludibles en tot cristià; mitjans per defensar-nos dels enemics de l'Església i per atraure —amb el nostre prestigi professional— tantes altres ànimes que, tot i que són bones, lluiten aïlladament. Són arma del tot fonamental per a qui vulgui ser apòstol enmig del món.

T'està ajudant molt —em dius— aquest pensament: des dels primers cristians, quants comerciants s'hauran fet sants?

I vols demostrar que també ara resulta possible… —El Senyor no t'abandonarà en aquest afany.

No es pot santificar una feina que humanament sigui un nyap, perquè no hem d'oferir a Déu tasques mal fetes.

Una missió sempre actual i heroica per a un cristià corrent: realitzar de manera santa els quefers més variats, fins i tot aquells que semblen més indiferents.

Hem de treballar, i treballar molt i bé, sense oblidar que la nostra millor arma és l'oració. Per això, no em canso de repetir que hem de ser ànimes contemplatives enmig del món, que procuren convertir la seva feina en oració.

M'escrius a la cuina, al costat dels fogons. Comença la tarda. Fa fred. La teva germana petita —l'última que ha descobert la bogeria divina de viure a fons la seva vocació cristiana— pela patates al teu costat. En aparença —penses— la seva labor és igual que abans. Però, hi ha tanta diferència!

—És veritat: abans «només» pelava patates; ara, se santifica pelant patates.

Afirmes que vas entenent de mica en mica el que vol dir «ànima sacerdotal»… No t'enfadis si et contesto que els fets demostren que ho comprens només en la teoria. —Cada jornada et passa el mateix: al vespre, a l'examen, tot són desigs i propòsits; al matí i a la tarda, a la feina, tot són peròs i excuses.

¿Així és com vius el «sacerdoci sant, per a oferir víctimes espirituals, agradables a Déu per Jesucrist»?

Quan vas reprendre la teva feina ordinària, se t'escapà com un crit de protesta: sempre la mateixa cosa!

I jo et vaig dir: —Sí, sempre la mateixa cosa. Però aquesta tasca vulgar —igual que la que realitzen els teus companys d'ofici— ha de ser per a tu una contínua oració, amb les mateixes paraules entranyables, però cada dia amb música distinta.

És missió ben nostra transformar la prosa d’aquesta vida en hendecasíl·labs, en poesia heroica.

Aquell stultorum infinitus est numerus —és infinit el nombre dels necis—, que trobem a l'Escriptura, sembla que creix cada dia. —En els llocs més diversos, en les situacions més inesperades, encoberts amb la capa del prestigi que donen els càrrecs —i fins les «virtuts»—, ¡quantes badades i quantes faltes de seny hauràs de suportar!

Però no m'explico que perdis el sentit sobrenatural de la vida, i restis indiferent: molt baixa deu ser la teva condició interior, si aguantes aquestes situacions —¡i no tens altre remei que aguantar-les!— per motius humans…

Si no els ajudes a descobrir el camí, amb un treball responsable i ben acabat —santificat!—, et fas com ells —neci—, o n'ets còmplice.

Per treure importància a la labor d'un altre, xiuxiuejaves: no ha fet més que complir amb el seu deure.

I jo vaig afegir: —et sembla poc?… Per complir el nostre deure, el Senyor ens dóna la felicitat del Cel: euge serve bone et fidelis…intra in gaudium Domini tui —molt bé, servent bo i fidel, entra al goig etern!