Llistat de punts

Per concretar, ni que sigui d’una manera molt general, un estil de vida que ens impulsi a tractar l’Esperit Sant ―i, amb Ell, el Pare i el Fill― i a tenir familiaritat amb el Paraclet, podem fixar-nos en tres realitats fonamentals: docilitat ―ho torno a dir―, vida d’oració, unió amb la Creu.

Docilitat, primer de tot, perquè l’Esperit Sant és qui amb les seves inspiracions, va donant un to sobrenatural als nostres pensaments, desigs i obres. És qui ens empeny a adherir-nos a la doctrina de Crist i a assimilar-la amb profunditat, qui ens dóna llum per prendre consciència de la nostra vocació personal i força per a dur a terme tot allò que Déu espera. Si som dòcils a l’Esperit Sant, la imatge de Crist s’anirà formant en nosaltres cada vegada més i ens anirem acostant cada dia més a Déu Pare. Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu, aquests són fills de Déu.²⁹

Si ens deixem guiar per aquest principi de vida present en nosaltres, que és l’Esperit Sant, la nostra vitalitat espiritual anirà creixent i ens abandonarem en les mans del nostre Pare Déu, amb la mateixa espontaneïtat i confiança amb què un nen es llança al seu pare. Si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del Cel, ha dit el Senyor.³⁰ Vell camí interior de la infància, sempre actual, que no és ablanir-se, ni manca de saó humana: és maduresa sobrenatural, que ens fa aprofundir en les meravelles de l’amor diví, reconèixer la nostra petitesa i identificar plenament la nostra voluntat amb la de Déu.

Vida d’oració, en segon lloc, perquè la donació d’un mateix, l’obediència, la mansuetud del cristià neixen de l’amor i devers l’amor s’encaminen. I l’amor mena al tracte, a la conversa, a l’amistat. La vida cristiana demana un diàleg constant amb Déu U i Tri, i és a aquesta intimitat on ens porta l’Esperit Sant. ¿Qui d’entre els homes sap les coses de l’home sinó l’esperit de l’home que hi ha en ell mateix? Així també les coses de Déu, ningú no les coneix sinó l’Esperit de Déu.³¹ Si tenim relació assídua amb l’Esperit Sant, també esdevindrem espirituals, ens sentirem germans de Crist i fills de Déu, a qui no dubtarem d’invocar com a Pare nostre que és.³²

Acostumem-nos a freqüentar l’Esperit Sant, que és qui ens ha de santificar: a confiar-hi, a demanar-li ajuda, a sentir-lo prop de nosaltres. Així s’anirà agrandint el nostre pobre cor, tindrem més ànsia d’estimar Déu i, per Ell, totes les criatures. I es reproduirà en les nostres vides aquesta visió final de l’Apocalipsi: l’esperit i l’esposa, l’Esperit Sant i l’Església ―i cada cristià― que s’adrecen a Jesús, a Crist, i li demanen que vingui, que s’estigui amb nosaltres per sempre.³³

Unió amb la Creu, finalment, perquè en la vida de Crist el Calvari va precedir la Resurrecció i la Pentecosta, i aquest mateix procés s’ha de repetir en la vida de cada cristià: som ―ens diu sant Pau― cohereus amb Jesucrist, ja que, si sofrim amb Ell, és per ser també glorificats amb Ell.³⁴ L’Esperit Sant és fruit de la creu, de la donació total a Déu, de buscar exclusivament la seva glòria i de renunciar del tot a nosaltres mateixos.

Solament quan l’home, essent fidel a la gràcia, es decideix a col·locar la Creu en el centre de la seva ànima, mentre es nega a si mateix per amor a Déu, realment desprès de l’egoisme i de tota falsa seguretat humana, és a dir, quan viu veritablement de fe, és llavors i només llavors quan rep amb plenitud el gran foc, la gran resplendor, la gran consolació de l’Esperit Sant.

És aleshores també que ens arriben a l’ànima aquesta pau i aquesta llibertat que Crist ens ha guanyat,³⁵ que se’ns comuniquen amb la gràcia de l’Esperit Sant. Els fruits de l’Esperit són caritat, joia, pau, paciència, benignitat, bondat, longanimitat, mansuetud, fe, modèstia, continència, castedat:³⁶ i on hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.³⁷

Enmig de les limitacions inseparables de la nostra situació present, ja que el pecat encara habita en certa manera en nosaltres, el cristià percep amb una claredat nova tota la riquesa de la seva filiació divina, quan es reconeix plenament lliure perquè treballa en les coses del seu Pare, quan la seva alegria es fa constant perquè no hi ha res que sigui capaç de destruir la seva esperança.

És en aquesta hora, a més a més i al mateix temps, quan és capaç d’admirar tots els encisos i meravelles de la terra, d’apreciar-ne tota la riquesa i tota la bondat, d’estimar amb tota l’enteresa i tota la puresa per a les quals és fet el cor humà. És quan el dolor davant el pecat no degenera mai en un gest amarg, desesperat o altiu, perquè la compunció i el coneixement de la feblesa humana l’encaminen a identificar-se novament amb les ànsies redemptores de Crist, i a sentir més profundament la solidaritat amb tots els homes.

Quan, finalment, el cristià experimenta en ell mateix, amb seguretat, la força de l’Esperit Sant, talment que les caigudes pròpies no l’abaten: perquè són una invitació a recomençar, i a continuar essent un testimoni fidel de Crist a totes les cruïlles de la terra, malgrat les misèries personals, que en aquests casos solen ser faltes lleus que a penes enterboleixen l’ànima; i encara que fossin greus, acudint al Sagrament de la Penitència amb compunció, es torna a la pau de Déu i a ésser altre cop un bon testimoni de les seves misericòrdies.

Així és, en un breu resum, que amb prou feines aconsegueix traduir en uns pobres mots humans, la riquesa de la fe, la vida del cristià, si es deixa guiar per l’Esperit Sant. Per això, no puc acabar d’una altra manera sinó fent meva la petició que figura en un dels cants litúrgics de la festa de la Pentecosta, que és com un eco de l’oració incessant de tota l’Església: Veniu, Esperit Creador, visiteu les intel·ligències dels vostres, ompliu de gràcia celestial els cors que heu creat. En la vostra escola feu que sapiguem del Pare, feu-nos conèixer també el Fill, feu, en fi, que creguem eternament en Vós, Esperit que procediu de l’un i de l’altre.³⁸