Llistat de punts

El camí del cristià

Que transparent que resulta l’ensenyança de Crist! Com de costum, obrim el Nou Testament, en aquesta ocasió pel capítol XI de sant Mateu: apreneu de mi, que sóc mansuet i humil de cor (Mt XI, 29). T’hi fixes? Hem d’aprendre d’Ell, de Jesús, el nostre únic model. Si vols tirar endavant prevenint ensopegades i esgarriaments, no has de fer més que anar per on Ell va anar, posar els peus sobre l’empremta de les seves petjades, endinsar-te en el seu Cor humil i pacient, beure de la deu dels seus manaments i afectes; en un mot, t’has d’identificar amb Jesucrist, has de mirar de convertir-te de debò en un altre Crist entre els teus germans els homes.

Perquè ningú no se senti enganyat, llegirem una altra cita de sant Mateu. En el capítol XVI, el Senyor encara precisa més la seva doctrina: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). El camí de Déu és de renúncia, de mortificació, de donació de si mateix, però no és de tristesa ni d’apocament.

Repassa l’exemple de Crist, des del bressol de Betlem fins al tron del Calvari. Considera la seva abnegació, les seves privacions: fam, set, fatiga, calor, son, maltractaments, incomprensions, llàgrimes… (Cfr. Mt IV, 1-11; Mt VIII, 20; Mt VIII, 24; Mt XII, 1; Mt XXI, 18-19; Lc II, 6-7; Lc IV, 16-30; Lc XI, 53-54; Ioh IV, 6; Ioh XI, 33-35; etc.); i la seva alegria de salvar la humanitat entera. M’agradaria que ara gravessis profundament en el teu pensament i en el teu cor —per tal que hi meditis molts cops, i el tradueixis en conseqüències pràctiques— aquell resum de sant Pau, quan invitava els d’Efes a seguir sense titubacions els passos del Senyor: sigueu imitadors de Déu, com a fills estimats, i obreu amb amor, com el Crist us va estimar i es va oferir ell mateix a Déu com una oblació i una víctima d’olor suavíssim (Eph V, 1-2).

Amb l’esguard a la meta

Si us recordo aquestes veritats fermes, es per invitar-vos a examinar atentament els mòbils que impulsen la vostra conducta, a fi de rectificar allò que calgui, adreçant-ho tot al servei de Déu i dels vostres germans els homes. Mireu que el Senyor ha passat pel costat nostre, ens ha mirat amb afecte i ens ha cridat amb la seva vocació santa, no per les nostres bones obres, sinó segons el seu beneplàcit i per la gràcia que ens ha estat atorgada en Jesucrist abans de tots els segles (2 Tim I, 9).

Purifiqueu la intenció, ocupeu-vos de totes les coses per amor a Déu, tot abraçant amb goig la creu de cada dia. Ho he repetit milers de vegades, perquè penso que aquestes idees haurien d’estar esculpides en el cor dels cristians: quan no ens limitem a tolerar i, en canvi, estimem la contradicció, el dolor físic o moral, i l’oferim a Déu en desgreuge pels nostres pecats personals i pels pecats de tots els homes, aleshores us asseguro que aquesta pena no causa pesar.

És que ja no es porta una creu qualsevol, es descobreix la Creu de Crist amb el consol que el Redemptor és qui es compromet a suportar-ne el pes. Nosaltres col·laborem com Simó de Cirene que, quan tornava de treballar a la seva granja, tot pensant en un repòs merescut, es veié forçat a posar l’espatlla per ajudar Jesús (Cfr. Mc XV, 21). Fer-se voluntàriament Cirineu de Crist, acompanyar tan de prop la seva Humanitat adolorida, reduïda a una desferra, per una ànima enamorada no significa cap desventura, ans dóna la certesa de la proximitat de Déu, que ens beneeix amb aquesta elecció.

No són poques les persones que molt sovint m’han comentat amb sorpresa, l’alegria que, gràcies a Déu, tenen i contagien els meus fills a l’Opus Dei. Davant l’evidència d’aquesta realitat, sempre responc amb la mateixa explicació, ja que no en conec d’altra: el fonament de la seva felicitat consisteix a no tenir por de la vida ni de la mort, a no encongir-se davant la tribulació, en l’esforç quotidià de viure amb esperit de sacrifici, constantment disposats —malgrat la personal misèria i feblesa— a negar-se a ells mateixos, a condició que facin el camí cristià més suportable i amable als altres.

Gira un altre cop la mirada sobre la teva vida i demana perdó per aquest tret i per aquell altre que salten de seguida als ulls de la teva consciència; pel mal ús que fas de la llengua; per aquests pensaments que giren contínuament al voltant de tu mateix; per aquest judici crític consentit que et preocupa d’una manera tan poca-solta, i que et causa una perenne inquietud i una angoixa per sempre… Que podeu ésser molt feliços! Que el Senyor ens vol contents, embriacs d’alegria, anant pels mateixos camins de ventura que Ell va recórrer! Només ens sentim malaurats quan ens entossudim a descaminar-nos, i ens fiquem en aquest viarany de l’egoisme i de la sensualitat; i encara pitjor si enfilem el dels hipòcrites.

El cristià ha de manifestar-se autèntic, veraç, sincer en totes les seves obres. En la seva conducta ha de traslluir-se un esperit: el de Crist. Si hi ha ningú que en aquest món tingui l’obligació de mostrar-se conseqüent, és el cristià, per tal com ha rebut en dipòsit, per a fer fructificar aquest do (Cfr. Lc XIX, 13), la veritat que allibera, que salva (Cfr. Ioh VIII, 32). Pare, em preguntareu, i com assoliré aquesta sinceritat de vida? Jesucrist ha lliurat a la seva Església tots els mitjans necessaris: ens ha ensenyat a pregar, a tractar amb el seu Pare Celestial; ens ha enviat el seu Esperit, el Gran Desconegut, que actua en la nostra ànima; i ens ha deixat aquests signes visibles de la gràcia que són els Sagraments. Fes-los servir. Intensifica la teva vida de pietat. Fes oració cada dia. I no enretiris mai les espatlles de la càrrega gustosa de la Creu del Senyor.

Ha estat Jesús qui t’ha invitat a seguir-lo com a bon deixeble, perquè facis la teva travessia de la terra sembrant la pau i el goig que el món no pot donar. Per això —hi insisteixo—, hem de caminar sense por de la vida i sense por de la mort, sense defugir a tot preu el dolor, que per a un cristià sempre és un mitjà de purificació i una ocasió d’estimar de debò els germans, aprofitant les mil circumstàncies de la vida ordinària.

Ens ha passat el temps. Haig de posar punt final en aquestes consideracions, amb què he intentat de remoure’t l’ànima, perquè responguessis concretant alguns propòsits, pocs, però ben determinats. Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim, per bé que en cap moment no et mancarà la Creu. Però aquesta Creu ja no serà un patíbul, sinó el tron des del qual regna Crist. I al seu costat, la seva Mare, Mare nostra també. La Verge Santa t’obtindrà la fortalesa que et cal per a caminar amb decisió darrera les petjades del seu Fill.

Fiqueu-vos sovint enmig dels personatges del Nou Testament. Assaboriu aquelles escenes commovedores en les quals el Mestre actua amb gestos divins i humans, o bé relata amb trets humans i divins la història sublim del perdó, la del seu Amor ininterromput pels seus fills. Aquests transsumptes del Cel també es renoven ara, en la perenne actualitat de l’Evangeli: es palpa, es nota, podem afirmar que es toca amb les mans la protecció divina; una empara que guanya en vigoria, quan anem avançant malgrat les ensopegades, quan comencem i tornem a començar, perquè això és la vida interior, viscuda amb l’esperança en Déu.

Sense aquest afany de superar els obstacles de dins i de fora, no se’ns concedirà el premi. Cap atleta no serà premiat, si no lluita de debò (2 Tim II, 5), i no fóra autèntic el combat si faltava l’adversari contra el qual calia lluitar. Així és que si no hi ha adversari, no hi haurà corona; perquè no pot haver-hi un vencedor on no hi ha un vençut (St. Gregori, De perfecta christiani forma [PL 46, 386]).

Lluny de descoratjar-nos, les contrarietats han d’ésser un estímul per créixer com a cristians: en aquesta lluita ens santifiquem, i la nostra tasca apostòlica adquireix una major eficàcia. En meditar sobre aquests moments en què Jesucrist —a l’Hort de les Oliveres i més endavant, en l’abandó i el ludibri de la Creu— accepta i ama la Voluntat del Pare, mentre sent el pes gegantí de la Passió, ens hem de convèncer que per imitar Crist, per a ser-ne uns bons deixebles, cal que ens abracem al seu consell: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi (Mt XVI, 24). Per això, m’agrada de demanar a Jesús, per a mi: Senyor, cap dia sense creu! Així, amb la gràcia divina, es reforçarà el nostre caràcter, i farem de punt de suport al nostre Déu, per damunt de les nostres misèries personals.

Comprèn-ho: si en clavar un clau a la paret, no hi trobessis resistència, què hi podries penjar? Si no ens enrobustim, amb l’auxili diví, mitjançant el sacrifici, no arribarem a tenir la condició d’instruments del Senyor. En canvi, si ens decidim a aprofitar amb alegria les contrarietats, per amor de Déu, no ens costarà davant les coses difícils i desagradables, davant les coses dures i incòmodes, d’exclamar amb els Apòstols Jaume i Joan: podem! (Mc X, 39).

Amb l’esguard vers el Cel

Cresquem en esperança, que així ens refermarem en la fe, fonament d’allò que esperem, i convenciment d’allò que no veiem (Hebr XI, 1). Cresquem en aquesta virtut, que és una súplica al Senyor perquè acreixi la seva caritat envers nosaltres, ja que solament l’home confia de veres en allò que estima amb totes les forces. I val la pena d’estimar el Senyor. Vosaltres haureu experimentat, com jo, que la persona enamorada es lliura segura, amb una sintonia meravellosa, en la qual els cors bateguen en un mateix voler. I què serà l’Amor de Déu? ¿No sabeu que Crist ha mort per cada un de nosaltres? Sí, per aquest cor nostre, pobre, petit, s’ha consumat el sacrifici redemptor de Jesús.

El Senyor ens parla sovint del premi que ens ha guanyat amb la seva Mort i la seva Resurrecció. Vaig a preparar-vos un lloc. l quan hi hagi anat i us hagi preparat lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè sigueu també vosaltres allà on sóc jo (Ioh XIV, 2-3). El Cel és la meta del nostre camí terrenal. Jesucrist ens ha precedit i allà, en companyia de la Verge i de sant Josep —que tant venero—, dels Àngels i dels sants, espera la nostra arribada.

No han faltat mai els heretges —ni en l’època apostòlica— que han intentat arrencar l’esperança als cristians. Si es predica que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres diuen que no hi ha resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc el Crist no ha ressuscitat. I, si el Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és vana, també la vostra fe…(1 Cor XV, 12-14). La divinitat del nostre camí —Jesús, camí, veritat i vida (Cfr. Ioh XIV, 6)— és penyora segura que s’acaba en la felicitat eterna, si no ens apartem d’Ell.

No oblideu, però, que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança, i tolera també que ens diguin bojos i que ens prenguin per necis.

És l’hora d’estimar la mortificació passiva, que ve —oculta o descarada i insolent— quan no l’esperem. Arriben a ferir les ovelles amb els rocs que s’haurien de tirar als llops: el seguidor de Crist experimenta en la seva carn que, aquells qui l’haurien d’estimar, es comporten amb ell d’una manera que va de la malfiança a l’hostilitat, de la sospita a l’odi. El miren amb recel, com a un mentider, perquè no creuen que hi pugui haver una relació personal amb Déu, vida interior; en canvi, amb l’ateu i amb l’indiferent, d’ordinari díscols i desvergonyits, s’emplenen d’amabilitat i de comprensió.

I potser el Senyor permet que el seu deixeble es vegi atacat amb l’arma de les injúries personals, que no és mai honrosa per a qui l’empunya; amb l’ús de llocs comuns, fruit tendenciós i delictuós d’una propaganda aclaparadora i mentidera: perquè això d’estar dotats de bon gust i de mesura, no és cosa de tots.

Els qui sostenen una teologia incerta i una moral relaxada, sense frens; els qui practiquen segons llur caprici personal una litúrgia dubtosa, amb una disciplina de hippies i un govern irresponsable, no és estrany que propaguin, contra els qui només parlen de Jesucrist, zelotípies, sospites, falses denúncies, ofenses, maltractaments, humiliacions, xerrameques i vexacions de tota mena.

Així esculpeix Jesús les ànimes dels seus, sense deixar de donar-los interiorment serenitat i goig, perquè entenen molt bé que —amb cent mentides plegades— els dimonis no són capaços de fer una veritat: i fixa en llurs vides el convenciment que tan sols es trobaran còmodes quan es decideixin a no voler-hi estar.