Llistat de punts

La figuera estèril

També és sant Mateu qui ens explica que Jesús tornava de Betània amb fam (Cfr. Mt XXI, 18). A mi, Crist sempre em commou, i particularment quan veig que és Home vertader, perfecte, tot essent alhora perfecte Déu, per a ensenyar-nos d’aprofitar fins i tot la nostra indigència i les nostres debilitats personals, per tal d’oferir-nos enterament —tal com som— al Pare, que accepta de gust aquest holocaust.

Tenia fam. El Faedor de l’univers, el Senyor de totes les coses té gana! Senyor, us agraeixo que —per inspiració divina— l’escriptor sagrat hagi deixat aquest rastre en aquest passatge, amb un detall que m’obliga a estimar-vos més, que m’anima a desitjar vivament la contemplació de la vostra Humanitat Santíssima! Perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), perfecte Déu, i perfecte Home de carn i ossos, com tu, com jo.

¿No t’has demanat mai, mogut per una curiositat santa, com dugué a terme Jesucrist aquest devessall d’amor? Altra vegada sant Pau s’ocupa de respondre’ns: essent, ell, de condició divina, (…) malgrat això s’anorreà ell mateix, prenent la condició d’esclau esdevenint consemblant als homes (Phil II, 6-7). Fills, meravelleu-vos agraïts davant aquest misteri, i apreneu: tot el poder, tota la majestat, tota la bellesa, tota l’harmonia infinita de Déu, les seves grans i incommensurables riqueses, tot un Déu!, restà amagat en la Humanitat de Crist per servir-nos. L’Omnipotent es presenta decidit a enfosquir la seva glòria durant un temps, per tal de facilitar l’encontre redemptor amb les seves criatures.

Déu, escriu l’Evangelista sant Joan, mai ningú no l’ha vist. El Fill Unigènit, que és al si del Pare, és qui l’ha fet conèixer (Ioh I, 18), compareixent davant la mirada atònita dels homes: primer, com un nadó, a Betlem; després, com un nen igual que els altres; més endavant, en el Temple, com un adolescent assenyat i espavilat; i, finalment, amb aquella figura amable i atraient del Mestre, que removia els cors de les multituds que l’acompanyaven entusiasmades.

N’hi ha prou amb uns trets de l’Amor de Déu que s’encarna, i la seva generositat ens toca l’ànima, ens encén, ens empeny suaument a un dolor contrit pel nostre comportament, mesquí i egoista en tantes ocasions. A Jesucrist no li fa res de rebaixar-se per elevar-nos de la misèria a la dignitat de fills de Déu, de germans seus. Tu i jo, en canvi, sovint ens enorgullim nèciament dels dons i talents rebuts, fins a convertir-los en pedestal per a imposar-nos als altres, com si el mèrit d’unes accions, acabades amb una perfecció relativa, depengués exclusivament de nosaltres: què tens, tu, que no ho hagis rebut de Déu? I, si ho has rebut, de què presumeixes com si no ho haguessis rebut? (1 Cor IV, 7).

En considerar la donació de Déu i el seu anorreament —parlo perquè ho meditem, pensant cadascú en ell mateix—, la vanaglòria, la presumpció del superbiós es revela com un pecat horrible, justament perquè col·loca la persona a l’extrem oposat al model que Jesucrist ens ha assenyalat amb la seva conducta. Penseu-ho a poc a poc: Ell es va humiliar, essent Déu. L’home, envanit pel seu propi jo, pretén d’enaltir-se a tota costa, sense reconèixer que és fet d’un dolent fang de càntir.

Vida ordinària i contemplació

Tornem al Sant Evangeli i aturem-nos en allò que ens diu sant Mateu, al capítol vint-i-u. Ens hi relata que Jesús, mentre tornava a la ciutat, va tenir gana i en veure una figuera a la vora del camí, s’hi acostà (Mt XXI, 18-19). Quina alegria, Senyor, de veure-us amb gana, de veure-us també al pou de Sicar, assedegat! (Cfr. Ioh IV, 7) —Us contemplo perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque): veritable Déu, però veritable Home: amb carn com la meva. S’anorreà, prenent la condició d’esclau (Phil II, 7), perquè jo mai no dubtés que m’entén, que m’estima.

Tingué gana. Quan ens cansem —a la feina, a l’estudi, a la tasca apostòlica—, quan vegem l’horitzó enfosquit, aleshores, els ulls envers Crist: envers Jesús bo, envers Jesús cansat, envers Jesús famolenc i assedegat. I com us feu entendre, Senyor! Com us feu estimar! Us ens mostreu com nosaltres, en tot llevat del pecat: perquè palpem que amb Vós podrem vèncer les nostres males inclinacions, les nostres culpes. Perquè no importen ni el cansament, ni la fam, ni la set, ni les llàgrimes… Crist es va fatigar, tingué fam, estigué assedegat, va plorar. Allò que compta és la lluita —una contesa amable, ja que el Senyor s’està sempre al nostre costat— per complir la voluntat del Pare que està en el Cel (Cfr. Ioh IV, 34).

Però els deixebles —escriu sant Joan— no conegueren que era Jesús. Aleshores, Jesús els digué: nois, que teniu res per menjar? (Ioh XXI, 4-5). Aquesta escena familiar de Crist, a mi, m’omple de goig. Que digui això Jesucrist, Déu! Ell, que ja té un cos gloriós! Tireu la xarxa per la banda dreta, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure a causa de l’abundor de peixos (Ioh XXI, 6). Ara ho entenen. Torna al cap d’aquells deixebles allò que en tantes d’ocasions han sentit de llavis del Mestre: pescadors d’homes, apòstols. I veuen que tot és possible, perquè és Ell qui dirigeix la pesca.

Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava digué a Pere: és el Senyor (Ioh XXI, 7). L’amor, l’amor ho veu de lluny estant. L’amor és el primer que copsa aquestes delicadeses. Aquell Apòstol adolescent, amb l’estimació ferma que sent envers Jesús, ja que estimava Crist amb tota la puresa i tota la tendresa d’un cor que mai no ha estat corromput, exclamà: és el Senyor!

Simó Pere, tot just sentí és el Senyor, va cenyir-se la túnica i es tirà a l’aigua (Ioh XXI, 7). Pere és la fe. I es llança al mar, ple d’una audàcia meravellosa. Amb l’amor de Joan i la fe de Pere, fins on arribarem nosaltres?