Llistat de punts

No n’hi ha prou, certament, amb aquesta capacitat personal: ningú no se salva sense la gràcia de Crist. Però si l’individu conserva i conrea un principi de rectitud, Déu li aplanarà el camí; i podrà ésser sant perquè ha sabut viure com un home de bé.

Potser haureu observat altres casos, en un cert sentit contraposats: tants que n’hi ha que es diuen cristians —perquè han estat batejats i reben uns altres Sagraments—, però que es mostren deslleials, mentiders, insincers, superbiosos… I cauen de cop. Semblen estels que brillen un moment en el cel i, tot d’una, es precipiten irremissiblement.

Si acceptem la nostra responsabilitat de fills seus, Déu ens vol molt humans. Que el cap toqui el cel, però tenint els peus ben segurs a la terra. El preu de viure en cristià no és deixar d’ésser homes o abdicar de l’esforç per adquirir aquestes virtuts que alguns tenen, fins i tot sense conèixer Crist. El preu de cada cristià és la Sang redemptora de Nostre Senyor, que vol que siguem —hi insisteixo— molt humans i molt divins, amb l’afany diari d’imitar-lo a Ell, que és perfectus Deus, perfectus homo.

Ego sum via, veritas et vita (Ioh XIV, 6). Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Amb aquestes inequívoques paraules, el Senyor ens ha mostrat quina és la sendera que mena a la felicitat eterna. Ego sum via: Ell és l’únic viarany que enllaça el Cel amb la terra. Ho declara a tots els homes, però especialment ens ho recorda als qui, com tu i com jo, li hem dit que estem decidits a prendre’ns seriosament la nostra vocació de cristians, de manera que Déu es trobi sempre present en els nostres pensaments, en els nostres llavis i en totes les accions nostres, també en aquelles més ordinàries i corrents.

Jesús és el camí. Ell ha deixat en aquest món les petjades clares dels seus passos, senyals indelebles que ni el desgast dels anys ni la perfídia de l’enemic no han aconseguit d’esborrar. lesus Christus heri, et hodie; ipse et in saecula (Hebr XIII). Com m’agrada de recordar-ho!: Jesucrist, el mateix que ahir era per als Apòstols i la gent que el cercava, viu avui per a nosaltres, i viurà pels segles. Som els homes els qui de vegades no arribem a descobrir-ne el rostre, perennement actual, perquè mirem amb ulls cansats o tèrbols. Ara, en començar aquesta estona d’oració al costat del Sagrari, demana-li, com el cec de l’Evangeli: Domine, ut videam! (Lc XVIII, 41), Senyor, que hi vegi!, que s’empleni la meva intel·ligència de llum i que la paraula de Crist penetri en la meva ment; que arreli en la meva ànima la seva Vida, perquè em transformi en vista a la Glòria eterna.

Jesucrist, Senyor Nostre, s’encarnà i prengué la nostra naturalesa per mostrar-se a la humanitat com el model de totes les virtuts. Apreneu de mi, ens invita, que sóc benigne i humil de cor (Mt XI, 29).

Més endavant, quan explica als Apòstols el senyal pel qual els reconeixeran com a cristians, no diu: perquè sou humils. Ell és la puresa més sublim, l’Anyell immaculat. Res no podria tacar la seva santedat perfecta, sense màcula (Cfr. Ioh VIII, 46). Però tampoc no indica: s’adonaran que estan davant els meus deixebles perquè sou castos i nets.

Passà per aquest món amb el despreniment més complet dels béns de la terra. Tot essent el Creador i el Senyor de tot l’univers, li faltava fins i tot el lloc per a reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20). Això no obstant, no comenta: sabran que sou dels meus perquè no us heu aferrat a les riqueses. S’està quaranta dies amb les seves nits, al desert, dejunant rigorosament (Cfr. Mt IV, 2), abans de dedicar-se a la predicació de l’Evangeli. I, d’igual manera, no afirma als seus: comprendran que serviu Déu, perquè no sou goluts ni bevedors.

La característica que distingirà els apòstols, els cristians autèntics de tots els temps, l’hem sentida: en això —justament en això— coneixeran tots que sou els meus deixebles, que us teniu amor els uns als altres (Ioh XIII, 35).

Em sembla perfectament lògic que els fills de Déu hagin restat sempre remoguts —com tu i jo, en aquests moments— davant aquesta insistència del Mestre. El Senyor no estableix com a prova de la fidelitat dels seus deixebles, els prodigis o els miracles inaudits, bé que els ha conferit el poder de fer-los, en l’Esperit Sant. Què els comunica? Coneixeran que sou els meus deixebles si us estimeu recíprocament (St. Basili, Regula efusius tractatae, III, 1 [PG 31, 918]).

La Humanitat Santíssima de Crist

Com podrem superar aquests inconvenients? ¿Com aconseguirem d’enfortir-nos en aquella decisió, que comença a semblar-nos molt pesada? Inspirant-nos en el model que ens mostra la Verge Santíssima, la nostra Mare: una ruta molt ampla, que necessàriament passa a través de Jesús.

Per acostar-nos a Déu, hem d’emprendre el camí just, que és la Humanitat Santíssima de Crist. És per això que jo aconsello sempre la lectura de llibres que expliquen la Passió del Senyor. Aquests escrits, plens de sincera pietat, ens duen a la ment el Fill de Déu, Home com nosaltres i Déu vertader, que estima i que pateix en la seva carn per la Redempció del món.

Fixeu-vos en una de les devocions més arrelades entre els cristians, en el rés del Sant Rosari. L’Església ens anima a la contemplació dels misteris: perquè se’ns gravi en el cap i en la imaginació, amb el goig, el dolor i la glòria de Santa Maria, l’exemple esbalaïdor del Senyor, en els seus trenta anys d’obscuritat, en els seus tres anys de predicació, en la seva Passió afrontosa i en la seva gloriosa Resurrecció.

Seguir Crist: heus aquí el secret. Acompanyar-lo tan d’a prop, que visquem amb Ell, com aquells primers dotze; tan d’a prop que ens hi identifiquem. No trigarem a afirmar, quan no haurem posat entrebancs a la gràcia, que ens hem revestit de Nostre Senyor Jesucrist (Cfr. Rom XIII, 14). Es reflecteix el Senyor en el nostre comportament, com en un espill. Si aquest és com cal, recollirà el semblant amabilíssim del nostre Salvador sense desfigurar-lo, sense caricatures: i els altres tindran la possibilitat d’admirar-lo, de seguir-lo.

En aquest esforç per identificar-se amb Crist, he distingit quatre esglaons: cercar-lo, trobar-lo, tractar-lo, estimar-lo. Potser enteneu que us trobeu com en la primera etapa. Busqueu-lo amb il·lusió, busqueu-lo en vosaltres mateixos amb totes les vostres forces. Si obreu amb aquest deler, gosaré garantir que ja l’heu trobat, i que heu començat a tractar-lo i a estimar-lo, i a tenir la vostra conversa en el Cel (Cfr. Phil III, 20).

Prego al Senyor que ens decidim a alimentar en les nostres ànimes l’única ambició noble, l’única que val la pena: anar juntament amb Jesucrist, com ho feren la seva Mare Beneïda i el Sant Patriarca, amb ànsia, amb abnegació, sense deixar res. Participarem en la benaurança de la divina amistat —en un recolliment interior, compatible amb les nostres obligacions professionals i amb les del ciutadà—, i li agrairem la delicadesa i la claredat amb què Ell ens ensenya a complir la Voluntat del Pare Nostre que és al Cel.

La Trinitat Beatíssima

Havíem començat amb pregàries vocals, senzilles, encantadores, que vam aprendre en la nostra infantesa, i que mai no ens agradaria d’abandonar. L’oració, que va començar amb aquesta ingenuïtat pueril, es desenvolupa ara en un canal ample, tranquil i segur, ja que segueix el pas de l’amistat amb Aquell que va afirmar: Jo sóc el camí (Ioh XIV, 6). Si estimem Crist així, si amb una divina gosadia ens refugiem en l’obertura que la llança va deixar en el seu Costat, s’acomplirà la promesa del Mestre: si algú m’estima, guardarà la meva paraula, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada (Ioh XIV, 23).

El cor sent necessitat, aleshores, de distingir i adorar cada una de les Persones divines. En certa manera és una descoberta, la que fa l’ànima en la vida sobrenatural, com les d’un marrec que va obrint els ulls a l’existència. I s’entreté amorosament amb el Pare i amb el Fill i amb l’Esperit Sant; i se sotmet fàcilment a l’activitat del Paraclet vivificador, que se’ns dóna sense que ho meresquem: els dons i les virtuts sobrenaturals!

S’acaba el trajecte en trobar el poblat, i a aquells dos que —sense adonar-se’n— han estat ferits al fons del cor tocats per la paraula i l’amor del Déu fet Home, els dol que se’n vagi. perquè Jesús els saluda amb gest de fer veure que anava més enllà (Lc XXIV, 28). Mai no s’imposa, aquest Senyor Nostre. Vol que el cridem lliurement, així que hem entrevist la puresa de l’Amor, que ens ha ficat en l’ànima. Hem de deturar-lo per força i pregar-li: quedeu-vos amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar (Lc XXXIV, 29), ja es va fent de nit.

Som així: sempre poc agosarats, tal vegada per insinceritat, o tal vegada per pudor. En el fons, pensem: quedeu-vos amb nosaltres, ja que les tenebres ens envolten l’ànima, i solament Vós sou llum, solament Vós podeu calmar aquesta ànsia que ens consumeix. Perquè d’entre les coses belles, honestes, no ignorem quina és la primera: posseir sempre Déu (St. Gregori de Nazianze, Epistolae, CCXII [PG 37, 349]).

I Jesús es queda. Els ulls se’ns obren com els de Cleofàs i el seu company, quan Crist parteix el pa; i encara que Ell torni a desaparèixer de la nostra vista, també serem capaços de reprendre la marxa —es va fent fosc—, per parlar d’Ell als altres, perquè tanta alegria no cap en un sol pit.

Camí d’Emmaús. El Nostre Déu ha omplert de dolçor aquest nom. I Emmaús és el món sencer, perquè el Senyor ha obert els camins divins de la terra.