Llistat de punts

Permeteu-me una curta digressió que fa perfectament al cas. Mai no he preguntat a ningú dels qui se m’han acostat què pensava en política: no m’interessa! Amb aquesta norma de la meva conducta, us manifesto una realitat molt ficada en l’entranya de l’Opus Dei, al qual amb la gràcia i la misericòrdia divines m’he dedicat completament, per servir l’Església Santa. No m’interessa aquest tema, perquè els cristians gaudiu de la més plena llibertat, amb la consegüent responsabilitat personal, per intervenir com us sembli millor en qüestions d’índole política, social, cultural, etcètera, sense més límits que els que marca el Magisteri de l’Església. Només em preocuparia —pel bé de les vostres ànimes— si traspasséssiu aquests termes, ja que hauríeu creat una neta oposició entre la fe que afirmeu que volem professar i les vostres obres, i aleshores jo us ho diria amb tota claredat. Aquest sacrosant respecte a les vostres opcions, mentre no us apartin de la llei de Déu, no l’entenen els qui ignoren el veritable concepte de la llibertat que ens ha guanyat Crist en la Creu, qua libertate Christus nos liberavit (Gal IV, 31), els sectaris d’un extrem i de l’altre: els qui pretenen d’imposar com a dogmes llurs opinions temporals; o els qui degraden l’home, quan neguen el valor de la fe i la posen a mercè dels errors més brutals.

A la barca de Crist

Com a Nostre Senyor, a mi també m’agrada molt parlar de barques i xarxes, per tal que tots traguem d’aquestes escenes evangèliques propòsits ferms i determinats. Ens conta sant Lluc que uns pescadors rentaven i adobaven les xarxes a la vora del llac de Genesaret. Jesús s’apropa a aquelles barques atracades a la riba i puja en una: la de Simó. Amb quina naturalitat el Mestre s’enfila a la barca de cada un de nosaltres!: per complicar-nos la vida, com hom repeteix en to de queixa. Amb vosaltres i amb mi mateix s’ha topat el Senyor en el nostre camí, per complicar-nos l’existència delicadament, amorosament.

Després de predicar de la barca de Pere estant, es dirigeix als pescadors: duc in altum, et laxate retia vestra in capturam! (Lc V, 4), vogueu mar endins i caleu les xarxes! Refiats de la paraula de Crist, obeeixen i obtenen aquella pesca prodigiosa. I tot mirant Pere que, com Jaume i Joan, no se’n sabia avenir, el Senyor li explica: no temis, des d’ara seran homes el que has de pescar. I ells, havent dut les barques a terra, deixant totes les coses, el seguiren (Lc V, 10-11).

La teva barca —els teus talents, les teves aspiracions, ni res que assolexis— no t’ha de valer gens, si no és que la deixes a disposició de Jesucrist, que permetis que pugui entrar-hi amb llibertat, que no la converteixis en un ídol. Tu tot sol, amb la teva barca, si deixes de banda el Mestre, sobrenaturalment parlant, te’n vas de dret al naufragi. Únicament si admets, si cerques, la presència i el govern del Senyor, seràs lliure de les tempestes i dels contratemps de la vida. Posa-ho tot en les mans de Déu: que els teus pensaments, les bones aventures de la teva imaginació, les teves ambicions humanes nobles, els teus amors nets, passin pel cor de Crist. Altrament, tard o d’hora, s’enfonsaran amb el teu egoisme.

Si consents que Déu senyoregi la teva nau, que en sigui l’amo, quina seguretat!..., i també quan sembla que se n’absenta, que resta endormiscat, que se’n desentén, i que es desferma el temporal enmig de les tenebres més obscures. Diu sant Marc que els Apòstols es trobaven en aquestes circumstàncies; i Jesús, en veure’ls escarrassar-se remant, perquè el vent els era contrari, devers la quarta vetlla de la nit, es dirigí cap a ells caminant sobre el mar… Tingueu confiança! sóc jo, no tingueu por. I pujà amb ells a la barca, i el vent amainà (Mc VI, 48, 50-51).

Fills meus, ocorren tantes coses a la terra!.. Us podria explicar treballs, sofriments, maltractaments, martiris —no en trec ni una lletra— heroisme de moltes animes. Als nostres ulls, en la nostra intel·ligència brolla de vegades la impressió que Jesús dorm, que no ens sent; però sant Lluc ens conta com es comporta el Senyor amb els seus: tot navegant amb ells —els deixebles— Jesús s’adormí, mentre un fort temperi esvalotà les ones, talment que omplint-se la barca d’aigua, ells perillaven. Llavors s’atansaren a Ell, i el despertaren dient: Mestre, que estem perduts. I Jesús, posant-se dempeus, increpà el vent i la maror perquè es calmessin, i immediatament es van parar, i hi hagué una gran bonança. Llavors va dir-los: on és la vostra fe? (Lc VIII, 23-25).

Si ens donem, Ell se’ns dóna. Cal confiar plenament en el Mestre, cal abandonar-se en les seves mans, sense gasiveria; manifestar-li, amb les nostres obres, que la barca és seva; que volem que disposi al seu gust de tot el que ens pertany.

Acabo, acudint a la intercessió de Santa Maria, amb aquests propòsits: viure de fe; perseverar amb esperança; romandre aferrats a Jesucrist; estimar-lo de debò, de debò, de debò; recórrer i assaborir la nostra aventura d’Amor, puix que estem enamorats de Déu; deixar que Crist entri en la nostra pobra barca i que prengui possessió de la nostra ànima com a Amo i Senyor; manifestar-li amb sinceritat que ens esforçarem a mantenir-nos sempre en la seva presència, de dia i de nit, ja que Ell ens ha cridat a la fe: ecce ego quia vocasti me! (I Reg III, 9), i venim a la seva cleda, atrets pels seus crits i els xiulets de Bon Pastor, amb la certesa que és solament a la seva ombra que trobarem la veritable felicitat temporal i eterna.

Considereu ara el moment sublim en què l’arcàngel sant Gabriel anuncia a santa Maria el designi de l’Altíssim. La nostra Mare escolta, i pregunta per tal d’entendre millor què li demana el Senyor; en acabat, surt la resposta ferma: fiat! (Lc I, 38) —que es faci en mi segons la vostra paraula!—, el fruit de la millor llibertat: la de decidir-se per Déu.

En tots els misteris de la nostra fe catòlica, aleteja aquest cant a la llibertat. La Trinitat Beatíssima treu el món i l’home del no-res, en un lliure devessall d’amor. El Verb baixa del Cel i pren la nostra carn amb aquest segell estupend de la llibertat en la submissió: Heus aquí que vinc, com està escrit de mi al principi del llibre, per a complir, oh Déu!, la vostra voluntat (Hebr. X, 7). Quan arriba l’hora marcada per Déu per a salvar la humanitat de l’esclavitud del pecat, contemplem Jesucrist a Getsemaní, patint dolorosament fins a vessar una suor de sang (Cfr. Lc XXII, 44), que accepta espontàniament, rendint-s’hi, el sacrifici que el Pare li reclama: com un anyell conduit a l’escorxador, com una ovella muda davant els esquiladors (Is LIII, 7). Ja ho havia anunciat als seus, en una d’aquelles converses en les quals vessava el seu Cor, per tal que tots els qui l’estimen coneguin que Ell és el Camí —no n’hi ha d’altre— per arribar al Pare: per això, el Pare m’estima, perquè jo dono la vida per recobrar-la altre cop. Ningú no me la pren; sinó que sóc jo qui la dono, de la meva pròpia voluntat. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la (Ioh X, 17-18).

Preguntem-nos altra vegada, en la presència de Déu: Senyor, per què ens heu proporcionat aquest poder?; per què heu dipositat en nosaltres aquesta facultat d’escollir-vos o de rebutjar-vos? Vós desitgeu que emprem encertadament aquesta capacitat nostra. Senyor, què voleu que faci? (Cfr. Act IX, 6). I la resposta diàfana, precisa: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37).

Ho veieu? La llibertat adquireix el seu autèntic sentit quan s’exercita en servei de la veritat que rescata, quan es gasta cercant l’Amor infinit de Déu, que ens deslliga de tota servitud. Com més va, més augmenta el meu neguit d’anunciar amb grans crits aquesta riquesa insondable del cristià: la llibertat de la gloria dels fills de Déu! (Rom VIII, 21). És aquí on es resumeix la voluntat bona, que ens ensenya a encalçar el bé, després de distingir-lo del mal (St. Màxim Confessor, Capita de charitate, II, 32 [PG 90, 995]).

M’agradaria que meditéssiu sobre un punt fonamental, que ens enfronta amb la responsabilitat de la nostra consciència. Ningú no pot elegir per nosaltres: heus aquí el grau suprem de la dignitat en els homes: que per ells mateixos, i no per altres, s’adrecin cap al bé (St. Tomàs d’Aquino, Super epistolas S. Pauli lectura. Ad Romanos, cap. II, lect. III, 217 [ed. Marietti, Torino, 1953]). Molts de nosaltres hem heretat dels nostres pares la fe catòlica i, per gràcia de Déu, des que vam rebre el Baptisme, tot just acabats de néixer, començà en l’ànima la vida sobrenatural. Però hem de renovar, al llarg de la nostra existència —i fins i tot al llarg de cada jornada— el determini d’estimar Déu per damunt de totes les coses. És cristià, vull dir un veritable cristià, qui se sotmet a l’imperi de l’únic Verb de Déu (Orígenes, Contra Celsum, VIII, 36 [PG 11, 1571]), sense assenyalar condicions en aquest acatament, disposat a resistir la temptació diabòlica amb la mateixa actitud de Crist: el Senyor, el teu Déu adoraràs, i només a Ell serviràs (Mt IV, 10).