Llistat de punts

Algú de vosaltres, tal vegada, es pensarà que em refereixo exclusivament a un sector de persones selectes. No us enganyeu tan fàcilment, moguts per la covardia o per la comoditat. Tot al contrari: cal que sentiu la urgència divina d’ésser cadascú un altre Crist, ipse Christus, el mateix Crist; en poques paraules, la urgència que la nostra conducta discorri coherent amb les normes de la fe, ja que la nostra —la que hem de pretendre— no és pas una santedat de segona categoria, que no n’hi ha. I el principal requisit que se’ns demana —ben conforme a la nostra naturalesa—, consisteix a estimar: la caritat és el vincle de la perfecció (Col III, 14); caritat que hem de practicar d’acord amb els manaments explícits que el Senyor mateix establí: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37), sense reservar-nos res. És en això, que consisteix la santedat.

Jesús es va donar a Si mateix, esdevingut holocaust per amor. I tu, deixeble de Crist; tu, fill predilecte de Déu; tu, que has estat comprat a preu de Creu; tu també has d’estar disposat a negar-te a tu mateix. Així doncs, siguin quines siguin les circumstàncies concretes que travessem, ni tu ni jo no podem tenir una conducta egoista, aburgesada, còmoda, dissipada… —dispensa’m la sinceritat—, nècia! Si ambiciones l’estima dels homes i et sents ansiós d’ésser considerat o apreciat, i no cerques més que una vida platxeriosa, t’has desviat del camí… A la ciutat dels sants, només s’hi permet l’entrada i descansar i regnar amb el Rei pels segles eterns, a aquells qui passen per la via aspra, angosta, estreta de les tribulacions (Pseudo-Macari, Homiliae, XII, 5 [PG 34, 559]).

Cal que et decideixis voluntàriament a carregar-te la creu. Si no, amb la llengua diràs que imites Crist, però els fets ho desmentiran; així no arribaràs a tractar amb intimitat el Mestre, ni l’estimaràs de debò. És urgent que els cristians ens convencem bé d’aquesta realitat: no caminen prop del Senyor, quan no sabem privar-nos espontàniament de tantes coses que el capritx, la vanitat, el regal, l’interès reclamen… No ha de passar una jornada sense que l’hagis amanida amb la gràcia i la sal de la mortificació. I treu-te del cap aquesta idea que et trobes, aleshores, reduït a ésser desgraciat. Pobra felicitat serà la teva, si no aprens a vèncer-te a tu mateix, si et deixes esclafar i dominar per les passions i vel·leïtats, en comptes de carregar-te la creu amb valentia.

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.

Per tal de canalitzar l’oració, acostumo a materialitzar fins i tot allò que és més espiritual, cosa que potser també podria ajudar a algun de vosaltres. Nostre Senyor feia servir aquest procediment. Li agradava d’ensenyar amb paràboles, tretes de l’ambient que el voltava: del pastor i de les ovelles, del cep i de les sarments, de barques i de xarxes, de la llavor que el sembrador llança indiscriminadament…

Ha caigut en la nostra ànima la Paraula de Déu. Quina mena de terra li hem preparat? Hi abunden els rocs? És plena d’esbarzers? Potser és un indret massa trepitjat per caminar merament humans, petits, sense empenta? Senyor, que la meva parcel·la sigui terra bona, fèrtil, exposada generosament a la pluja i al sol; que la vostra sembra hi arreli; que produeixi espigues granades, bon blat.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments (Ioh XV, 5). Som a setembre i els ceps són carregats de plançons llargs, prims, flexibles i nuosos, atapeïts de fruit, a punt per a la verema. Mireu aquestes sarments plenes, perquè participen de la saba del tronc: només així s’han pogut convertir en polpa dolça i madura, que sadollarà d’alegria la vista i el cor de la gent (Cfr. Ps CIII, 15), aquells minúsculs brots d’uns mesos abans. Qui sap si a terra encara hi ha uns pals solts, mig enterrats. També eren sarments, però assecades, eixarreïdes. Són el símbol més gràfic de l’esterilitat. Perquè sense mi, no podeu fer res (Ioh XV, 5).

El tresor. Afigureu-vos el goig immens de l’afortunat que el troba. S’han acabat les estretors, les angoixes. Ven tot el que té i compra aquell camp. Tot el seu cor batega allà: on amaga la seva riquesa (Cfr. Mt. 21). El nostre tresor és Crist. No ens ha de fer res de llençar per la borda tot el que siguin noses, per poder seguir-lo. I la barca, sense aquest llast inútil, navegarà de dret cap al port segur de l’Amor de Déu.

En admirar i estimar autènticament la Humanitat Santíssima de Jesús, descobrirem, una a una, les seves nafres. I en aquests temps de purgació passiva, penosos, forts, de llàgrimes dolces o amargues que procurem d’amagar, ens caldrà ficar-nos dins de cada una d’aquelles Santíssimes Ferides: per tal de purificar-nos, per complaure’ns en aquesta Sang redemptora, per enfortir-nos. Hi acudirem com els coloms que, segons que diu l’Escriptura (Cfr. Cant II, 14), s’arreceren en els nius dels espadats a l’hora de la tempesta. Ens ocultem en aquest refugi, per trobar la intimitat de Crist: i veurem com la seva manera de conversar és suau i el seu rostre formós (Cfr. Cant II, 14), perquè els qui coneixen que la seva veu és dolça i agradable, són els qui reberen la gràcia de l’Evangeli, que els fa dir: Vós teniu paraules de vida eterna (St. Gregori de Nissa, In Canticum Canticorum homiliae, V [PG 44, 879]).