Llistat de punts

Totes les festes de la Mare de Déu són grans, perquè constitueixen ocasions que l’Església ens ofereix per demostrar amb fets el nostre amor a Santa Maria. Però si d’aquestes festivitats, n’havia d’escollir una, m’estimo més la d’avui: la Maternitat divina de la Verge Santíssima.

Aquesta celebració ens porta a considerar alguns dels misteris centrals de la nostra fe: a meditar en l’Encarnació del Verb, obra de les tres Persones de la Trinitat Santíssima. Maria, Filla de Déu Pare, per l’Encarnació del Senyor en les seves entranyes immaculades és Esposa de Déu Esperit Sant i Mare de Déu Fill.

Quan la Verge va respondre que sí, lliurement, a aquells designis que el Creador li revelava, el Verb diví va assumir la naturalesa humana: l’ànima racional i el cos format en el si puríssim de Maria. La naturalesa divina i la humana s’unien en una única Persona: Jesucrist, veritable Déu i, d’aleshores ençà, veritable Home; Unigènit etern del Pare i, a partir d’aquell moment, com a Home, fill veritable de Maria: per això la Nostra Senyora és la Mare del Verb encarnat, de la segona persona de la Santíssima Trinitat que ha unit a ella per sempre, —sense confusió— la naturalesa humana. Podem dir ben alt a la Verge Santa, com la millor lloança, aquestes paraules que expressen la seva més alta dignitat: Mare de Déu.

Fe del poble cristià

Aquesta ha estat sempre la fe segura. En contra d’aquells qui la van negar, El Concili d’Efès proclamà que si hi ha algú que no confessa que l’Emmanuel és veritablement Déu i, que per això la Verge Santíssima és Mare de Déu, ja que engendrà segons la carn el Verb de Déu encarnat, sigui anatema (Concili d’Efès, can. 1, Denxinger-Schön. 252 [113]).

La història ens ha conservat testimonis de l’alegria dels cristians davant aquestes decisions clares, netes, que reafirmaven allò que tothom creia: tot el poble de la ciutat d’Efès, de les primeres hores del matí fins a la nit, estigué ansiós en espera de la resolució… Quan es va saber que l’autor de les blasfèmies havia estat deposat, tothom a una sola veu començà a glorificar Déu i a aclamar el Sínode, perquè havia caigut l’enemic de la fe. Tan bon punt havíem sortit de l’església, vam ésser acompanyats amb torxes a les nostres cases. Era de nit: tota la ciutat estava alegre i enllumenada (St Ciril d’Alexandria, Epistolae, 24 [PG 77, 138]). Així ho escriu sant Ciril, i no puc negar que, tot i que hi ha una distància de disset segles, aquella reacció de pietat m’impressiona profundament.

Vulgui Déu Nostre Senyor que aquesta mateixa fe cremi en els nostres cors, i que brolli dels nostres llavis un cant d’acció de gràcies: perquè la Trinitat Santíssima, en haver elegit Maria com a Mare de Crist, Home com nosaltres, ens ha posat a cadascú sota el seu mantell maternal. És Mare de Déu i Mare Nostra.

Continuem ara considerant aquest misteri de la Maternitat divina de Maria, en una oració callada, afirmant des del fons de l’ànima: Verge, Mare de Déu: Aquell que el Cel no pot contenir, s’ha reclòs en el vostre si per fer-se carn d’home (Al·leluia de la Missa de la Maternitat divina de Maria).

Mireu què ens fa recitar avui la litúrgia: benaurades siguin les entranyes de la Verge Maria, que acolliren el Fill del Pare etern (Antífona ad Communionem en la Missa comuna de la B. Verge M.). Una exclamació vella i nova, humana i divina. És com si diguéssim al Senyor, tal com es fa en certs indrets per exalçar una persona: beneïda sigui la mare que et portà al món!

La Humanitat Santíssima de Crist

Com podrem superar aquests inconvenients? ¿Com aconseguirem d’enfortir-nos en aquella decisió, que comença a semblar-nos molt pesada? Inspirant-nos en el model que ens mostra la Verge Santíssima, la nostra Mare: una ruta molt ampla, que necessàriament passa a través de Jesús.

Per acostar-nos a Déu, hem d’emprendre el camí just, que és la Humanitat Santíssima de Crist. És per això que jo aconsello sempre la lectura de llibres que expliquen la Passió del Senyor. Aquests escrits, plens de sincera pietat, ens duen a la ment el Fill de Déu, Home com nosaltres i Déu vertader, que estima i que pateix en la seva carn per la Redempció del món.

Fixeu-vos en una de les devocions més arrelades entre els cristians, en el rés del Sant Rosari. L’Església ens anima a la contemplació dels misteris: perquè se’ns gravi en el cap i en la imaginació, amb el goig, el dolor i la glòria de Santa Maria, l’exemple esbalaïdor del Senyor, en els seus trenta anys d’obscuritat, en els seus tres anys de predicació, en la seva Passió afrontosa i en la seva gloriosa Resurrecció.

Seguir Crist: heus aquí el secret. Acompanyar-lo tan d’a prop, que visquem amb Ell, com aquells primers dotze; tan d’a prop que ens hi identifiquem. No trigarem a afirmar, quan no haurem posat entrebancs a la gràcia, que ens hem revestit de Nostre Senyor Jesucrist (Cfr. Rom XIII, 14). Es reflecteix el Senyor en el nostre comportament, com en un espill. Si aquest és com cal, recollirà el semblant amabilíssim del nostre Salvador sense desfigurar-lo, sense caricatures: i els altres tindran la possibilitat d’admirar-lo, de seguir-lo.