Llistat de punts

Potser em diràs: i per què hauria d’esforçar-me? No et responc jo, sinó sant Pau: l’Amor de Crist ens urgeix (2 Cor V, 14). Tot l’espai d’una existència és poc per a eixamplar els límits de la teva caritat. Des del primeríssim començament de l’Opus Dei he manifestat la meva gran taleia de repetir sense parar, per a les ànimes generoses que es decideixin a traduir-lo en obres, aquell crit de Crist: en això coneixeran tots que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres (Ioh XIII, 35). Ens coneixeran justament per això, perquè la caritat és el punt d’arrencada de qualsevol activitat d’un cristià.

Ell, que és la mateixa puresa, no assegura que els seus deixebles seran coneguts per la netedat de llur vida. Ell, que és la sobrietat, que ni tan sols disposa d’una pedra on reclinar el cap (Cfr. Mt VIII, 20), que va passar tants dies dejunant i en recés (Cfr. Mt IV, 2), no manifesta als Apòstols: us coneixeran com a escollits meus per tal com no sou menjaires ni bevedors.

La vida neta de Crist era —tal com ho ha estat i ho serà en totes les èpoques— una bufetada per a aquella societat d’aleshores, com ara sovint tan podrida. La seva sobrietat, una altra fuetada per als qui contínuament banquetejaven, i es provocaven el vòmit després de menjar per poder continuar menjant, complint a la lletra les paraules de Saule: converteixen el ventre en un déu (Cfr. Phil III, 19).

Que Jesucrist és el model nostre, de tots els cristians, ho sabeu perfectament perquè ho heu sentit i meditat sovint. A més, heu ensenyat tantes ànimes, en aquest apostolat —tracte humà amb sentit diví— que forma ja una part del vostre jo; i ho heu recordat, quan calia, tot servint-vos d’aquest mitjà meravellós de la correcció fraterna, per tal que el qui us escoltava comparés el seu comportament amb el del nostre Germà primogènit, el Fill de Maria, Mare de Déu i Mare nostra.

Jesús és el model. Ho ha dit Ell: discite a me (Mt XI, 29), apreneu de mi. I avui desitjo parlar-vos d’una virtut que sense que sigui l’única ni la primera, és cert que actua en la vida cristiana com la sal que preserva de la corrupció, i constitueix la pedra de toc per a l’ànima apostòlica: la virtut de la santa puresa.

Certament, la caritat teologal se’ns mostra com la virtut més alta; però la castedat resulta el mitjà sine qua non, una condició imprescindible per a aconseguir aquest diàleg íntim amb Déu; i quan no es guarda, si no hi ha lluita, un acaba cec; no es veu res, perquè l’home animal no pot percebre les coses que són de l’Esperit de Déu (1 Cor II, 14).

Nosaltres volem mirar amb ulls nets, animats per la predicació del Mestre: benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu (Mt V, 8). L’Església ha presentat sempre aquestes paraules com una invitació a la castedat. Guarden un cor sa, escriu sant Joan Crisòstom, aquells qui posseeixen una consciència completament neta o bé els qui amen la castedat. Cap virtut no és tan necessària com aquesta per a veure Déu (St. Joan Crisòstom. In Matthaeum homiliae, XV, 4 [PG 57, 227]).

L’exemple de Crist

Jesucrist, Senyor Nostre, al llarg de la seva vida terrenal, ha estat cobert d’improperis, l’han maltractat de totes les maneres possibles. Us en recordeu? Propalen que es comporta com un esvalotador i afirmen que està endimoniat(Cfr. Mt XI, 18). En una altra ocasió, interpreten malament les manifestacions del seu Amor infinit, i el titllen d’amic de pecadors(Cfr. Mt IX, 11).

Més endavant, a Ell, que és la penitència i la temprança, li retreuen que freqüenta la taula dels rics(Cfr. Lc XIX, 7). També l’anomenen despectivament fabri filius (Mt XIII, 55), fill del treballador, del fuster, com si això fos una injúria. Permet que l’apostrofin com a bevedor i golut… Deixa que l’acusin de tot, menys de no ésser cast. En això els ha tapat la boca, perquè vol que nosaltres conservem aquest exemple sense cap ombra: un model meravellós de puresa, de netedat, de llum, d’amor que sap cremar tot el món per purificar-lo.

A mi, m’agrada de referir-me a la santa puresa, contemplant tothora la conducta de Nostre Senyor. Ell posà de manifest una gran delicadesa en aquesta virtut. Fixeu-vos en allò que relata sant Joan quan Jesús, fatigatus ex itinere, sedebat sic supra fontem (Ioh IV, 6), cansat de la caminada, s’assegué al brocal del pou.

Abaixeu amb recolliment els ulls de l’ànima i reviviu a poc a poc l’escena: Jesucrist, perfectus Deus, perfectus homo (Símbol Quicumque), està fatigat per la caminada i pel treball apostòlic. Tal com potser us ha esdevingut algun cop a vosaltres, que acabeu rendits, perquè ja no podeu més. És commovedor de veure el Mestre esgotat. A més, té fam: els deixebles han anat al poble veí, a cercar quelcom per menjar. I té set.

Però més que la fatiga del cos, el consumeix la set d’ànimes. Per això, en arribar la samaritana, aquella dona pecadora, el cor sacerdotal de Crist s’aboca, diligent, per recobrar l’ovella perduda: oblidant el cansament, la fam i la set.

S’ocupava el Senyor en aquella gran obra de caritat, mentre els Apòstols tornaven de la ciutat, i mirabantur quia cum muliere loquebatur (Ioh IV, 27), es van sorprendre que parlés tot sol amb una dona. Quin compte! Quin amor a la virtut encantadora de la santa puresa, que ens ajuda a ser més forts, més ferms, més fecunds, més capaços de treballar per Déu, més capaços de totes les coses grans!