Llistat de punts

Fixem novament la mirada en el Mestre. Potser tu també escoltes en aquest moment el retret adreçat a Tomàs: porta el dit aquí, i mira les meves mans. Porta la mà i posa-la al meu costat, i no siguis més incrèdul, sinó fidel (Ioh XX, 27); i, amb l’Apòstol, sortirà de la teva ànima amb una sincera contrició, aquell crit: Senyor meu i Déu meu! (Ioh XX, 28), us reconec definitivament com a Mestre, i ja per sempre —amb el vostre auxili— atresoraré les vostres ensenyances i m’esforçaré a seguir-les amb lleialtat.

Unes pàgines abans, en l’Evangeli, revivim aquesta escena en què Jesús s’ha retirat en oració, i els deixebles són a prop, probablement contemplant-lo. Així que Ell va acabar, un d’aquests es decidí a suplicar-li: Senyor, ensenyeu-nos de pregar, tal com Joan n’ha ensenyat als seus deixebles. Jesús els respongué: quan pregueu, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom (Lc XI, 1-2).

Noteu com n’és de sorprenent, la resposta: els deixebles conviuen amb Jesucrist i, enmig dels seus col·loquis, el Senyor els indica com han de pregar; els revela el gran secret de la misericòrdia divina: que som fills de Déu, i que podem parlar confiadament amb Ell, com un fill enraona amb el seu pare.

Quan veig de quina manera alguns plantegen la vida de pietat, el tracte d’un cristià amb el seu Senyor, i em presenten aquesta imatge desagradable, teòrica, formulària, plagada de cantarelles sense ànima, que afavoreixen més l’anonimat que no pas la conversa personal, de tu a tu, amb el Nostre Pare Déu —l’oració vocal autèntica mai no suposa anonimat—, em recordo d’aquell consell del Senyor: quan pregueu, no xerreu com els gentils, que es pensen que es faran escoltar a còpia de xerrameca. No us feu, doncs, com ells: el vostre Pare ja sap de sobres allò que us convé, abans i tot que li ho demaneu (Mt VI, 7-8). I comenta un Pare de l’Església: penso que Crist ens mana d’evitar les oracions llargues; llargues, no quant al temps, sinó per la rècula inacabable de paraules… El Senyor mateix ens posà l’exemple de la vídua que a força de súpliques, vencé la resistència del jutge inic; i l’altre d’aquell inoportú que va arribar a deshora a la nit i per la seva tossuderia més que per l’amistat, va aconseguir que l’amic es llevés. Amb aquests dos exemples, ens mana que demanem constantment, però no component oracions interminables, sinó contant-li amb senzillesa les nostres necessitats (St Joan Crisòstom, In Matthaeum homiliae, XIX, 4 [PG, 57, 278]).

De tota manera, si en iniciar la vostra meditació no arribeu a concentrar l’atenció per a conversar amb Déu, us sentiu eixuts i us sembla que el pensament no és capaç d’expressar ni una idea, o bé que els vostres afectes resten insensibles, us aconsello allò que sempre he mirat de practicar en unes circumstàncies semblants: poseu-vos en presència del vostre Pare, i manifesteu-li, si més no: Senyor, no sé pregar; que no se m’acudeix res per a explicar-vos-ho!... I estigueu segurs que en aquest mateix instant heu començat a fer oració.

Mai no m’he cansat i, amb la gràcia de Déu, no em cansaré mai de parlar d’oració. Fins al 1930, quan s’atansaven a mi, jove sacerdot, persones de totes les condicions —universitaris, obrers, sans i malalts, rics i pobres, sacerdots i seglars—, que miraven d’acompanyar el Senyor de més a prop, sempre els aconsellava: pregueu. I si n’hi havia algun que em responia: no sé ni tan solament com començar, li recomanava que es posés a la presència del Senyor i que li manifestés la seva inquietud, el seu ofec, amb aquesta mateixa queixa: Senyor, que no en sé! I així tants cops, en aquelles humils confidències, es concretava la intimitat amb Crist, un tracte assidu amb Ell.

Han passat molts anys, i no conec cap altra recepta. Si no et consideres preparat, ves a Jesús com ho feien els seus deixebles: ensenyeu-nos de pregar! (Lc XI, 1). Veuràs com l’Esperit Sant ajuda la nostra feblesa, perquè nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal, però el mateix Esperit facilita els nostres precs amb gemecs inefables (Rom VIII, 26), que no es poden contar, per tal com no hi ha maneres adients per a descriure’n tota la profunditat.

Quina fermesa que ens ha de donar la Paraula divina! No m’he inventat res, quan —al llarg del meu ministeri sacerdotal— he repetit i repeteixo incansablement aquest consell. És recollit a la Sagrada Escriptura, i d’aquí l’he après jo: Senyor! No em sé dirigir a Vós! Senyor, ensenyeu-nos de pregar! I ve tota aquesta insistència amorosa —llum, foc, ventada impetuosa— de l’Esperit Sant, que encén la flama i la fa capaç de provocar incendis d’amor.