Llistat de punts

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d'aquell continent. —Se t'encengueren de foc els ulls, s'omplí d’impaciència la teva ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em digueres: ¿serà possible que, a l'altre costat d’aquests mars, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et donares la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d'instruments dòcils.

Quina compassió que t'inspiren!… Voldries dir-los a crits que perden el temps… ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu —miserable— has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

—Prega, mortifica't, i després —¡en tens obligació!— desperta'ls d'un a un, i explica'ls —també d'un a un— que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t'has anat enxiquint… I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si continues empetitint el teu horitzó.

—Has d'eixamplar cada vegada més el teu cor, amb afanys d'apostolat!: de cent ànimes ens interessen totes cent.

Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta.

Tu, que sempre vas somiar en grans aventures, t'has compromès en una empresa estupenda…, que et mena a la santedat.

Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d'apostolat.

Quan et llancis a l'apostolat, convenç-te que es tracta sempre de fer feliç, molt feliç, la gent: la Veritat és inseparable de l'autèntica alegria.

Persones de nacions diverses, de races distintes, d'ambients i professions molt diferents… Quan els parles de Déu, palpes el valor humà i sobrenatural de la teva vocació d'apòstol. És com si revisquessis, en la seva realitat total, el miracle de la primera predicació dels deixebles del Senyor: frases dites en una llengua estranya, que mostren un camí nou, han estat sentides per cada un en el fons del cor, en la seva pròpia llengua. I passa pel teu cap, amb nova vida, l'escena dels «parts, medes i elamites…» que s'han apropat feliços a Déu.

Escolta'm bé i fes-me'n ressò: el cristianisme és Amor; el tracte amb Déu és diàleg eminentment afirmatiu; la preocupació pels altres —l'apostolat— no és un article de luxe, ocupació d'uns quants.

—Ara que ho saps, omple't de goig, perquè la teva vida ha adquirit un sentit completament distint, i sigues conseqüent.

Naturalitat, sinceritat, alegria: condicions indispensables, en l'apòstol, per atraure la gent.

No podia ser més senzilla la manera de cridar Jesús els primers dotze: «vine i segueix-me».

Per a tu, que busques tantes excuses per no continuar aquesta tasca, s'acomoda com el guant a la mà la consideració que era molt pobra la ciència humana d'aquells primers; i, no obstant això, com van remoure els qui se'ls escoltaven!

—No m'ho oblidis: la labor la continua fent Ell, a través de cadascun de nosaltres.

Les vocacions d'apòstol és Déu qui les envia. Però tu no has de deixar de posar els mitjans: oració, mortificació, estudi o treball, amistat, visió sobrenatural…, vida interior!

Quan et parlo de «apostolat d'amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

En l'apostolat d'amistat i confidència, el primer pas és la comprensió, el servei…, i la santa intransigència en la doctrina.

Penetra cada dia més en la profunditat apostòlica de la teva vocació cristiana. —Ell aixecà fa vint segles —perquè tu i jo ho proclamem a l'orella dels homes— un banderí d'allistament, obert a tots els qui tenen un cor sincer i capacitat d'estimar… ¡Vols crides més clares que el ignem veni mittere in terram —he vingut a portar foc a la terra, i la consideració d'aquells dos mil cinc-cents milions d'ànimes que encara no coneixen Crist!

Hominem non habeo —no tinc ningú que m'ajudi. Això podrien assegurar, malauradament!, molts malalts i paralítics de l'esperit, que poden servir… i han de servir.

Senyor: que mai resti indiferent davant les ànimes.

Ajuda'm a demanar una nova Pentecosta, que cremi un altre cop la terra.

«Si algun dels qui em segueixen no avorreix el seu pare i la seva mare i la muller i els fills i els germans i germanes, i fins i tot la seva mateixa vida, no pot ser el meu deixeble».

Cada vegada veig més clar, Senyor, que els lligams de sang, si no passen pel teu Cor amabilíssim, són per a uns motiu permanent de creu; per a d'altres, origen de temptacions —més o menys directes— contra la perseverança; per a uns altres, causa d'ineficàcia absoluta; i per a tothom, llast que s'oposa a un lliurament total.

La rella que romp la terra i obre el solc, no veu la llavor ni el fruit.

Després de la teva decisió, cada dia fas un descobriment nou. Recordes l'ahir, quan et demanaves constantment: «i això, com?»…, i continuaves després en els teus dubtes o en els teus desencants…

Ara sempre trobes la resposta exacta, raonada i clara. I, en sentir com contesten les teves preguntes de vegades puerils, se t'acut pensar: «així devia atendre Jesús els primers Dotze».

Vocacions, Senyor, més vocacions! No m'importa si la sembra fou meva o d'un altre —¡vas sembrar Tu, Jesús, amb les nostres mans!—; només sé que ens has promès la maduresa del fruit: et fructus vester maneat! —que el vostre fruit serà durador.

Sigues clar. Si et diuen que vas «a pescar-los», contesta que sí, que això desitges… Però…, que no s'amoïnin! Perquè, si no tenen vocació —si Ell no els crida—, no vindran; i si la tenen, quina vergonya la d'acabar com el jove ric de l'Evangeli: sols i tristos.

La teva tasca d'apòstol és gran i bonica. Ets al punt de confluència de la gràcia amb la llibertat de les ànimes; i assisteixes al moment solemníssim de la vida d'alguns homes: el seu encontre amb Crist.

Sembla que us han triat d'un a un…, deia.

—I així és!

Te n'has de convèncer: necessites formar-te bé, davant aquesta allau de gent que ens caurà al damunt amb la pregunta precisa i exigent: «—bé, què s'ha de fer?».

Una recepta eficaç per al teu esperit apostòlic: plans concrets, no d'avui en vuit, sinó d'avui a demà, i d'ara a després.

¡Quina pena comprovar com marxen units, per passions distintes —però units contra els cristians, fills de Déu—, els qui odien el Senyor i alguns que afirmen que estan al seu servei!

En certs ambients, sobretot en els de l'esfera intel·lectual, s'aprecia i es palpa com una consigna de sectes, servida de vegades fins i tot per catòlics, que —amb cínica perseverança— manté i propaga la calúmnia, per tal de projectar ombres damunt l'Església, o damunt persones o entitats, contra tota veritat i tota lògica.

Resa diàriament, amb fe: ut inimicos Sanctae Ecclesiae —enemics, perquè així es proclamen ells— humiliare digneris, te rogamus audi nos! Que confongueu, Senyor, els qui us persegueixen, amb la claredat de la vostra llum, que estem decidits a propagar.

¿Que és vella aquesta idea del catolicisme, i per tant inacceptable?… —Més antic és el sol, i no ha perdut la seva llum; més arcaica l'aigua, i encara lleva la set i refresca.

No es pot tolerar que ningú, ni que sigui amb bon fi, falsegi la història o la vida. —Però suposa una gran equivocació aixecar un pedestal als enemics de l'Església, que han gastat els seus dies en aquella persecució. Te n'has de convèncer: la veritat històrica no pateix, perquè un cristià no col·labori a construir un pedestal, que no ha d'existir: ¿des de quan s'ha col·locat l'odi com a model?

La propaganda cristiana no necessita provocar antagonismes, ni maltractar els qui no coneixen la nostra doctrina. Si es procedeix amb caritat —caritas omnia suffert!, l'amor ho suporta tot—, qui era contrari, defraudat del seu error, pot acabar comprometent-se sincerament i delicadament. —No obstant això, no hi caben cessions en el dogma, en nom d'una ingènua «amplitud de criteri», perquè, qui actués així, s'exposaria a quedar-se fora de l'Església: i, en comptes d’aconseguir el bé per a d'altres, es faria mal a si mateix.

El cristianisme és «insòlit», no s'acomoda a les coses d'aquest món. I aquest és potser el seu «inconvenient més gran», i la bandera dels mundans.

Alguns no saben res de Déu…, perquè no se'ls ha parlat en termes comprensibles.

On no t'hi arribi la intel·ligència, demana que pugui fer-ho la santa pilleria, per servir més i millor a tothom.

Creu-me, l'apostolat, la catequesi, ordinàriament, ha de ser capil·lar: d'un a un. Cada creient amb el seu company immediat.

Als fills de Déu ens importen totes les ànimes, perquè ens importa cada ànima.

Empara't en la Verge, Mare del Bon Consell, perquè de la teva boca no en surtin mai ofenses a Déu.