Llistat de punts

N'hi ha que, quan parlen de Déu, o de l'apostolat, sembla com si sentissin la necessitat de defensar-se. Potser perquè no han descobert el valor de les virtuts humanes i, en canvi, els sobra deformació espiritual i covardia.

No et condueixis com aquells que s'espanten davant un enemic que només té la força de la seva «veu agressiva».

Comprens la labor que es fa…, et sembla bé (!). Però poses molta cura per no col·laborar, i més encara per aconseguir que els altres no vegin o no pensin que col·labores.

—¡Tens por que et considerin millor del que ets!, m'has dit. —¿No serà que tens por que Déu i els homes t'exigeixin més coherència?

No sóc l'apòstol que hauria de ser. Sóc… el tímid.

—¿No estaràs empetitit, perquè el teu amor és curt? —Reacciona!

Quan es treballa per estendre una empresa apostòlica, el «no» mai no és una resposta definitiva: insistiu!

Ets massa «previngut» o massa poc «sobrenatural» i, per això, et passes de llest: no t'inventis tu mateix els «entrebancs», ni vulguis saltar-te'ls tots.

—Potser el qui t'escolta serà menys «llest» o més «generós» que tu i, com que compta amb Déu, no et posarà tants peròs.

Hi ha unes maneres d'obrar tan prudencials que, en un mot, signifiquen pusil·lanimitat.

Te n'has de convèncer: quan es treballa per Déu, no hi ha dificultats que no es puguin superar, ni descoratjaments que facin abandonar la tasca, ni fracassos dignes d'aquest nom, per infructuosos que apareguin els resultats.

La teva fe és massa poc operativa: hom diria que és de beat, més que no pas d'home que lluita per ser sant.

Serenitat!, audàcia!

Desbarata amb aquestes virtuts la quinta columna dels tebis, dels espantats, dels traïdors.

Em vas assegurar que volies lluitar sense treva. I ara em véns alacaigut. Mira, fins i tot humanament, convé que no t'ho donin tot resolt, sense traves. Alguna cosa —molt!— et toca posar-hi a tu. Si no, ¿com arribaràs a «fer-te» sant?

No et llances a treballar en aquella empresa sobrenatural, perquè —així ho dius tu— tens por de no saber agradar, de fer una gestió desafortunada. —Si pensessis més en Déu, aquestes desraons desapareixerien.

A vegades considero que uns pocs enemics de Déu i de la seva Església viuen de la por d'un munt de bons, i m'omplo de vergonya.

Sigues agosarat en la teva oració, i el Senyor et transformarà de pessimista en optimista; de tímid en audaç; d'apocat d'esperit en home de fe, en apòstol!

Naturalitat, sinceritat, alegria: condicions indispensables, en l'apòstol, per atraure la gent.

Cortesia sempre, amb tothom. Especialment, però, amb els qui es presenten com a adversaris —tu no en tinguis, d'enemics—, quan tractis de fer-los sortir del seu error.

¿Per què —demanaves indignat— l'ambient i els mitjans d'apostolat han de ser lletjos, bruts… i complexos? —I afegies: si costa el mateix!

A mi, la teva indignació em semblà molt raonable. I vaig pensar que Jesús s'adreçava i atreia tothom: pobres i rics, savis i ignorants, alegres i tristos, joves i ancians… ¡Que amable i natural —sobrenatural— és la seva figura!

L'atracció del teu tracte amable ha d'eixamplar-se en quantitat i qualitat. Si no, el teu apostolat s'extingirà en cenacles inerts i tancats.

No et falta el tracte agradable de conversador intel·ligent… Però també ets molt apàtic. —«Si no em busquen…», t'excuses. —Si no canvies —puntualitzo— i no vas a l’encontre dels qui t'esperen, mai no podràs ser un apòstol eficaç.

Te n'has de convèncer: el teu apostolat consisteix a difondre bondat, llum, entusiasme, generositat, esperit de sacrifici, constància en el treball, profunditat en l'estudi, amplitud en l'entrega, estar al dia, obediència absoluta i alegre a l'Església, caritat perfecta.

—Ningú no dóna el que no té.