Llistat de punts

Són molts els cristians persuadits que la Redempció es realitzarà en tots els ambients del món, i que hi deu haver algunes ànimes —no saben quines— que amb Crist contribueixen a realitzar-la. Però ho veuen a un termini de segles, de molts segles…: serien una eternitat, si es fes al pas de la seva entrega.

Tu pensaves així, fins que van venir a «despertar-te».

Tot sovint et preguntes com és que ànimes, que han tingut la sort de conèixer el veritable Jesús des que eren nens, vacil·len tant a l'hora de correspondre amb allò que tenen de millor: la vida, la família, les il·lusions.

Mira: tu, justament perquè ho has rebut «tot» de cop, has de mostrar-te molt agraït al Senyor; tal com reaccionaria un cec que recuperés la vista de sobte, quan als altres ni tan sols se'ls acut que han de donar gràcies perquè hi veuen.

Però… no n'hi ha prou. Cada dia, has d'ajudar els qui et volten perquè es comportin amb gratitud per la seva condició de fills de Déu. Si no, no em diguis que ets agraït.

Quina meravella convertir infidels, guanyar ànimes!…

—Doncs tant, i encara més grat a Déu, és evitar que es perdin.

¡Quina alegria immutable et produeix el fet d'haver-te lliurat a Déu!… ¡I quina inquietud, i quins afanys cal que tinguis perquè tothom participi en la teva alegria!

Comprenc l'alegria sobrenatural i humana d'aquell, que tenia la fortuna d'estar a l'avantguarda en la sembra divina.

«És magnífic sentir-se únic, per a remoure tota una ciutat i les seves rodalies», es repetia molt convençut.

—No esperis a comptar amb més mitjans o que en vinguin d'altres: les ànimes et necessiten avui, ara.

Vèiem, mentre enraonàvem, les terres d'aquell continent. —Se t'encengueren de foc els ulls, s'omplí d’impaciència la teva ànima i, amb el pensament posat en aquella gent, em digueres: ¿serà possible que, a l'altre costat d’aquests mars, la gràcia de Crist es torni ineficaç?

En acabat, tu mateix et donares la resposta: Ell, en la seva bondat infinita, vol servir-se d'instruments dòcils.

Quina compassió que t'inspiren!… Voldries dir-los a crits que perden el temps… ¿Per què són tan cecs, i no perceben allò que tu —miserable— has vist? ¿Per què no han de preferir el millor?

—Prega, mortifica't, i després —¡en tens obligació!— desperta'ls d'un a un, i explica'ls —també d'un a un— que, igual que tu, poden trobar un camí diví, sense abandonar el lloc que ocupen en la societat.

Vas començar amb molta embranzida. Però a poc a poc t'has anat enxiquint… I acabaràs ficat en la teva pobra closca, si continues empetitint el teu horitzó.

—Has d'eixamplar cada vegada més el teu cor, amb afanys d'apostolat!: de cent ànimes ens interessen totes cent.

Els qui han trobat Crist no poden tancar-se en el seu ambient: ¡seria una cosa ben trista aquest empetitiment! Han d'obrir-se com un ventall per tal d'arribar a totes les ànimes.

Cadascú ha de crear —i d'eixamplar— un cercle d'amics, sobre el qual influeixi amb el seu prestigi professional, amb la seva conducta, amb la seva amistat, procurant que Crist influeixi per mitjà d'aquest prestigi professional, d'aquesta conducta, d'aquesta amistat.

Has de ser una brasa encesa, que porti foc a tot arreu. I, allà on l'ambient sigui incapaç de cremar, has d'augmentar-hi la temperatura espiritual.

—Si no, perds el temps miserablement, i el fas perdre als qui et volten.

Quan hi ha zel per les ànimes, sempre es troba gent bona, sempre es descobreix terreny adobat. No hi ha disculpa!

Has tingut una conversa amb aquest, amb aquell, amb l'altre, perquè et consumeix el zel per les ànimes.

Aquell va agafar por; l'altre consultà un «prudent», que l'ha orientat malament… —Persevera: que ningú no pugui després excusar-se afirmant quia nemo nos conduxit —que ningú no ens ha cridat.

Als seus fills, Déu ens vol com a forces d'ofensiva. —No podem estar-nos a l'expectativa: el que ens toca és lluitar, allà on ens trobem, com un exèrcit en ordre de batalla.

No et falta el tracte agradable de conversador intel·ligent… Però també ets molt apàtic. —«Si no em busquen…», t'excuses. —Si no canvies —puntualitzo— i no vas a l’encontre dels qui t'esperen, mai no podràs ser un apòstol eficaç.

La gent d'aquella terra —tan apartada de Déu, tan desorientada— t'ha recordat les paraules del Mestre: «van com ovelles sense pastor».

—I has sentit que a tu també se t'omplen les entranyes de compassió…: decideix-te, des del lloc que ocupes, a donar la vida en holocaust per tothom.

Una salutació vibrant d'un germà et recordà, en aquell ambient viatger, que els camins honestos del món estan oberts per a Crist: només falta que ens llancem a recórrer-los, amb esperit de conquesta.

Sí, Déu ha creat el món per als seus fills, perquè l'habitin i el santifiquin: què esperes?

Comporta't com si depengués de tu, només de tu, l'ambient del lloc on treballes: ambient de laboriositat, d'alegria, de presència de Déu i de visió sobrenatural.

—No entenc la teva abúlia. Si topes amb un grup de companys una mica difícil —que potser ha arribat a ser difícil per la teva deixadesa—, te'n desentens, fuges d'estudi, i penses que són un pes mort, un llast que s'oposa a les teves il·lusions apostòliques, que no t'entendran…

—¿Com vols que t'escoltin si, a part d'estimar-los i servir-los amb la teva oració i mortificació, no els parles?…

—¡Quantes sorpreses t'enduràs el dia que et decideixis a tractar l'un, l'altre, i l'altre! A més, si no canvies, podran exclamar amb raó, assenyalant-te amb el dit: hominem non habeo! —¡no tinc qui m'ajudi!