Llistat de punts

Déu Pare s’ha dignat concedir-nos, en el Cor del seu Fill, infinitos dilectionis thesauros,¹ tresors inesgotables d’amor, de misericòrdia, d’afecte. Si volem descobrir l’evidència que Déu ens estima ―que no solament escolta les nostres oracions, sinó que se’ns hi avança, en tenim prou amb seguir el mateix raonament de Sant Pau: el que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²

La gràcia renova l’home des de dins, i el converteix, ―de pecador i rebel que era― en servent bo i fidel.³ I la font de totes les gràcies és l’amor que Déu ens té i que ens ha revelat, no exclusivament amb les paraules: també amb els fets. L’amor diví fa que la segona Persona de la Santíssima Trinitat, el Verb, el Fill de Déu Pare, prengui la nostra carn, és a dir, la nostra condició humana, llevat del pecat. I el Verb, la Paraula de Déu, és Verbum spirans amorem, la Paraula de la qual procedeix l’Amor.⁴

L’amor se’ns revela en l’Encarnació, en aquest pas redemptor de Jesucrist per la nostra terra, fins al sacrifici suprem de la Creu. I, en la Creu, es manifesta amb un signe nou: un dels soldats travessà a Jesús el costat amb una llança, i a l’instant en sortí sang i aigua.⁵ Aigua i sang de Jesús que ens parlen duna donació duta a terme fins a l’últim extrem, fins al consummatum est,⁶ el tot és consumat, per amor.

En la festa d’avui, en considerar un cop més els misteris centrals de la nostra fe, ens meravellem de com les realitats més profundes ―aquest amor de Déu Pare que lliura el seu Fill, i aquest amor del Fill que el mena a caminar seré cap al Gòlgota― es tradueixen en gestos molt propers als homes. Déu no es dirigeix a nosaltres amb una actitud de poder i de domini, se’ns acosta, prenent la condició d’esclau, esdevingut semblant als homes.⁷ Jesús no es mostra mai allunyat o altiu, bé que en els anys de predicació el veurem contrariat de vegades, perquè li dol la maldat humana. Però, si ens hi fixem una mica, veurem de seguida que el seu enuig i la seva ira neixen de l’amor: són una invitació més per treure’ns de la infidelitat i del pecat. ¿És que jo vull potser la mort de l’impiu, diu el senyor Jahvè? ¿No prefereixo més aviat que desisteixi del seu mal camí i visqui?⁸ Aquestes paraules ens expliquen tota la vida de Crist, i ens fan comprendre perquè s’ha presentat davant nostre amb un Cor de carn, amb un Cor com el nostre, cosa que és una prova fefaent d’amor i un testimoni constant del misteri inenarrable de la caritat divina.

Conèixer el Cor de Crist Jesús

No puc deixar de confiar-vos una cosa que per mi és un motiu de pena i d’estímul per a l’acció: pensar en els homes que encara no coneixen Crist, que no sospiten encara la profunditat de la joia que ens espera en el Cel, i que van per la terra com cecs perseguint una alegria el veritable nom de la qual ignoren, o bé perdent-se per camins que els allunyen de la felicitat autèntica. Que bé que s’entén allò que devia sentir l’Apòstol Pau aquella nit a la ciutat de Troas quan, entre somnis, tingué una visió: un home macedoni se li posà davant i el pregava: vine a la Macedònia i ajuda’ns. Després d’aquesta visió tot seguit miraren ―Pau i Timoteu― de partir cap a la Macedònia, segurs que Déu els cridava a predicar l’Evangeli a aquella gent.⁹

¿No sentiu també vosaltres que Déu ens crida, que ―a través de tot allò que s’esdevé al voltant nostre― ens empeny a proclamar la bona nova de la vinguda de Jesús? Però a vegades, els cristians encongim la nostra vocació, caiem en la superficialitat, perdem el temps en disputes i renyines. O bé, cosa encara pitjor, no manca qui s’escandalitza falsament en veure com d’altres viuen certs aspectes de la fe o determinades devocions, i en comptes d’obrir, ells, el camí esforçant-se per veure-les de la manera que consideren recta, es dediquen a destruir i a criticar. Certament poden sorgir, i de fet sorgeixen, deficiències en la vida dels cristians, però allò que compta no som nosaltres ni les nostres misèries: l’únic que val és Ell, Jesús. És de Crist, de qui hem de parlar, i no de nosaltres mateixos.

Les reflexions que acabo de fer, són provocades per alguns comentaris sobre una suposada crisi en la devoció al Sagrat Cor de Jesús. No hi ha tal crisi: la veritable devoció ha estat i és actualment una actitud viva, plena de sentit humà i de sentit sobrenatural. Els seus fruits han estat i continuen essent fruits saborosos de conversió, de donació d’un mateix, de compliment de la voluntat de Déu, de penetració amorosa en els misteris de la Redempció.

Cosa ben diversa, en canvi, són les manifestacions d’aquest sentimentalisme ineficaç, dejú de doctrina, amb un enfit de pietisme. A mi tampoc no m’agraden les imatges emmelades, aquestes figures del Sagrat Cor que no poden inspirar cap mena de devoció a persones amb sentit comú i amb sentit sobrenatural de cristià. Però no és una mostra de bona lògica convertir uns abusos pràctics, que acaben desapareixent tots sols, en un problema doctrinal, teològic.

Si hi ha crisi, és una crisi en el cor dels homes, que no encerten ―per miopia, per egoisme, per estretor de mires― a entreveure l’insondable amor de Crist Senyor Nostre. La litúrgia de la santa Església, des que s’instituí la festa d’avui, ha sabut oferir l’aliment de la veritable pietat, recollint com a lectura per a la Missa un text de Sant Pau, en el qual se’ns proposa tot un programa de vida contemplativa ―coneixement i amor, oració i vida―, que comença amb aquesta devoció al Cor de Jesús. Déu mateix, per boca de l’Apòstol, ens invita a anar per aquest camí: que el Crist habiti per la fe en els vostres cors, i que, arrelats i fonamentats en la caritat, pugueu comprendre amb tots els sants quina es l’amplària i la llargària, l’altitud i la profunditat del misteri, i conèixer també aquell amor de Crist que sobrepuja tot coneixement perquè us empleneu de tota la plenitud de Déu.¹⁰

La plenitud de Déu se’ns revela i se’ns dóna en Crist, en l’amor de Crist, en el Cor de Crist. Perquè és el Cor d’Aquell en qui habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.¹¹ Per això, quan es perd de vista aquest gran designi de Déu ―el corrent d’amor instaurat en el món per l’Encarnació, per la Redempció i per la Pentecosta―, no s’entendran les delicadeses del Cor del Senyor.

Evocàvem abans els esdeveniments de Naïm. Podríem esmentar-ne d’altres, ara, perquè els Evangelis són plens d’escenes semblants. Aquests relats han remogut i continuaran removent sempre els cors de les criatures: ja que no entranyen solament el gest sincer d’un home que es compadeix dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació de la caritat immensa del Senyor. El Cor de Jesús és el Cor de Déu encarnat, de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres.

L’església, unida a Crist, neix d’un Cor ferit.³⁷ D’aquest Cor, obert de bat a bat, ens és transmesa la vida. ¿Com no hem de recordar aquí, ni que sigui de passada, els sagraments, a través dels quals Déu obra en nosaltres i ens fa partícips de la força redemptora de Crist? ¿Com no hem de recordar amb un agraïment particular el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, el Sant Sacrifici del Calvari i la seva constant renovació incruenta en la nostra Missa? Jesús que se’ns dóna com a aliment: perquè Jesucrist ve a nosaltres, tot ha canviat, i en el nostre ésser es manifesten forces ―l’ajuda de l’Esperit Sant― que omplen l’ànima, que informen les nostres accions, la nostra manera de pensar i de sentir. El Cor de Crist és pau per al cristià.

El fonament de la donació que el Senyor ens demana, no es concreta solament en els nostres desigs ni en les nostres forces, tantes vegades curts o impotents: primer de tot es recolza en les gràcies que l’Amor del Cor de Déu fet Home ens ha obtingut. Per això podem perseverar, i hem de fer-ho, en la nostra vida interior de fills del Pare Nostre que està en el Cel, sense donar-hi cabuda al descoratjament ni a la desesma. M’agrada de fer considerar com el cristià, en la seva existència ordinària i corrent, en els detalls més simples, en les circumstàncies normals de la seva jornada habitual, posa en exercici la fe, l’esperança i la caritat, perquè allí reposa l’essència de la conducta d’una ànima que compta amb l’auxili diví; i que, en la pràctica d’aquestes virtuts teologals, troba l’alegria, la força i la serenitat.

Aquests són els fruits de la pau de Crist, de la pau que ens duu el seu Cor Sacratíssim. Perquè ―tornem-ho a dir― l’amor de Jesús als homes és un aspecte insondable del misteri diví, de l’amor del Fill al Pare i a l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, el llaç d’amor entre el Pare i el Fill, troba en el Verb un cor humà.

No és possible de parlar d’aquestes realitats centrals de la nostra fe, sense que ens adonem de la limitació de la nostra intel·ligència i les grandeses de la Revelació. Però, encara que no puguem abraçar aquestes veritats, encara que la nostra raó s’hi esbalaeixi, les creiem humilment i fermament: recolzats en el testimoni de Crist, sabem que són així. Que l’Amor, en el si de la Trinitat, vessa damunt tots els homes per l’Amor del Cor de Jesús.