Llistat de punts

Jesucrist, perfecte Déu i perfecte home

El Fill de Déu es féu carn i és perfectus Deus, perfectus homo,² perfecte Déu i perfecte home. En aquest misteri hi ha quelcom que hauria de commoure els cristians. Jo estava i estic commogut encara: m’agradaria de tornar a Loreto. Me n’hi vaig amb el desig, per reviure els anys de la infantesa de Jesús, en repetir i considerar aquest Hic Verbum caro factum est.

lesus Christus, Deus Homo, Jesucrist Déu-Home. Una de les magnalia Dei,³ de les meravelles de Déu, que hem de meditar i que hem d’agrair a aquest Senyor que ha vingut a portar la Pau a la Terra als homes de bona voluntat.⁴ A tots els homes que vulguin unir la seva voluntat a la Voluntat bona de Déu no solament als rics, ni solament als pobres!, sinó a tots els homes, a tots els germans! Que tots som germans en Jesús, fills de Déu, germans de Crist: la seva Mare és la nostra Mare.

No hi ha més que una raça a la terra: la raça dels fills de Déu. Tots hem de parlar la mateixa llengua, la que ens ensenya el nostre Pare que està en el cel: la llengua del diàleg de Jesús amb el seu Pare, la llengua que hom parla amb el cor i amb el cap, la que ara feu servir vosaltres en la vostra oració. La llengua de les ànimes contemplatives, la dels homes que són espirituals, perquè s’han adonat de llur filiació divina. Una llengua que es manifesta en mil mocions de la voluntat, en llums clares de l’enteniment, en afectes del cor, en decisions de vida recta, de bé, de joia, de pau.

Cal mirar el Nen, Amor nostre, en el bressol. Hem de mirar-lo sabent que ens trobem davant un misteri. Ens cal acceptar el misteri per la fe i, també per la fe, aprofundir-ne el contingut. Per això, ens fan falta les disposicions humils de l’ànima cristiana: no voler reduir la grandesa de Déu als nostres pobres conceptes, a les nostres explicacions humanes, sinó comprendre que aquest misteri, en la seva obscuritat, és una claror que guia la vida dels homes.

Veiem ―diu Sant Joan Crisòstom― que Jesús ha sortit de nosaltres i de la nostra substància humana, i que ha nascut de Mare verge: però no entenem com es pot haver fet aquest prodigi. No ens cansem mirant de descobrir-lo: acceptem més aviat amb humilitat allò que Déu ens ha revelat, sense escodrinyar amb curiositat el que Déu ens té amagat.⁵ Així, en aquest acatament, sabrem comprendre i estimar; i el misteri serà per a nosaltres una ensenyança esplèndida, més convincent que qualsevol raonament humà.

Ara no fa gaire he admirat un relleu en marbre que representa l’escena de l’adoració dels Mags a Déu Infant. Emmarcant el relleu, n’hi havia d’altres: quatre àngels, cadascun amb un símbol: una diadema, el món coronat per la creu, una espasa, un ceptre. D’aquesta forma plàstica, utilitzant signes coneguts, és il·lustrat l’esdeveniment que commemorem avui: uns homes savis ―la tradició diu que eren reis― s’agenollen davant un Nen, després de demanar a Jerusalem: on és el rei nou nat dels jueus?¹

Apressat per aquesta pregunta, jo també contemplo ara Jesús, ajagut en una menjadora,² en un indret que només és lloc adequat per a les bèsties. ¿On és, Senyor, la vostra reialesa: la diadema, l’espasa, el ceptre? Li pertanyen, i no els vol: regna en bolquers. És un Rei inerme, que se’ns mostra indefens: es un nen petit. ¿Com voleu no recordar aquells mots de l’Apòstol: s’anorreà prenent la condició d’esclau?³

Nostre Senyor s’encarnà, per manifestar-nos la voluntat del Pare. I heus aquí que, ja en el bressol, ens ensenya. Jesucrist ens busca ―amb una vocació, que és vocació a la santedat― per consumar, amb Ell, la Redempció. Considereu el seu primer ensenyament: hem de corredimir sense perseguir el triomf sobre els nostres pròxims, sinó sobre nosaltres mateixos. Com Crist, ens cal anorrear-nos, sentir-nos servidors dels altres, per dur-los a Déu.

On és el Rei? ¿No deu ser pas que Jesús desitja regnar, abans que res en el cor, en el teu cor? Per això es fa Infant perquè ¿qui no estima una criatura petita? ¿On és el Rei? ¿On és el Crist, que l'Esperit Sant procura formar en la nostra ànima? No pot estar en la supèrbia que ens separa de Déu, no pot estar en la falta de caritat que ens aïlla. Crist, aquí, no hi pot ser; aquí, l’home, s’hi queda sol.

Als peus de Jesús Infant, el dia de l’Epifania, a un Rei sense senyals externs de reialesa, podeu dir-li: Senyor, foragiteu la supèrbia de la meva vida; trenqueu-me l’amor propi, aquesta voluntat d’afermar-me i d’imposar-me als altres. Feu que el fonament de la meva personalitat sigui la identificació amb Vós.

Aprenguem d’aquesta actitud de Jesús. En la seva vida a la terra, no ha volgut ni tan sols la glòria que li pertanyia, perquè tenint dret a ésser tractat com a Déu, ha assumit la forma de servent, d’esclau.²⁹ El cristià sap així que tota la glòria és per a Déu; i que no pot fer servir la sublimitat i la grandesa de l’Evangeli com un instrument d’interessos i d’ambicions humanes.

Aprenguem de Jesús. La seva actitud, en oposar-se a tota glòria humana, està en una perfecta correlació amb la grandesa d’una missió única: la del Fill amadíssim de Déu, que s’encarna per salvar els homes. Una missió que l’estima del Pare ha rodejat d’una sol·licitud amarada de tendresa: Filius meus es tu, ego hodie genui te. Postula a me et dabo tibi gentes hereditatem tuam:³⁰ Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui. Demana, i et donaré els pobles per herència.

El cristià que ―seguint Crist― viu amb aquesta actitud de completa adoració del Pare, també rep del Senyor paraules d’amorosa sol·licitud: Ja que ell espera en mí, jo l’alliberaré; el protegiré, perquè coneix el meu nom.³¹

No vull acabar sense una última reflexió. El cristià, en fer present Crist entre els homes, tot essent ell mateix ipse Christus, no tracta solament de viure una actitud d’amor, sinó de donar a conèixer l’Amor de Déu, a través d’aquell amor humà seu.

Jesús ha concebut tota la seva vida com una revelació d’aquest amor: Felip, respongué a un dels deixebles, qui em veu a mi, veu també el Pare.³⁵ Seguint aquesta ensenyança, l’apòstol Joan invita els cristians, ja que han conegut l’amor de Déu, que el manifestin amb les seves obres: Caríssims, estimeu-vos els uns als altres, perquè la caritat ve de Déu, i tot aquell qui estima és fill de Déu i coneix Déu.

El qui no té aquest amor no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor de Déu envers nosaltres s’ha manifestat en això: que Déu ha enviat el seu Fill unigènit al món a fi que tinguem la vida per Ell. I en això consisteix el seu amor: que no és perquè nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que és Ell qui ens ha estimat primer a nosaltres i ha enviat el seu Fill com a víctima de propiciació pels nostres pecats. Estimats, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres hem d’estimar-nos els uns als altres.³⁶