Llistat de punts

Crist viu. Aquesta és la gran veritat que omple de contingut la nostra fe. Jesús, que morí a la creu, ha ressuscitat, ha triomfat sobre la mort, sobre el poder de les tenebres, sobre el dolor i l’angoixa. No tingueu por, amb aquesta invocació un àngel saludà les dones que anaven al sepulcre; no tingueu por. Vosaltres veniu a cercar Jesús de Natzaret, que va ser crucificat; ja ha ressuscitat, no és aquí.¹ Haec est dies quam fecit Dominus, exultemus et laetemur in ea. Avui és el dia que ha fet el senyor, alegrem-nos.²

El temps pasqual és temps d’alegria, d’una alegria que no es limita a aquesta època de l’any litúrgic, sinó que s’assenta en tot moment en el cor del cristià. Perquè Crist viu: Crist no és una figura que passà, que existí en un temps i que se n’anà, deixant-nos un record i un exemple meravellosos.

No: Crist viu. Jesús és l’Emmanuel: Déu amb nosaltres. La seva Resurrecció ens revela que Déu no abandona els seus. ¿És que una dona pot oblidar el fruit del seu ventre, no compadir el fill de les seves entranyes? Doncs ni que ella se n’oblidés, jo no t’oblidaré mai,³ havia promès. I ha complert la promesa. Déu continua tenint les seves delícies entre els fills dels homes.⁴

Crist viu en la seva Església. “Us dic la veritat: us convé que me’n vagi; perquè, si no me’n vaig, no us vindrà el Consolador; però si marxo, us l’enviaré".⁵ Aquests eren els designis de Déu: Jesús, morint a la Creu, ens donava l’Esperit de Veritat i de Vida. Crist roman en la seva Església: en els seus sagraments, en la seva litúrgia, en la seva predicació, en tota la seva activitat.

D’una manera especial Crist continua present entre nosaltres, en aquesta donació diària de la Sagrada Eucaristia. Per això la Missa és centre i arrel de la vida cristiana. En tota Missa hi ha sempre el Crist Total, Cap i Cos. Per Ipsum, et cum Ipso, et in Ipso. Perquè Crist és el Camí, el Mitjancer; en Ell, ho trobem tot; fora d’Ell, la nostra vida esdevé buida. En Jesucrist, i instruïts per Ell, gosem dir ―audemus dicere― Pater noster, Pare nostre. Gosem dir Pare al Senyor del cel i de la terra.

La presència de Jesús vivent en l’Hòstia Santa és la garantia, l’arrel i la consumació de la seva presència en el món.

Crist viu en el cristià. La fe ens diu que l’home, en estat de gràcia, és deïficat. Som homes i dones, no àngels. Éssers de carn i ossos, amb cor i passions, amb tristeses i alegries. Però la divinització redunda en tot l’home com una anticipació de la resurrecció gloriosa. Crist ha ressuscitat d’entre els morts, i ha vingut a ser com les primícies dels difunts. Perquè així com per un home vingué la mort, talment per un home ha de venir la resurrecció dels morts. Puix que, així com en Adam moren tots, així en Crist tots tornaran a la vida.⁶

La vida de Crist és vida nostra, tal com ho prometé als seus Apòstols, el dia de l’Última Cena: Si algú m’estima, guardarà els meus manaments, i el meu Pare l’estimarà, i vindrem a ell i en ell farem estada.⁷ Per tant, el cristià ha de viure segons la vida de Crist, fent seus els sentiments de Crist, de tal manera que pugui exclamar amb Sant Pau, non vivo ego, vivit vero in me Christus,⁸ no sóc jo qui viu, sinó que Crist viu en mi.

Cal, doncs, que la nostra fe sigui viva, que ens dugui realment a creure en Déu i a mantenir-hi un diàleg constant. La vida cristiana ha d’ésser vida d’oració constant, procurant d’estar en la presència del Senyor del matí a la nit i de la nit al matí. El cristià no és mai un home solitari, ja que viu en un tracte continu amb Déu, que és al nostre costat i en el cel.

Sine intermissione orate, mana l’Apòstol, pregueu sense intermissió³⁷. I, recordant aquest precepte apostòlic, escriu Sant Climent d’Alexandria: som manats d’alabar i honorar el Verb, a qui coneixem com a salvador i rei; i per Ell el Pare, no pas en dies escollits, com fan d’altres, sinó constantment al llarg de tota la vida, i de totes les maneres possibles.³⁸

Enmig de les ocupacions de la jornada, en el moment de vèncer la tendència a l’egoisme, en sentir l’alegria de l’amistat amb els altres homes, en tots aquests instants el cristià ha de retrobar Déu. Per Crist i en l’Esperit Sant, el cristià té accés a la intimitat de Déu Pare, i recorre el seu camí cercant aquest regne, que no és d’aquest món, si bé és en aquest món on s’incoa i prepara. S’ha de tractar Crist, en la Paraula i en el Pa, en l’Eucaristia i en l’Oració. I tractar-lo com es tracta un amic, un ésser real i viu com ho és Crist, perquè ha ressuscitat. Crist, llegim en l’Epístola als Hebreus, com que subsisteix per sempre, té eternament el sacerdoci. D’on se segueix que també pot salvar perpètuament aquells qui per mitjà d’Ell s’acosten a Déu, ja que és sempre viu per intercedir per nosaltres.³⁹

Crist, Crist ressuscitat, és el company, l’Amic. Un company que es deixa veure només entre ombres, però la realitat del qual omple tota la nostra vida, i fa que en desitgem la companyia definitiva. L’esperit i l’esposa diuen: vine. El qui ho escolta, que digui també: vine. I el qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l’aigua de vida... I el qui testifica aquestes coses diu: sí, vinc corrents. Així sigui. Veniu, Senyor Jesús.⁴⁰

Els Fets dels Apòstols, quan narren els esdeveniments d’aquell dia de Pentecosta en què l’Esperit Sant davallà en forma de llengües de foc sobre els deixebles de Nostre Senyor, ens fan assistir a la gran manifestació del poder de Déu, amb el qual l’Església començà el seu camí entre les nacions. La victòria que Crist ―amb la seva obediència, amb la seva immolació a la Creu i amb la seva Resurrecció― havia obtingut sobre la mort i sobre el pecat, es revelà aleshores en tota la seva divina claredat.

Els deixebles, que ja eren testimonis de la glòria del Ressuscitat, van experimentar en si mateixos la força de l’Esperit Sant: les seves intel·ligències i els seus cors s’obriren a una llum nova. Havien seguit Crist i havien acollit amb fe les seves ensenyances, però no sempre encertaven a penetrar-ne del tot el sentit i calia que arribes l’Esperit de veritat, que els fes comprendre totes les coses.¹ Sabien que solament en Jesús podien trobar paraules de vida eterna, i estaven disposats a seguir-lo i a donar la vida per Ell, però eren febles, i quan arribà l’hora de la prova. fugiren i el deixaren tot sol. El dia de la Pentecosta, tot això ja ha passat: l’Esperit Sant, que és esperit de fortalesa, els ha fet forts, segurs, audaços. La paraula dels Apòstols ressona ferma i vibrant pels carrers i places de Jerusalem.

Els homes i les dones que, arribats de les regions més diverses, poblen aquells dies la ciutat, escolten meravellats. Parts, medes i elamites, els qui habiten la Mesopotàmia, la Judea i la Capadòcia, el Pont i l’Àsia, la Frígia i la Pamfília, l’Egipte i les contrades de la Líbia de prop de Cirena, í els vinguts de Roma, tant jueus com prosèlits, cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres llengües les grandeses de Déu.² Aquests prodigis que tenien efecte davant els seus ulls, els menen a prestar atenció a la predicació apostòlica. El mateix Esperit Sant, que obrava en els deixebles del Senyor, també els va tocar els cors i els van dur cap a la fe.

Ens explica sant Lluc que un cop sant Pere hagué parlat proclamant la Resurrecció de Crist, molts dels qui el voltaven se’ls acostaven i demanaven: què hem de fer, germans? L’Apòstol els respongué: Penediu vos i que es faci batejar cada un de vosaltres en el nom de Jesucrist, per a remissió dels vostres pecats, i rebreu el do de l’Esperit Sant. Aquell dia es van incorporar a l’Església, acaba dient-nos el text sagrat, prop de tres mil persones.³

La vinguda solemne de l’Esperit el dia de la Pentecosta no fou un esdeveniment aïllat. Amb prou feines hi ha una pàgina dels Fets dels Apòstols que no ens parli d’Ell i de l’acció per la qual guia, dirigeix i anima la vida i les obres de la primitiva comunitat cristiana: Ell és qui inspira la predicació de sant Pere,⁴ qui confirma en llur fe els deixebles,⁵ qui segella amb la seva presència la crida adreçada als gentils,⁶ qui envia Saule i Bernabé cap a terres llunyanes per obrir nous camins a l’ensenyança de Jesús.⁷ En un mot, la seva presència i la seva actuació ho dominen tot.