Llistat de punts

Aquesta setmana, que per tradició el poble cristià anomena santa, ens ofereix, una altra vegada, l’ocasió de considerar ―de reviure― els moments en què es consuma la vida de Jesús. Tot allò que al llarg d’aquests dies ens duen a la memòria les diverses manifestacions de la pietat, s’encamina certament devers la Resurrecció, que és el fonament de la nostra fe, com ho escriu Sant Pau.¹ Tot i així, no vulguem recórrer aquest camí massa de pressa; no deixem caure en l’oblit quelcom molt senzill, que a vegades, qui sap, se’ns escapa: no podrem participar de la Resurrecció del Senyor, si no ens unim a la seva Passió i Mort.² Per tal de poder acompanyar Crist en la seva glòria, al final de la Setmana Santa, primer cal penetrar en el seu holocaust, i sentir-nos una sola cosa amb Ell, mort dalt el Calvari.

El lliurament generós de Crist s’enfronta amb el pecat, aquesta realitat dura d’acceptar, però innegable: el mysterium iniquitatis, la inexplicable maldat de la criatura que s’alça, per supèrbia, contra Déu. La història és tan antiga com la Humanitat. Recordem la caiguda dels nostres primers pares: després, tota aquesta cadena de depravacions que posen fites al camí dels homes i, finalment, les nostres rebel·lies personals. No és fàcil de considerar la perversió que el pecat suposa, i comprendre tot el que ens diu la fe. Ens hem de fer càrrec, fins i tot en allò que és humà, que la magnitud de l’ofensa es mesura per la condició de l’ofès, per la seva vàlua personal, per la seva dignitat social, per les seves qualitats. I l’home ofèn Déu: la criatura renega el seu Creador.

Però Déu és Amor.³ L’abisme de malícia, que el pecat porta en si mateix, ha estat salvat per una Caritat infinita. Déu no abandona els homes. Els designis divins preveuen que, per a reparar les nostres faltes, per a restablir la unitat perduda, no bastaven els sacrificis de la Llei Antiga: era necessària l’oblació d’un Home que fos Déu. Podem afigurar-nos ―per acostar-nos com sigui a aquest misteri insondable― que la Trinitat Beatíssima es reuneix en consell, en la seva contínua relació íntima d’amor immens i, com a resultat d’aquesta decisió eterna, el Fill Unigènit de Déu Pare assumeix la nostra condició humana, es carrega les nostres misèries i els nostres dolors, per acabar cosit amb claus a una fusta.

Aquest foc, aquest desig de complir el decret salvador de Déu Pare, emplena tota la vida de Crist, des del seu mateix naixement a Betlem. Durant tots els tres anys que els deixebles convisqueren amb Ell, senten que repeteix incansablement que el seu aliment és fer la voluntat d’Aquell que l’envia.⁴ Fins que a mitja tarda del primer Divendres Sant, acabà la seva immolació. Inclinant el cap, va lliurar l’esperit.⁵ Amb aquests mots, l’apòstol Sant Joan ens descriu la mort de Crist: Jesús, sota el pes de la Creu amb totes les culpes dels homes, mor per la força i per la vilesa dels nostres pecats.

Meditem sobre el Senyor ferit de cap a peus per amor nostre. Amb una frase que s’acosta a la realitat, bé que no acaba de dir-ho tot, podem repetir amb un autor de fa segles: El cos de Jesús és un retaule de dolors. A la vista de Crist fet una desferra, convertit en un cos inert baixat de la Creu i confiat a la seva Mare; a la vista d’aquest Jesús destrossat, hom podria concloure que aquesta escena és la mostra més clara d’una derrota. ¿On són les masses que el seguien i el Regne l’adveniment del qual anunciava? Amb tot, no és cap derrota sinó una victòria: Ara es troba més a prop que mai del moment de la Resurrecció, de la manifestació de la glòria que ha conquerit amb la seva obediència.

Aprofundiment en el sentit de la mort de Crist

La digressió que acabo de fer no té altra finalitat que posar de manifest una veritat central: recordar que la vida cristiana troba el seu sentit en Déu. Els homes no han estat creats solament per a edificar un món el més just possible, perquè ―a més― hem estat establerts a la terra per entrar en comunió amb Déu mateix. Jesús no ens ha promès ni la comoditat temporal ni la gloria terrenal, sinó la casa de Déu Pare, que ens espera al final del camí.¹⁵

La litúrgia del Divendres Sant inclou un himne meravellós: el Crux fidelis. En aquest himne se’ns invita a cantar i celebrar el gloriós combat del Senyor, el trofeu de la Creu, el preclar triomf de Crist: el Redemptor de l’Univers, en ésser immolat, venç. Déu, amo de tota la creació, no afirma la seva presència amb la força de les armes, i ni tan solament amb el poder temporal dels seus, sinó amb la grandesa del seu amor infinit.

El Senyor no destrueix la llibertat de l’home: justament Ell ens ha fet lliures. Per això no vol respostes forçades, vol decisions que surtin de la intimitat del cor. I espera de nosaltres, els cristians, que visquem de tal manera que aquells que ens tractin, per damunt de les nostres pròpies misèries, errors i deficiències, s’adonin del ressò del drama d’amor del Calvari. Tot el que tenim ho hem rebut de Déu perquè siguem sal que assaoni, llum que dugui als homes la nova alegria: que Ell és un Pare que estima sense mesura. El cristià és sal i llum del món, no perquè venci o triomfi, sinó perquè dóna testimoni de l’amor de Déu; i no serà sal si no serveix per a salar; no serà llum si, amb el seu exemple i amb la seva doctrina, no ofereix un testimoni de Jesús; si perd allò que constitueix la raó de ser de la seva vida.

Convé que aprofundim el que ens revela la mort de Crist, sense romandre en formes exteriors o en frases estereotipades. Cal que ens fiquem de debò en les escenes que revivim aquests dies: el dolor de Jesús, les llàgrimes de la seva Mare, la fugida dels deixebles, la valentia de les santes dones, l’audàcia de Josep i de Nicodem, que demanen a Pilat el cos del Senyor.

Acostem-nos, en suma, a Jesús mort, a aquesta Creu que es retalla al cim del Gòlgota. Però acostem-nos-hi amb sinceritat, tot sabent trobar aquest recolliment interior que és senyal de maduresa cristiana. Els esdeveniments divins i humans de la Passió penetraran així en l’ànima, com paraula que Déu ens dirigeix, per revelar els secrets del nostre cor i fer-nos conèixer què espera de les nostres vides.

Fa molts anys vaig veure un quadre que es va gravar profundament dintre meu. Representava la Creu de Crist i, tocant a la fusta, tres àngels: l’un plorava amb desconsol; un altre tenia un clau a la mà, com per a convèncer-se que allò era veritat; el tercer estava recollit en oració. Un programa sempre actual per a cadascun de nosaltres: plorar, creure i pregar.

Davant la Creu, dolor dels nostres pecats, dels pecats de la humanitat, que dugueren Jesús a la mort; fe, per a endinsar-nos en aquesta veritat sublim que sobrepassa tot enteniment i per a meravellar-nos davant l’amor de Déu; oració, per tal que la vida i la mort de Crist siguin el model i l’estímul de la nostra vida i de la nostra donació. Només així ens direm vencedors: perquè Crist ressuscitat vencerà en nosaltres, i la mort es transformarà en vida.

Mare de Crist, Mare dels cristians

D’aquell 1933 ençà, en nombroses i habituals visites a Santuaris de Nostra Senyora, he tingut l’ocasió de reflexionar i de meditar sobre aquesta realitat de l’afecte de tants de cristians a la Mare de Jesús. I sempre he pensat que aquest afecte és una correspondència d’amor, una mostra d’agraïment filial. Perquè Maria està molt unida a aquesta manifestació màxima de l’amor de Déu: l’Encarnació del Verb, que es féu home com nosaltres i va carregar al seu damunt les nostres misèries i pecats. Maria, fidel a la missió divina per a la qual fou creada, s’ha prodigat i es prodiga contínuament en servei dels homes, tots cridats a ésser germans del seu Fill Jesús. I la Mare de Déu és també realment, ara, la Mare dels homes.

És així, perquè així ho va voler el Senyor. I l’Esperit Sant va disposar que restés escrit, per tal que constés per a totes les generacions: Estaven prop de la creu de Jesús la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. En veure Jesús la mare i, al seu costar, el deixeble que estimava, diu a la mare: Dona, aquí teniu el vostre fill. Després diu al deixeble: Aquí tens la teva mare. I des d’aleshores, el deixeble la tingué com a mare.⁵

Joan, el deixeble amat de Jesús, rep Maria, la introdueix a casa seva, en la seva vida. Els autors espirituals han vist en aquestes paraules, que relata el Sant Evangeli, una invitació adreçada a tots els cristians perquè posem també Maria en les nostres vides. En un cert sentit, aquest aclariment esdevé gairebé superflu. Maria vol certament que la invoquem, que ens hi acostem amb confiança, que apel·lem a la seva maternitat, demanant-li que es manifesti com a Mare nostra.⁶

Però és una mare que no es fa pregar, que fins i tot s’avança a les nostres supliques perquè coneix les nostres necessitats i ve prompta al nostre ajut, demostrant amb obres que es recorda constantment dels seus fills. Cada un de nosaltres, en evocar la seva pròpia vida i veure com s’hi manifesta la misericòrdia de Déu, pot descobrir mil motius per sentir-se fill de Maria d’una manera molt especial.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.