Llistat de punts

Aplicació a la nostra vida ordinària

Hem recorregut algunes pàgines dels Sants Evangelis per contemplar Jesús en el seu tracte amb els homes, i aprendre de portar Crist als nostres germans, els homes, essent Crist nosaltres mateixos. Apliquem aquesta lliçó a la nostra vida corrent, a la pròpia vida. Perquè la vida corrent i ordinària, la que vivim entre els altres conciutadans, els nostres semblants, no és quelcom d’aplanat i sense cap relleu. És, justament en aquestes circumstàncies, on el Senyor vol que la immensa majoria dels seus fills se santifiqui.

Cal tornar a dir una vegada i una altra que Jesús no s’adreçà a cap grup de privilegiats, sinó que vingué a revelar-nos l’amor universal de Déu. Tots els homes són estimats de Déu, de tots n’espera amor. De tots, siguin quines siguin llurs condicions personals, llur posició social, llur professió o ofici. La vida corrent i ordinària no és cosa de poca vàlua; tots els camins de la terra poden ésser ocasió d’un encontre amb Crist, que ens crida a identificar-nos amb Ell, per acomplir ―al lloc on estem― la seva missió divina.

Déu ens crida a través de les incidències de la vida de cada dia, en el sofriment i en l’alegria de les persones amb les quals convivim, en els afanys humans dels nostres companys, en les petiteses de la vida de família. Déu també ens crida a través dels grans problemes, conflictes i tasques que defineixen cada època històrica, atraient esforços i il·lusions d’una gran part de la humanitat.

S’entén molt bé la impaciència, l’angoixa, els desigs inquiets d’aquells que, amb una ànima naturalment cristiana,²⁹ no es resignen davant la injustícia personal i social que pot crear el cor humà. Tants de segles de convivència entre els homes i, encara, tant d’odi, tanta destrucció, tant de fanatisme acumulat en ulls que no volen veure-hi i en cors que no volen estimar.

Els béns de la terra repartits entre uns pocs; els béns de la cultura tancats en cenacles. I, a fora, fam de pa i de saviesa, vides humanes que són santes, perquè vénen de Déu, tractades com a simples coses, com a nombres d’una estadística. Comprenc i comparteixo aquesta impaciència, que m’impulsa a mirar Crist, que continua invitant-nos a posar en pràctica aquell manament nou de l’amor.

Totes les situacions que travessa la nostra vida ens porten un missatge diví, ens demanen una resposta d’amor, de donació als altres. Quan el Fill de l’Home vindrà amb tota la seva majestat, acompanyat de tots els àngels, aleshores s’asseurà al seu tron de glòria, i farà comparèixer tots els pobles davant seu. Llavors separarà els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles dels cabrits, i posarà les ovelles a la seva dreta i els cabrits a l’esquerra.

Aleshores el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu, beneïts del meu Pare, a rebre possessió del Regne preparat per a vosaltres des del principi del món. Perquè vaig tenir fam, i em donàreu menjar; vaig tenir set, i em donàreu beure, era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i em vinguéreu a veure. Aleshores li respondran els justos: Senyor, ¿quan us vam veure amb fam, i us donàrem menjar, o amb set, i us donàrem beure? ¿Quan us vam veure foraster, i us vam acollir; o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam saber malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? I el Rei els respondrà: En veritat us dic que sempre que ho vau fer a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho féreu.³⁰

Hem de reconèixer Crist que ens ve a l’encontre, en els nostres germans els homes. Cap vida humana no és una vida aïllada, sinó que s’entrellaça amb d’altres vides. Cap persona no és un vers solt, sinó que tots formem part d’un mateix poema diví, que Déu escriu amb el concurs de la nostra llibertat.

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.

Mireu: la Redempció, que fou consumada quan Jesús morí en la vergonya i en la glòria de la Creu, escàndol per als jueus, niciesa per als gentils,³⁴ per voluntat de Déu continuarà fent-se fins que arribi l’hora del Senyor. No és compatible viure segons el Cor de Jesucrist i no sentir-se enviat, com Ell, peccatores salvos facere,³⁵ per a salvar tots els pecadors, convençuts que nosaltres mateixos necessitem confiar cada dia més en la misericòrdia de Déu. D’aquí ve el desig vehement de considerar-nos corredemptors amb Crist, de salvar amb Ell totes les ànimes, perquè som, volem ser ipse Christus, el mateix Jesucrist, i Ell es donà en rescat de tothom.³⁶

Tenim una gran tasca davant nostre. No podem romandre parats, ja que el Senyor ens va declarar expressament: negocieu fins que jo torni.³⁷ Mentre esperem el retorn del Senyor, que tornarà a prendre possessió plena del seu Regne, no ens podem estar amb els braços plegats. L’extensió del Regne de Déu no és tan sols una feina oficial dels membres de l’Església que representen Crist, perquè n’han rebut els poders sagrats. Vos autem estis corpus Christus,³⁸ vosaltres també sou cos de Crist, ens indica l’Apòstol, amb el mandat concret de negociar fins a la fi.

Hi ha tanta feina, encara! ¿És que en vint segles no hem fet res? En vint segles s’ha treballat molt; no em sembla ni objectiu, ni honrat, l’afany d’alguns a menysprear la tasca dels qui ens han precedit. En vint segles s’ha fet una gran labor, i, sovint, l’han feta molt bé. Altres vegades hi ha hagut desencerts, regressions, tal com ara també hi ha retrocessos, por, timidesa; al mateix temps no manca valentia, generositat. Però la família humana es renova constantment, a cada generació cal recomençar amb el deler d’ajudar a descobrir a l’home la grandesa de la seva vocació de fill de Déu, cal inculcar el manament de l’amor al Creador i al nostre proïsme.

La vida futura

La tasca apostòlica que Crist ha encomanat a tots els seus deixebles dóna, per tant, resultats concrets en l’àmbit social. No és admissible pensar que, per a ser cristians, calgui girar-se d’esquena al món, ser un derrotista de la naturalesa humana. Tot, fins el més petit dels esdeveniments honests, enclou un sentit humà i diví. Crist, perfecte home, no ha vingut a destruir allò que és humà, sinó a ennoblir-ho, assumint la nostra naturalesa humana, tret del pecat: ha vingut a compartir tots els afanys de l’home, fora de la trista aventura del mal.

El cristià s’ha de trobar tothora disposat a santificar la societat des de dins, tot estant plenament en el món, però no essent del món, en allò que té ―no per característica real, sinó per defecte voluntari, pel pecat― de negació de Déu, d’oposició a la seva amable voluntat salvífica.

Permeteu-me que conti un esdeveniment de la meva vida personal, que tingué lloc ja fa molts anys. Un dia, un amic de bon cor, però que no tenia fe, em va dir, mentre assenyalava un mapamundi: miri, de nord a sud i d’est a oest. Què vols que miri? li vaig demanar. La seva resposta fou: el fracàs de Crist. Tants de segles mirant de ficar en la vida dels homes la seva doctrina, i vegi’n els resultats. En un primer moment em vaig omplir de tristesa: és un gran dolor, en efecte, considerar que són molts els qui encara no coneixen el Senyor i que, entre els qui el coneixen, també són molts els qui viuen com si no el coneguessin.

Aquesta sensació, però, només va durar un instant, per deixar pas a l’amor i a l’agraïment, perquè Jesús sempre ha volgut fer cada home cooperador lliure de la seva obra redemptora. No ha fracassat: la seva doctrina i la seva vida fecunden el món contínuament. La redempció, que Ell porta a terme, es suficient i sobreabundosa.

Déu no vol esclaus, sinó fills, i respecta la nostra llibertat. La salvació continua i nosaltres hi participem: és voluntat de Crist ―segons les fortes paraules de sant Pau― que acomplim en la nostra carn, en la nostra vida, allò que manca a la seva Passió, pro Corpore eius, quod est Ecclesia, en benefici del seu cos, que és L’Església.¹¹

Val la pena Jugar-se la vida, donar-se del tot, per correspondre a l’amor i a la confiança que Déu diposita en nosaltres. Val la pena. abans que res, que ens decidim a prendre seriosament la nostra fe cristiana. Recitant el Credo, professem creure en Déu Pare totpoderós, en el seu Fill Jesucrist que morí i ressuscità, en l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. Confessem que l’Església, una, santa, catòlica i apostòlica, és el cos de Crist animat per l’Esperit Sant. Ens alegrem davant la remissió dels pecats i davant l’esperança de la resurrecció futura. Però aquestes veritats ¿penetren fins al fons del cor o bé no passen dels llavis? El missatge diví de victòria, d’alegria i de pau de la Pentecosta ha d’ésser el fonament infrangible en la forma de pensar, de reaccionar i de viure de tot cristià.