Llistat de punts

Lux fulgebit hodie super nos, quia natus est nobis Dominus,¹ avui brillarà la llum sobre nosaltres, perquè ens ha nascut el Senyor. És el gran anunci que aquest dia commou els cristiana i que, a través d’ells, s’adreça a tota la Humanitat. Déu és aquí. Aquesta veritat ha d’omplir les nostres vides: cada Nadal ha de ser per a nosaltres un nou encontre especial amb Déu, deixar que la seva llum i la seva gràcia entrin fins al fons de la nostra ànima.

Ens aturem davant l’Infant, de Maria i Josep: contemplem el Fill de Déu revestit amb la nostra carn. Em ve a la memòria el viatge que vaig fer a Loreto, el 15 d’agost de 1951, per visitar la Santa Casa, per un motiu entranyable. Hi vaig celebrar la Missa. La volia dir amb recolliment, però no comptava amb el fervor de la multitud. No havia calculat que en aquest gran dia de festa moltes persones de la rodalia acudirien a Loreto, amb la beneïda fe d’aquesta terra i amb l’amor que tenen envers la Madonna. La seva pietat els dula a manifestacions no del tot apropiades, si hom considera les coses ―com ho explicaré?― només des del punt de vista de les lleis rituals de l’Església.

Així, mentre jo besava l’altar tal com ho prescriuen les rúbriques de la Missa, tres o quatre camperoles el besaven ensems. Vaig estar distret, però m’emocionava. També m’atreia l’atenció el pensament que en aquella Santa Casa ―que la tradició assegura que és el lloc on visqueren Jesús, Maria i Josep―, han posat aquests mots, al damunt de l l’altar: Hic Verbum caro factum est. Aquí, en una casa construïda per mà de l’home, en un tros de la terra en què vivim, habità Déu.

Sentit diví del pas terrenal de Jesús

He procurat sempre, en parlar davant el Pessebre, de mirar Crist Senyor nostre d’aquesta manera: abrigat amb bolquers, damunt la palla d’una menjadora. I quan encara és un Infant i no diu res, veure’l com a Doctor, com a Mestre. M’és necessari de considerar-lo així perquè haig d’aprendre d’Ell. I per aprendre d’Ell, s’ha de procurar conèixer la seva vida: llegir el Sant Evangeli, meditar aquelles escenes que el Nou Testament ens relata, per tal de penetrar en el sentit diví del pas terrenal de Jesús.

Perquè hem de reproduir, en la nostra, la vida de Crist, coneixent Crist: a força de llegir la Sagrada Escriptura i de meditar-la, a força de fer oració, com ara, davant el pessebre. Cal entendre les lliçons que Jesús ens dóna, ja des de la Infantesa, des que ha acabat de néixer, des que els seus ulls es van obrir a aquesta beneïda terra dels homes.

Jesús, creixent i vivint com un de nosaltres, ens revela que l’existència humana, els quefers corrents i ordinaris, tenen un sentit diví. Per molt que hàgim considerat aquestes veritats, ens hem d’omplir sempre d’admiració en pensar en els trenta anys d’obscuritat, que constitueixen la major part del pas de Jesús entre els seus germans els homes. Anys d’ombra, però per a nosaltres, tan clars com la llum del sol. Més ben dit: resplendor que il·lumina els nostres dies i els dóna una autèntica projecció, perquè som cristians corrents, que menem una vida ordinària, igual que la de tants milions de persones en els llocs més diversos del món.

Així visqué Jesús durant sis lustres: era fabri filius,⁶ el fill del fuster. Després vindran els tres anys de vida pública, amb el clamoreig de les multituds. La gent se sorprèn: qui és aquest?, on ha après tantes coses? Perquè justament la seva vida havia estat la vida comuna del poble de la seva terra. Era el faber, filius Mariae,⁷ el fuster, fill de Maria. I era Déu, i estava realitzant la redempció del gènere humà, i estava atraient a si totes les coses.⁸

Quan arriba Nadal, m’agrada de contemplar les imatges del Nen Jesús. Aquestes figures que ens mostren el Senyor que s’anorrea, em recorden que Déu ens crida, que l’Omnipotent ha volgut presentar-se desvalgut, que ha volgut valer-se dels homes. Des del bressol de Betlem, Crist em diu i et diu que ens necessita, ens urgeix a una vida cristiana sense avinences, a una vida de donació d’un mateix, de treball, d’alegria.

Mai no aconseguirem el veritable bon humor si de veritat no imitem Jesús; si no som humils com Ell. Hi tornaré a insistir: ¿heu vist on s’amaga la grandesa de Déu? En una menjadora, en uns bolquers, en una gruta. L’eficàcia redemptora de les nostres vides només pot actuar-se amb la humilitat, deixant de pensar en nosaltres mateixos i sentint la responsabilitat d’ajudar els altres.

A vegades és corrent, fins i tot entre ànimes bones, provocar-se conflictes personals, que arriben a causar preocupacions serioses, per bé que mancades duna base objectiva. El seu origen radica en la falta de coneixement propi, que mena a la supèrbia: el desig de convertir-se en el centre de l’atenció i de l’estimació de tothom, la inclinació a no quedar malament, no resignar-se a fer el bé i desaparèixer, l’afany de seguretat personal. I així, moltes ànimes que podrien fruir d’una pau meravellosa, que podrien assaborir una alegria immensa, per urc i presumpció es transformen en malaurades i infecundes.

Crist fou humil de cor.¹⁸ Al llarg de la seva vida, no va voler per a Ell res d’especial, cap privilegi. Comença estant nou mesos en el si de la seva Mare, com tot home, amb una naturalitat extrema. El Senyor sabia de sobres que la humanitat patia una urgent necessitat d’Ell. Per això tenia fam de venir a la terra per salvar totes les ànimes: i no precipita el temps. Vingué a la seva hora, com arriben al món els altres homes. Des de la concepció fins al naixement, ningú ―tret de sant Josep i santa Isabel― no s’adona d’aquesta meravella: Déu que ve a habitar entre els homes.

El Nadal també és rodejat d’una senzillesa admirable: el Senyor ve sense aparat, desconegut de tothom. A la terra, només Maria i Josep participen en l’aventura divina. I després aquells pastors, avisats pels àngels. I més endavant aquells savis d’Orient. Així s’esdevé el fet transcendental, amb el qual s’uneixen el cel i la terra, Déu i l’home.

¿Com és possible tanta duresa de cor, que fa que ens acostumem a aquestes escenes? Déu s’humilia per tal que ens puguem acostar a Ell, perquè puguem correspondre al seu amor amb el nostre amor, perquè la nostra llibertat es rendeixi no tan sols davant l’espectacle del seu poder, sinó també davant la meravella de la seva humilitat.

Grandesa d’un Infant que és Déu: el seu Pare és el Déu que ha fet els cels i la terra, i Ell és aquí, dins una menjadora, quia non erat eis locus in diversorio,¹⁹ perquè no hi havia cap altre lloc a la terra per a l’amo de totes les coses creades.

Oferim encens: els desigs, que pugen fins al Senyor, de menar una vida noble, de la qual es desprengui el bonus odor Christi,³⁰ el perfum de Crist. Impregnar les nostres paraules i accions en el bonus odor, és sembrar comprensió, amistat. Que la nostra vida acompanyi les vides dels altres homes, per tal que ningú no es trobi o no se senti sol. La nostra caritat ha de ser també afecte, escalf humà.

Així ens ho ensenya Jesucrist. La Humanitat feia segles que esperava la vinguda del Salvador; els profetes ho havien anunciat de mil maneres; i àdhuc en els últims racons de la terra ―encara que pel pecat i per la ignorància estigués perduda una gran part de la Revelació de Déu als homes― hom conservava el desig de Déu, l’ànsia de ser redimits.

Arriba la plenitud dels temps i, per complir aquesta missió, no apareix cap geni filosòfic, com Plató o Sòcrates; no s’instal·la a la terra un conqueridor poderós, com Alexandre. Neix un Infant a Betlem. És el Redemptor del món; però, abans de parlar estima amb obres. No porta cap fórmula màgica, perquè sap que la salvació que ofereix ha de passar pel cor de l’home. Les seves primeres accions són rialles, plors de nen, el son inerme d’un Déu encarnat: perquè ens enamorem d'Ell, perquè el sapiguem acollir en els nostres braços.

Ara ens adonem, una vegada més, que això és el cristianisme. Si el cristià no estima amb obres, ha fracassat com a cristià, que és fracassar també com a persona. No pots pensar en els altres com si fossin números o esglaons, perquè tu puguis pujar; o com una massa per a ésser exaltada o humiliada, adulada o menyspreada, segons els casos. Pensa en els altres, ―abans que res, en aquells qui són al teu costat― com en allò que són: fills de Déu, amb tota la dignitat d’aquest títol meravellós.

Hem de portar-nos com a fills de Déu amb els fills de Déu: el nostre amor ha d’ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen!³¹

No es tracta d’un ideal llunyà. El cristià no és un Tartarí de Tarascó, entossudit a caçar lleons on no pot trobar-ne: en els passadissos de casa. Vull parlar sempre de vida diària i concreta: de la santificació del treball, de les relacions familiars, de l’amistat. Si en això no som cristians, en què ho serem? La bona olor de l’encens és el resultat d’una brasa, que crema sense ostentació una munió de grans; el bonus odor Christi s'observa entre els homes no pas per la flamarada d’un foc d’ocasió, sinó per l’eficàcia d’un caliu de virtuts: la justícia, la lleialtat, la fidelitat, la comprensió, la generositat, l’alegria.