Llistat de punts

Passà per la terra fent el bé

¿Veieu com és necessari conèixer Jesús, observar amorosament la seva vida? Molts cops he anat a cercar la definició, la biografia de Jesús en l’Escriptura. La vaig trobar feta per l’Esperit Sant en dos mots: pertransiit benefaciendo.¹³ Tots els dies de Jesucrist a la terra, del naixement a la mort, foren així: pertransiit benefaciendo, els omplí fent el bé: i en un altre lloc l’Escriptura ho recull: bene omnia fecit:¹⁴ tot ho finí bé, ho va acabar tot bé, no feu res més que el bé.

Tu i jo, llavors, què? Una mirada per veure si tenim res a esmenar. Jo sí que trobo en mi moltes coses a refer. Com que em veig incapaç d’obrar el bé per mi mateix, i tal com el mateix Jesús ens ha dit que sense Ell no podem fer res,¹⁵anem tu i jo al Senyor a implorar la seva assistència, per mitjà de la seva Mare, amb aquests col·loquis íntims, propis de les ànimes que estimen Déu. No afegeixo res més perquè és cadascun de vosaltres qui ha de parlar, segons la seva pròpia necessitat. Per dins i sense remor de paraules, en aquest mateix moment, mentre jo us dono aquests consells aplico personalment la doctrina a la meva pròpia misèria.

Acomplí la voluntat del seu Pare Déu

No m’aparto de la veritat més rigorosa si us dic que Jesús continua cercant posada ara, en el nostre cor. Hem de demanar-li perdó per la nostra ceguera personal, per la nostra ingratitud. Hem de demanar-li la gràcia de no tancar-li mai més la porta de les nostres ànimes.

El Senyor no ens oculta que aquesta obediència rendida a la voluntat de Déu exigeix renúncia i donació d’un mateix, perquè l’Amor no demana drets: vol servir. Ell ha recorregut primer el camí. Jesús, ¿i tu, com obeïes? Usque ad mortem, mortem autem crucis,²⁰ fins a la mort i mort de creu. Cal sortir d’un mateix, complicar-se la vida, perdre-la per amor de Déu i de les ànimes. Heus aquí que volies viure, i no volies que et passés res; però Déu volgué una altra cosa. Hi ha dues voluntats: la teva ha d’ésser esmenada, per a identificar-se amb la voluntat de Déu; en lloc de tomar la de Déu perquè s’acomodi a la teva.²¹

Jo he vist amb goig moltes ànimes que s’han jugat la vida ―com Vós, Senyor, usque ad mortem―, en acomplir allò que la voluntat de Déu els demanava: han dedicat els seus afanys i la seva feina professional al servei de l’Església, per al bé de tots els homes.

Aprenguem a obeir, aprenguem a servir: No hi ha millor senyoria que voler donar-se voluntàriament per ser útils als altres. Quan sentim l’orgull que barboteja dintre nostre, la supèrbia que ens fa pensar que som uns superhomes, és el moment de dir que no, de dir que el nostre únic triomf ha de ser el de la humilitat. Així ens identificarem amb Crist a la Creu, no sentint-nos molests o inquiets o amb mala gràcia, sinó alegres: perquè aquesta alegria es l’oblit d’un mateix es la millor prova d’amor.

Recordar a un cristià que la seva vida no té cap més sentit que el d’obeir la voluntat de Déu, no és pas separar-lo dels altres homes. Al contrari, el manament rebut del Senyor és, en molts casos, que ens estimem els uns als altres com Ell ens ha estimat,²²vivint juntament amb els altres i igual que els altres, lliurant-nos a servir el Senyor en el món, per tal de donar a conèixer millor l’amor de Déu a totes les ànimes: per dir-nos que s’han obert els camins divins a la terra.

El Senyor no s’ha limitat a dir-nos que ens estima, sinó que ho ha demostrat amb les obres. No oblidem que Jesucrist s’ha encarnat per ensenyar, perquè aprenguem de viure la vida dels fills de Déu. Recordeu aquell preàmbul de l’evangelista sant Lluc en els Fets dels Apòstols: Primum quidem sermonem feci de omnibus o Theophile, quae coepit Iesus facere et docere,²³ he parlat de tot allò més notable que Jesús féu i predicà. Vingué a ensenyar, però actuant; vingué a ensenyar, però essent model, essent el Mestre i l’exemple amb la seva conducta.

Ara, davant Jesús Infant, podem continuar el nostre examen personal: ¿estem decidits a procurar que la nostra vida serveixi de model i d’ensenyança als nostres germans, als postres iguals, els homes? ¿Estem decidits a ser uns altres Crists? No n’hi ha prou de dir-ho amb la boca. Tu ―ho pregunto a cadascun de vosaltres i m’ho pregunto a mi mateix―, tu, que per ser cristià ets cridat a ésser un altre Crist, ¿mereixes que vagin dient de tu que has vingut, facere et docere, a fer les coses com un fill de Déu, atent a la voluntat del seu Pare, perquè així puguis empènyer totes les ànimes a participar de les coses bones, nobles, divines i humanes de la redempció? ¿Vius la vida de Crist, en la teva vida ordinària enmig del món?

Fer les obres de Déu, no és pas un bonic joc de paraules, sinó una invitació a gastar-se per Amor. Cal morir-se un mateix, per renéixer a una vida nova. Perquè així obeí Jesús, fins a la mort de creu, mortem autem crucis. Propter quod et Deus exaltavit illum.²⁴ I per això Déu el va exaltar. Si obeïm la voluntat de Déu, la Creu serà també Resurrecció, exaltació. S’acomplirà en nosaltres, pas a pas, la vida de Crist: hom podrà assegurar que hem viscut procurant ser uns bons fills de Déu, que hem passat fent el bé, malgrat la nostra flaquesa i els nostres errors personals, per molts que siguin.

I quan vingui la mort, que vindrà, inexorable, l’esperarem amb joia tal com he vist que han sabut esperar-la tantes persones santes, enmig de la seva existència ordinària. Amb alegria: perquè, si hem imitat Crist en fer el bé ―en obeir i en portar la Creu, malgrat les nostres misèries―, ressuscitarem com Crist: surrexit Dominus vere!,²⁵ que ressuscità de veritat.

Jesús, que es va fer infant, mediteu-ho: vencé la mort. Amb l’anorreament, amb la senzillesa, amb l’obediència: amb la divinització de la vida corrent i vulgar de les criatures, el Fill de Déu fou vencedor.

Aquest ha estat el triomf de Jesucrist. Així ens ha elevat al seu nivell, al nivell dels fills de Déu, davallant al nostre terreny: al terreny dels fills dels homes.

Com tota festa cristiana, aquesta que ara celebrem és una festa de pau. Els rams, amb el seu antic simbolisme, evoquen aquella escena del Gènesi: Noè va esperar encara set dies més, i envià una altra vegada el colom el qual, cap al tard, tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera. Així Noè va comprendre que l’aigua ja no cobria la terra.¹ Ara recordem que l’aliança entre Déu i el seu poble és confirmada i establerta en Crist, perquè Ell és la nostra pau.² En aquesta meravellosa unitat i recapitulació d’allò que és vell en allò que és nou que caracteritza la litúrgia de la nostra Santa Església Catòlica, llegim avui aquestes paraules de profunda alegria: Els infants hebreus, portant rams d’olivera, sortiren a rebre el Senyor i l’aclamaven dient: Hosanna a dalt del cel.³

L’aclamació a Jesucrist enllaça en la nostra ànima amb aquella que saludà el seu naixement a Betlem. I mentre Jesús passava, ens escriu Sant Lluc, estenien els seus vestits pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles començaren joiosos a lloar Déu amb gran clamoreig per tots els prodigis que havien vist, dient: beneït el Rei que ve, en nom del Senyor, pau al cel i glòria a les altures.⁴

Pau a la terra

Pax in coelo, pau en el cel. Però vegem també el món: per què no hi ha pau a la terra? No; no hi ha pau; només hi ha una aparença de pau, un equilibri de por, uns compromisos precaris. No hi ha pau tampoc a l’Església, solcada per tensions que esquincen la blanca túnica de l’Esposa de Crist. No hi ha pau en molts cors, que intenten vanament de compensar la intranquil·litat de l’ànima amb el tragí que no para, amb la petita satisfacció de béns que no sadollen, perquè deixen sempre aquell regust amarg de la tristor.

Les fulles de palma, escriu Sant Agustí, són símbol d’homenatge, perquè signifiquen victòria. El Senyor estava a punt de vèncer, morint a la Creu.Anava a triomfar, en el signe de la Creu, sobre el Diable, príncep de la mort.⁵ Crist és la nostra pau perquè ha vençut; i ha vençut perquè ha lluitat, en el fort combat contra la maldat acumulada dels cors humans.

Crist, que és la nostra pau, també és el Camí.⁶ Si volem la pau, hem de seguir els seus passos. La pau és una conseqüència de la guerra, de la lluita, d’aquesta lluita ascètica, íntima, que cada cristià ha de sostenir contra tot allò que, en la seva vida, no és de Déu: contra la supèrbia, la sensualitat, l’egoisme, la superficialitat, l’estretor de cor. És inútil clamar per l’assossec exterior si falta tranquil·litat en les consciències, en el fons de l’ànima, perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies.⁷