Llistat de punts

Som a Nadal. Els diversos fets i circumstàncies que rodejaren el naixement del Fill de Déu revénen al nostre record, i la mirada s’atura a la cova de Betlem, a la llar de Natzaret. Maria, Josep, Jesús Infant, ocupen d’una manera molt especial el centre del nostre cor. ¿Què ens diu, què ens ensenya la vida, alhora senzilla i admirable, d’aquesta Sagrada Família?

D’entre les moltes consideracions que podríem fer, n’hi ha una sobretot que vull comentar ara. El naixement de Jesús significa, com diu l’Escriptura, la inauguració de la plenitud dels temps,¹ el moment escollit per Déu per manifestar enterament el seu amor als homes, donant-nos el seu propi Fill. Aquesta voluntat divina s’acompleix enmig de les circumstàncies més normals i ordinàries: una dona que dóna a llum, una família, una casa. L’Omnipotència divina, l’esplendor de Déu, passen a través de les coses humanes, s’uneixen a tot el que és humà. D’aleshores ençà, els cristiana sabem que, amb la gràcia del Senyor, podem i hem de santificar totes les realitats límpides de la nostra vida. No hi ha cap situació terrenal, per petita i corrent que sembli, que no pugui ésser ocasió d’un encontre amb Crist i una etapa del nostre camí cap al Regne del Cel.

Per això no és estrany que l'Església s’alegri, es recreï, contemplant l’habitacle modest de Jesús, Maria i Josep. És grat ―hom resa a l’himne de matines d’aquesta festa― recordar la petita casa de Natzaret i l’existència senzilla que s’hi mena, celebrar amb cants la ingenuïtat humil que envolta Jesús, la seva vida amagada. Va ésser allí on, essent un nen, aprengué l’ofici de Josep; allí on va créixer en edat i on va compartir la feina d’artesà. A la vora d'Ell s'asseia la seva Mare; al costal de Josep vivia la seva esposa amadíssima, feliç de poder-lo ajudar i d’oferir-li les seves sol·licituds.

Quan penso en les llars cristianes, m’agrada d’imaginar-me-les lluminoses i alegres, com ho fou la de la Sagrada Família. El missatge de Nadal ressona amb tota la seva força: Glòria a Déu dalt del cel, i pau a la terra als homes de bona voluntat.²Que la pau de Crist triomfi en els vostres cors, escriu l’apòstol.³ La pau de saber-nos estimats pel nostre Pare Déu, incorporats a Crist, protegits per la Verge Santa Maria, emparats per sant Josep. Aquesta és la gran llum que il·lumina les nostres vides i que, entre les dificultats i misèries personals, ens impulsa a anar endavant animosos. Cada llar cristiana hauria d’ésser un recer de serenitat, on, per damunt de les petites contradiccions diàries, hom pogués trobar un afecte profund i sincer, una tranquil·litat pregona, fruit d’una fe real i viscuda.

El tracte de Josep amb Jesús

Ja fa temps que m’agrada de recitar una commovedora invocació a sant Josep, que l’Església mateixa ens proposa, entre les oracions preparatòries de la missa: Josep, baró benaurat i feliç, a qui fou concedit de veure i sentir el Déu, que molts reis volgueren veure i oir i no oïren ni veieren. I no solament veure’l i oir-lo, sinó dur-lo en braços, besar-lo, vestir-lo i custodiar-lo: pregueu per nosaltres. Aquesta oració ens servirà per a entrar a l’últim tema que tocaré avui: el tracte entranyable de Josep amb Jesús.

Per a sant Josep, la vida de Jesús fou un descobriment continu de la pròpia vocació. Recordàvem abans aquells primers anys plens de circumstàncies en contrast aparent: glorificació i fugida, majestuositat dels Mags i pobresa del portal, cant dels Àngels i silenci dels homes. Quan arriba el moment de presentar el Nen al Temple, Josep, que porta l’ofrena modesta d’un parell de tórtores, veu com Simeó i Anna proclamen que Jesús és el Messies. El seu pare i la seva mare escoltaven amb admiració les coses que deien d’ell,²⁰ diu sant Lluc. Més endavant, quan l’Infant roman dins el Temple sense que Maria i Josep ho sàpiguen, en trobar-lo novament després de cercar-lo tres dies, el mateix evangelista narra que se’n meravellaren.²¹

Josep se sorprèn. Josep s’admira. Déu li va revelant els seus designis i ell s’esforça per entendre’ls. Com tota ànima que vol seguir Jesús de prop, descobreix de seguida que no és possible de caminar amb el pas cansat, que la rutina no hi cap. Perquè Déu no es conforma amb l’estabilitat en un nivell aconseguit, amb el descans en allò que ja té. Déu exigeix contínuament més i els seus camins no són els nostres camins humans. Sant Josep, com cap home abans o desprès d’ell, ha après de Jesús com estar atent per reconèixer les meravelles de Déu, com tenir l’ànima i el cor oberts.

Però si Josep ha après de Jesús per viure d’una manera divina, gosaria dir que quant a allò que és humà, ha ensenyat moltes coses al Fill de Déu. Hi ha quelcom que no m’acaba d’agradar en el títol de pare putatiu, amb el qual Josep és designat a vegades, perquè perilla de fer pensar que les relacions entre Josep i Jesús eren fredes i exteriors. Certament, la nostra fe ens diu que no era pare segons la carn, però aquesta paternitat no és pas l’única.

A Josep ―llegim en un sermó de Sant Agustí― no solament li és degut el nom de pare, sinó que el mereix, ho és més que ningú. I en acabat afegeix: ¿I com ho era, de pare? Tant més profundament pare com més casta fou la seva paternitat. N’hi havia que es pensaven que era pare de Nostre Senyor Jesucrist, de la mateixa manera que són pares els altres, que engendren segons la carn, i no solament reben llurs fills com a fruit del seu afecte espiritual. Per això diu Sant Lluc: hom creia que era pare de Jesús. ¿Per què diu només que hom creia? Perquè el pensament i el judici humans es refereixen a allò que sol esdevenir-se entre els homes. I el Senyor no nasqué del germen de Josep. Això no obstant, a la pietat i a la caritat de Josep, li nasqué un fill de la Verge Maria, que era Fill de Déu.²²

Josep estimà Jesús com un pare estima el fill, el tractà donant-li tot el millor que tenia. Josep, tenint cura d’aquell Infant com li fou manat, féu de Jesús un artesà: li transmeté el seu ofici. Per això els veïns de Natzaret parlaran de Jesús, anomenant-lo indistintament faber i fabri filius:²³ menestral i fill del menestral. Jesús va treballar al taller de Josep i al costat de Josep. ¿Com devia ésser Josep, com havia obrat en ell la gràcia, per a ésser capaç de dur a terme la feina de fer anar endavant el Fill de Déu en allò que és humà?

Perquè Jesús havia d’assemblar-se a Josep: en la forma de treballar, en trets del seu caràcter, en la manera de parlar. Allò que ha estat la infantesa i la jovenesa de Jesús i, per tant, el seu tracte amb Josep, es reflecteix en el realisme de Jesús, en el seu esperit d’observació, en la seva manera d’asseure’s a taula i de llescar el pa, en el seu gust per exposar la doctrina d’una manera concreta prenent exemple de les coses de la vida ordinària.

No és possible desconèixer la sublimitat del misteri. Aquest Jesús que és home, que parla amb l’accent d’una regió determinada d’Israel, que s’assembla a un menestral anomenat Josep, aquest és el Fill de Déu. I qui és que pot ensenyar res a Déu? Però és realment home, i viu normalment: primer com un nen, després com un xicot, que ajuda en el taller de Josep; finalment com un home madur, en la plenitud de l’edat. Jesús creixia en saviesa, en edat i en gràcia davant de Déu i davant dels homes.²⁴