Llistat de punts

La misericòrdia de Déu

Avui comença el temps d’Advent, i és bo que hàgim considerat les insídies d’aquests enemics de l’ànima: el desordre de la sensualitat i de la lleugeresa fàcil; la incongruència del pensament que s’oposa al Senyor; la presumpció altiva, esterilitzadora de l’amor a Déu i a les criatures. Totes aquestes situacions de l’ànim són obstacles certs, i el seu poder pertorbador és gran. Per això la litúrgia ens fa implorar la misericòrdia divina: A Vós, Senyor, elevo la meva ànima; en Vós espero; que no sigui confós, i que els meus adversaris no se n’alegrin;²⁴ ho hem resat a d’introit. I en l’antífona de l’Ofertori repetirem: espero en Vós, que no sigui confós!

Ara que s’acosta el temps de la salvació, és un consol sentir dels llavis de sant Pau que quan Déu Nostre Salvador ha manifestat la seva benignitat i amor als homes, ens ha alliberat no pas a causa de les obres de justícia que haguéssim fet, sinó per la seva misericòrdia.²⁵

Si repasseu les Santes Escriptures, hi veureu constantment la presència de la misericòrdia de Déu: omple la terra²⁶ s’estén a tots els seus fills, super omnem carnem;²⁷ens envolta,²⁸ens va al davant,²⁹es multiplica per ajudar-nos,³⁰ i contínuament ha estat confirmada.³¹ Déu, en ocupar-se de nosaltres com a Pare amorós, ens considera en la seva misericòrdia;³² una misericòrdia suau,³³bella com núvol de pluja.³⁴

Jesucrist resumeix i compendia tota aquesta història de la misericòrdia divina: benaurats els misericordiosos, perquè ells hauran misericòrdia.³⁵ I en una altra ocasió: sigueu misericordiosos, com el vostre Pare celestial és misericordiós.³⁶ Entre moltes altres escenes de l’Evangeli, també ens han restat ben gravades la clemència envers la dona adúltera, la paràbola del fill pròdig, la de l’ovella perduda, la del deutor perdonat, la resurrecció del fill de la vídua de Naïm.³⁷ Quantes raons de justícia per a explicar aquest gran prodigi! Ha mort el fill únic d’aquella pobra vídua, aquell que donava sentit a la seva vida, el que podia ajudar-la en la vellesa. Però Crist no fa el miracle per justícia: el fa per compassió, perquè interiorment es commou davant el dolor humà.

Quina seguretat ens ha de donar la commiseració del Senyor! Si clama a mi, l’escoltaré, perquè jo sóc compassiu.³⁸ És una invitació, una promesa que no deixarà de complir. Atansem-nos, doncs, confiadament al tron de la gràcia, perquè obtinguem la misericòrdia i l’auxili de la gràcia en temps oportú.³⁹ Els enemics de la nostra santificació no podran fer res, per tal com aquesta misericòrdia de Déu ens pervé: i si per culpa i feblesa nostres caiem, el Senyor ens socorre i ens aixeca. Havies après d’evitar la negligència, d’allunyar de tu l’arrogància, d’adquirir la pietat, de no ser un presoner de les qüestions mundanes, de no preferir allò que és caduc a allò que és etern. Però, com que la feblesa humana no pot mantenir un pas decidit en un món relliscós, el bon metge també t’ha donat remeis contra la desorientació, i el jutge misericordiós no t’ha negat l’esperança del perdó.⁴⁰

Les temptacions de Crist

La Quaresma commemora els quaranta dies que Jesús passà al desert, com a preparació dels anys de predicació, que culminen en la Creu i en la glòria de la Pasqua. Quaranta dies d’oració i de penitència. En acabat, tingué lloc l’escena que la litúrgia d’avui ofereix a la nostra consideració reportant-la de l’Evangeli de la Missa: les temptacions de Crist.²¹

Una escena plena de misteri, que l’home debades pretén d’entendre

-Déu que se sotmet a la temptació, que deixa fer el Maligne―, però que pot ser meditada, tot demanant al Senyor que ens faci saber quina ensenyança conté.

Jesucrist temptat. La tradició il·lustra aquesta escena considerant que Nostre Senyor, per donar-nos exemple en tot, també va voler sofrir la temptació. És així, perquè Crist fou perfecte Home, home igual que nosaltres, llevat del pecat.²²

Després de quaranta dies de dejuni, alimentant-se només ―potser― d’herbes i d’arrels i d’una mica d’aigua, Jesús té fam: fam de veritat, com la de qualsevol criatura. I quan el dimoni li proposa de convertir les pedres en pa, Nostre Senyor no tan sols rebutja l’aliment que el cos li demanava, sinó que allunya una incitació més gran: la d’usar el poder diví per posar remei, si es pot dir així, a un cas personal.

Ho haureu notat al llarg dels Evangelis: Jesús no fa miracles en benefici propi. Converteix l’aigua en vi per als esposos de Canà;²³ multiplica els pans i els peixos per donar menjar a una multitud famolenca.²⁴ Però Ell es guanya el pa, durant una colla d’anys, amb el seu propi treball. I, més endavant, durant el temps de la seva peregrinació per terres d’Israel, viu ajudat d’aquells que el segueixen.²⁵

Relata sant Joan que després d’una llarga caminada, en arribar Jesús al pou de Sicar, fa que els seus deixebles vagin al poble a comprar menjar; i en veure la samaritana que s’acostava, li demana aigua, perquè Ell no tenia amb què pouar-ne.²⁶ El seu cos fatigat per la caminada sent el cansament, i altres vegades, per refer-se, recorre al son.²⁷ Generositat del Senyor que s’ha humiliat, que ha acceptat de ple la condició humana, que no se serveix del seu poder de Déu per fugir de les dificultats o de l’esforç. Que ens ensenya d’ésser ferms, d’estimar la feina, d’apreciar la noblesa humana i divina alhora, d’assaborir les conseqüències de la donació d’un mateix.

A la segona temptació, quan el diable li proposa llançar-se del cim del Temple, Jesús rebutja novament de servir-se del seu poder diví. Crist no cerca la vanaglòria, l’aparat, la comèdia humana que intenta utilitzar Déu com un teló de fons de la pròpia excel·lència. Jesucrist vol complir la voluntat del Pare sense avançar els temps ni anticipar l’hora dels miracles, sinó recorrent pas a pas la dura sendera dels homes, l’amable camí de la Creu.

Una cosa molt semblant veiem en la tercera temptació: regnes, poder i gloria li son oferts. El dimoni pretén d’estendre a ambicions humanes aquesta actitud que només s’ha de reservar a Déu: promet una vida fàcil a qui es prostra davant d’ell, davant els ídols. Nostre Senyor recondueix l’adoració al seu fi únic i veritable, Déu, i reafirma la voluntat de servir: vés-te’n, Satanàs! Que està escrit: Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i no serviràs cap altre.²⁸

Cadascun d’aquests gestos humans és un gest de Déu. En Crist habita tota la plenitud de la divinitat corporalment.²⁶ Crist és Déu fet home, home perfecte, home enter. I, en la humanitat ens fa conèixer la divinitat.

En recordar aquesta delicadesa humana de Crist, que esmerça la vida al servei dels altres, fem molt més que descriure una forma possible de captenir-se. Anem descobrint Déu. Tota obra de Crist té un valor transcendent: ens fa conèixer la manera d’ésser de Déu, ens convida a creure en l’amor de Déu, que ens va crear i que vol dur-nos a la seva intimitat. He manifestat el vostre nom als homes del món que m’heu donat; eren vostres, i me’ls heu donats, i han posat en pràctica la vostra paraula. Ara saben que tot el que m’heu donat ve de Vós,²⁷ exclamà Jesús en la llarga oració que ens conserva l’evangelista Joan.

Per això, el tracte de Jesús no és un tracte que quedi en simples paraules o en actituds superficials. Jesús es pren l’home seriosament, i li vol donar a conèixer el sentit diví de la seva vida. Jesús sap exigir, col·locar cadascú davant els seus deures, treure els qui l’escolten de la comoditat i del conformisme, per dur-los a conèixer el Déu tres vegades sant. La fam i el dolor commouen Jesús, però per damunt de tot el commou la ignorància. Jesús veié una gran gentada que l’esperava i se n’apiadà, perquè anaven com ovelles sense pastor, i es posà a instruir-los llargament.²⁸

La litúrgia ens posa davant dels ulls, un cop més, l’últim dels misteris de la vida de Jesucrist entre els homes: la seva Ascensió al cel. Des del Naixement a Betlem, s’han esdevingut moltes coses: l’hem trobat al bressol, adorat per pastors i reis; l’hem contemplat durant els llargs anys de treball silenciós, a Natzaret; l’hem acompanyat a través de les terres de Palestina, predicant als homes el Regne de Déu i fent el bé a tothom. I més endavant, els dies de la seva Passió, hem sofert en presenciar com l’acusaven; amb quina ira el maltractaven, amb quant d’odi el crucificaven.

Al dolor, va seguir l’alegria lluminosa de la Resurrecció. Quin fonament més clar i més ferm, per a la nostra fe! Ja no hauríem de dubtar. Però potser, com els Apòstols, encara som febles, i en aquest dia de l’Ascensió, preguntem a Crist: ¿és ara que restablireu el regne d’Israel?,¹ ¿és ara quan desapareixeran, definitivament, totes les nostres perplexitats, i totes les nostres misèries?

El Senyor ens respon pujant al cel. Com els Apòstols, també ens quedem entre admirats i tristos en veure que ens deixa. No és fàcil, veritablement, d’acostumar-se a l’absència física de Jesús. Em commou de recordar que en una ascensió d’amor, se n’ha anat i ha romàs alhora, se n’ha anat al cel i se’ns dóna com a aliment en l’Hòstia Santa. Sentim que, malgrat això, ens manca la seva paraula humana, la seva forma d’actuar, de mirar, de somriure, de fer el bé. Voldríem tornar a mirar-lo de prop, quan s’asseu al costat del pou cansat del dur camí,² quan plora per Llàtzer,³ quan prega llargament,⁴ quan s’apiada de la multitud.⁵

Sempre m’ha semblat lògic i m’ha omplert d’alegria que la Santíssima Humanitat de Jesucrist pugi a la glòria del Pare, però penso també que aquesta tristesa, peculiar del dia de l’Ascensió, és una mostra de l’amor que sentim per Jesús, Senyor Nostre. Essent perfecte Déu, es va fer home, perfecte home, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang. I se separa de nosaltres per anar al cel. ¿Com voleu que no el trobem a faltar?